Karim Makdisi: "La batalla al sud del Líban dirà molt de què passarà en l’ordre regional"

Havia de fer un semestre sabàtic. "Volia allunyar-me del soroll i començar a escriure la meva investigació, però sortir mentalment del Líban costa molt", confessa Karim Makdisi. Com a membre fundador del primer consell d’administració del Consell Àrab de Ciències Socials, del qual és investigador associat, va aportar molt dilluns en l’acte a Barcelona organitzat pel CIDOB. ¿Com veu el moment actual del conflicte? Estem en un important punt d’inflexió a la regió. Ens trobem en un intent de reconfiguració, com reconeixen literalment israelians i nord-americans. Es veuen a si mateixos guanyant amb tota mena de victòries tàctiques des de les explosions dels buscapersones fins a l’assassinat del líder de Hezbol·là, Hassan Nasral·là. Es veuen en una posició en què finalment poden bloquejar i erradicar tota mena de fronts de l’Eix de Resistència, i per tant debilitar l’Iran i imposar-li les condicions a ell i a tots els seus aliats a la regió. I així marcar el començament d’una espècie de nou ordre regional israelianosaudita. Aquests moments estan marcats per la sang, el genocidi, els assassinats i les massacres, perquè així ha de ser. Així és com es formen els estats, així és com es reconfiguren, així és com es creen els ordres regionals i així és com es transformen els ordres regionals. És a través de la sang, perquè les coses no canvien de cap altra manera. Som aquí i ara és un moment clau. I la batalla al sud del Líban, com ho va ser el 2006, ens dirà molt sobre què passarà en l’ordre regional més ampli. Com a coneixedor de la guerra del 2006 entre Hezbol·là i Israel, ¿quines similituds hi veu respecte a l’actualitat? Ara hi veiem el mateix, en el sentit que veuen l’oportunitat de continuar el que volien fer el 2006, i es veuen a si mateixos com si haguessin guanyat una sèrie de victòries tàctiques, no estratègiques, en les últimes setmanes. A més, van veure un Iran molt vacil·lant, un Iran que no va respondre a l’assassinat d’Ismail Haniyeh [líder polític de Hamàs] i a tot això. Van assumir que aquest tipus de debilitat significava que podien continuar pressionant per crear aquest ordre. Així que, un cop més, veiem que el sud del Líban torna a ser el principal camp de batalla, en cert sentit, per a aquest ordre regional. ¿Hi ha hagut cap canvi respecte als altres estats àrabs? El que ha canviat en aquest sentit és que hi ha una cooperació molt més clara i estreta entre els israelians i molts estats àrabs i un paper encara més directe dels EUA. Els EUA van recolzar molt els israelians el 2006, i molts fins i tot van dir que estaven pressionant els israelians en aquella guerra. Ara veiem una col·laboració total entre els dos. No hi ha manera de separar els nord-americans dels israelians. Excepte que, mentre que el 2006 ja hi havia països, en particular al Golf, que estaven entre bastidors donant suport als israelians, ara aquestes coses són molt clares. Alhora, l’Iran s’ha tornat més fort. Hezbol·là, òbviament, s’ha tornat molt més fort, però el que està en joc és molt més important. Així que estem lluitant contra un Hezbol·là que és un actor regional important, a diferència d’un Hezbol·là que abans era un actor local al sud del Líban [el 2006]. Per tant, hi ha moltes similituds, però també l’escala és òbviament diferent. ¿Per què Washington és tan lleial a Tel-Aviv malgrat les seves contínues violacions de les lleis internacionals? Des del principi, els israelians van estar avalats pels EUA. Això no és sorprenent. Crec que és important assenyalar que Antony Blinken, quan va ser per primera vegada a Tel-Aviv després del 7 d’octubre, va dir: "Soc aquí com a jueu, no com a secretari d’Estat nord-americà". I, tot i això, és el ministre d’Afers Exteriors nord-americà. Fins i tot si ho va dir d’una manera simbòlica, no és només simbòlic. Crec que el pacte que van fer va ser que [els nord-americans] recolzarien el genocidi israelià a Gaza. Els nord-americans deixarien que Israel fes el que volgués. A canvi, limitarien els israelians en la dimensió regional, al Líban i, per descomptat, a l’Iran i, fins i tot, a Cisjordània. Ara això ha canviat. Crec que el que ha passat les últimes setmanes i la principal estratègia dels EUA, que també és l’estratègia israeliana, és desvincular cada una d’aquestes àrees entre si. Però l’objectiu era aturar l’altre front, ignorant que forma part d’un eix i que és un front de suport per a l’altre. Així que és tot un cos orgànic. Els israelians i els nord-americans volien parar-lo perquè van considerar que era un perill per a la seva capacitat d’imposar un cert ordre regional. Però això no va funcionar. Amos Hochstein, l’enviat especial nord-americà, va anar al Líban a buscar un alto el foc separat de les demandes sobre Gaza. Això no va funcionar. Ara els nord-americans estan recolzant els israelians perquè l’implementin militarment, que és el que significa la invasió del sud del Líban. Ara han canviat a causa d’unes quantes victòries tàctiques que han tingut els israelians i estan borratxos de poder. A més, veuen que els iranians han sigut dèbils en les seves reaccions. Ara bàsicament els nord-americans permeten que els israelians impulsin aquest projecte regional que tenen. Entenent perfectament que l’interès personal de Netanyahu ha sigut crear una guerra regional i, en particular, atraure els nord-americans a la guerra, sobretot contra l’Iran. Crec que ara els han obert aquesta porta al Líban, no tant a l’Iran encara, però sí al Líban, que és el que restringien tot aquest temps. ¿A què es deu aquest canvi? Han obert la porta perquè creuen que la seva avaluació era que Hezbol·là estava extremament debilitat. Tot el seu lideratge polític i militar ha sigut assassinat. Les seves capacitats sobre el terreny estarien en desordre. I tal com van fer amb Hamàs, ara faran amb Hezbol·là: eliminar-lo com a amenaça i, per tant, eliminar-lo, com ells ho veuen, com una de les principals defenses ofensives de l’Iran a la regió. I un cop s’ha fet això es poden imposar determinades condicions als iranians. Penso que els nord-americans encara no han donat llum verda a una guerra a l’Iran perquè entenen que aquesta és una història diferent. ¿Israel, però, vol una guerra amb l’Iran? Els israelians encara volen intentar-ho. Encara volen mirar de pressionar, no només per debilitar Hezbol·là, per després negociar amb els iranians sobre una base molt més alta, sinó per realment atacar l’Iran i eliminar-lo del tot, almenys les seves instal·lacions nuclears. Crec que els nord-americans això encara no ho han acceptat, però per la manera com Biden ha demostrat ser un president extremament dèbil i covard, i la manera com Blinken va dir "soc aquí com a jueu", i la manera com Kamala Harris és extremament dèbil a més de ser sionista, i no cal dir res de Trump, Netanyahu veu clarament que no té cap línia vermella respecte als nord-americans. Cada vegada que li posen un límit, ja sigui a Gaza, al Líban o a l’Iran, els ho acaben permetent. Aquests últims 12 mesos també ens han mostrat la falta d’acció del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. ¿A què es deu? El Consell de Seguretat de l’ONU està mort perquè els EUA l’han matat. És obvi que el paper del Consell de Seguretat és literalment prevenir amenaces i violacions reals de la pau i la seguretat internacionals. Si el Consell de Seguretat no s’involucra en la situació actual, no té cap funció.

Karim Makdisi: "La batalla al sud del Líban dirà molt de què passarà en l’ordre regional"

Aquest professor libanès de la Universitat Americana de Beirut reflexiona sobre l’«important punt d’inflexió» que hi ha a la regió pels intents de «reordenacions violentes dels EUA i Israel».

«Tal com van fer amb Hamàs, faran ara amb Hezbol·là: eliminar-lo com a amenaça»

«El Consell de Seguretat de l’ONU està mort perquè els EUA l’han matat»

El més llegit