Una dècada delideratge femení transformador

Només 26 països estan dirigits per una dona el 2024, xifra que suposa un modest augment respecte als 18 països de fa una dècada. Però el que no reflecteix aquesta fotografia fixa és que cadascuna de les presidentes i primeres ministres que han passat pel poder al voltant del món ha deixat un llegat que preval. Amb una manera de governar distintiva, han transformat per sempre la concepció del lideratge femení –i del que significa ser un bon líder, sigui quin sigui el gènere. Aquests dies es diu de Hillary Clinton, que es va quedar tan a prop de ser la presidenta dels EUA el 2016, que va esquerdar un sostre de vidre que l’ara demòcrata Kamala Harris té l’oportunitat de trencar del tot convertint-se en la primera dona que ocupi el Despatx Oval. Entre les dues candidates hi ha una dècada convulsa, la del MeToo contra els abusos sexuals des de posicions de poder, la de la derogació del dret a l’avortament i la de la ràbia del Black Lives Matter per la mort de George Floyd en mans de la policia en plena pandèmia. Els EUA –i el món– són un lloc diferent, i així ho testifica com es presenten les candidates, i la recepció del votant. "Kamala Harris té més capacitat de ser ella mateixa gràcies a les dones que la van precedir", explica a EL PERIÓDICO Kate Kelly, directora de la Iniciativa per a la Dona de l’American Progress, centre de recerca fundat per John Podesta, influent consultor polític que ha servit en les administracions de Joe Biden, Barack Obama, Bill Clinton i que va ser cap de campanya de Hillary Clinton. Més de 80 països del món han tingut caps d’Estat o de Govern dones, i aquesta fita ha anat d’alguna manera fracturant un sostre de vidre global i transformant la concepció del lideratge, femení i de qualsevol gènere. L’abril del 2015, quan Hillary Clinton, llavors secretària d’Estat del president Barack Obama, va presentar la seva campanya presidencial, Angela Merkel ja acumulava 10 anys com a cancellera d’Alemanya, però les dues formen part de la mateixa generació política que encara es descrivia com a dames de ferro, en al·lusió a la referent absoluta: la primera ministra del Regne Unit Margaret Thatcher. Clinton i Merkel es van obrir camí en uns anys 80 de convulsos i van arribar al poder en la bonança dels 90. "Van haver de treballar molt per arribar-hi i no van dubtar a arremangar-se per posar-se al servei del seu país", explica a aquest diari Sudha David-Wilp, directora regional del Marshall Fund dels EUA a Alemanya. Les seves trajectòries van ser diferents: Clinton va obtenir visibilitat internacional com a primera dama, però va haver de diferenciar-se del seu marit per presentar-se com a senadora per Nova York. Merkel, del costat comunista de l’Alemanya dividida, "va haver de neutralitzar molts homes poderosos en el seu partit", explica David-Wilp des de Berlín. "La gent la va subestimar completament pel seu aspecte. Es burlaven de la seva manera de vestir i de la seva tallada de cabells", recorda. I tant ella com Clinton van ser criticades per ser massa dures i poc femenines. Generació Ardern "Quan la gent pensa en un líder, pensa en un home. Per defecte. Les dones en posicions de poder s’enfronten al dilema impossible de complir les expectatives socials de feminitat o de lideratge", explica a EL PERIÓDICO Suze Wilson, investigadora de la Universitat Massey a Nova Zelanda. Jacinda Ardern, primera ministra neozelandesa durant la covid, va caminar amb habilitat per sobre d’aquest delicat equilibri, segons aquesta experta en lideratge polític. Ardern es mostrava "emocionalment implicada per cuidar la seva gent" i era "ferma i decisiva", assenyala, des d’Auckland. No obstant, això la va convertir en blanc d’atacs misògins. El petit país d’Oceania que semblava perfectament preparat per tenir una dona al comandament, va revelar la seva cara més fosca obrint una capsa de Pandora d’odi. Ardern va haver de reforçar la seva seguretat per les amenaces i va renunciar a la reelecció. Les dones que ocupen càrrecs electes a Nova Zelanda expliquen que han augmentat els "abusos i amenaces que reben de manera rutinària", explica Wilson. Generació Kamala Hillary Clinton va ser criticada per sobresimplificar el feminisme com un tema de superació personal des dels seus orígens elitistes. La seva generació va prendre per manifest el famós llibre Lean in (inclinar-se, en anglès, per exemple, en una taula de reunions per fer-se sentir), de l’executiva tecnològica Sheryl Sandberg. Però no n’hi ha prou amb això. La generació política de Kamala Harris es continua enfrontant a misogínia, xenofòbia i racisme en atacs que venen directament de la campanya republicana: per no ser mare biològica, per no ser "prou negra" o per riure en públic. Però el cert és que, en el discurs en el qual Clinton va concedir la victòria a Donald Trump el 2016, va dir una cosa que encara ressona avui. "A totes les nenes que estan veient això, mai dubteu que sou valuoses i poderoses i mereixedores de totes les oportunitats del món per perseguir i arribar als vostres propis somnis". Les nenes que tenien 10 anys aquell dia podran votar per primera vegada aquest novembre. Des de Washington D. C., Kate Kelly conclou amb una nota optimista: "No és difícil imaginar Kamala Harris a la Casa Blanca perquè ja hi és". Hillary Clinton La primera dona candidata a presidenta dels EUA amb un dels principals partits, va guanyar en nombre de vots el 2016, però es va quedar a un pas d’aconseguir-ho. Com a primera dama va elevar el seu rol treballant pels drets de les dones. A l’acabar el mandat del seu marit, va agafar les regnes de la seva carrera política i es va convertir en la primera senadora dona de l’estat de Nova York. Va ser secretària d’estat del president Barack Obama. Tsai Ing-wen La presidenta entre el 2016 i el 2024 va voler convertir Taiwan en protagonista de la seva pròpia política, elevant el perfil d’aquesta petita illa que encarna interessos geopolítics i econòmics creuats. No sempre va trobar l’equilibri entre les relacions amb la Xina i l’acostament a Washington, però va fer passos decidits, mentre feia els avenços més destacats que s’han vist al país en matèria social, posant l’illa al capdavant a Àsia. Angela Merkel Cancellera d’Alemanya durant 16 anys (2004-2021), va exercir de líder de facto de la Unió Europea. La seva prevalença en el poder va donar una continuïtat a la regió i va manejar crisi rere de crisi: va encapçalar l’austeritat com a via per a la recuperació de les perjudicades economies europees el 2008, i va advocar per mantenir les fronteres obertes i donar asil als migrants que van arribar a Europa des de l’augment de l’emergència humanitària el 2015. Jacinda Ardern La seva gestió de la crisi de la covid-19 va ser un exemple mundial per ser eficient, segura i sensible. El 2017, amb 37 anys, i fins al 2023, es va convertir en la cap de Govern més jove del món i va ser tan sols la segona que va donar a llum durant el seu mandat –sense estar casada amb la seva parella, cosa que va fer després de deixar el poder–. Tot això la va convertir en la diana de missatges d’odi masclistes que van començar online però que van arribar a amenaçar la seva integritat física. Michelle Bachelet Presidenta de Xile dues vegades entre el 2006 i el 2018, va mantenir la prosperitat del país en plena crisi econòmica. Va deixar el poder (no es permeten mandats consecutius) amb la popularitat més alta de la història xilena: 84%. Va ser reelegida amb encara més vots, però la ineficàcia del seu segon mandat va minvar la seva imatge. Va brillar més a l’estranger que a casa: va ser la primera directora de l’ONU Dones i l’alta comissionada per als Drets Humans. Giorgia Meloni Meloni ha aconseguit a Itàlia, on governa des del 2022, el que fa anys es proposava Marine Le Pen a França: una dona al capdavant ofereix un missatge de modernització i de credibilitat a la promesa de l’extrema dreta de trencar amb l’establert, atraient el vot femení i jove. No obstant, va ser Berlusconi qui va fer de Meloni la ministra més jove de la història italiana i, com a periodista, va treballar en l’imperi mediàtic del magnat. Ellen Johnson-Sirleaf Primera presidenta electa a l’Àfrica, a Libèria, el 2006, va ser abans ministra de Finances i es va enfrontar a caps d’Estat en la seva lluita contra la corrupció. Després del cop d’Estat va ser empresonada dues vegades. Durant una dècada de Guerra Civil es va exiliar a Kenya i als EUA, i es va convertir en una influent economista del Banc Mundial i altres institucions. Quan va tornar, va guanyar les eleccions a l’exfutbolista George Weah. Va governar 12 anys. Claudia Sheinbaum La més recentment escollida cap d’Estat, encara pendent de prendre possessió l’1 d’octubre, és una científica que ha canviat la física per la política, en la qual va fer els seus primers passos com a líder estudiantil. Va ser secretària de Medi Ambient del Districte Federal i la primera dona agovernar la capital. Amb la seva elecció, Mèxic es va convertir en el primer país d’Amèrica del Nord a tenir una dona al capdavant, per davant del Canadà i dels EUA. Bidya Devi Bhandari La primera dona presidenta del Nepal (2015-2023) va ser la segona persona a ocupar aquest càrrec després de la instauració del règim democràtic. D’orígens humils, va ser una líder estudiantil i va adoptar un perfil alt –i arriscat– contra la monarquia autocràtica. La seva carrera política des de la base la va portar a ocupar primer el Ministeri de Medi Ambient i Població i després el de Defensa, i va ser la primera dona nepalesa a fer-ho. Kamala Harris Que els EUA se sumin a la llista amb dones mandatàries del món depèn dels votants que aconsegueixi motivar Kamala Harris. L’actual vicepresidenta –primera dona, primera persona negra i primera d’origen asiàtic a ocupar el càrrec– va ser abans fiscal general de Califòrnia i senadora del seu mateix estat. Amb la retirada de la candidatura de Joe Biden, va agafar les regnes del partit i ha aconseguit portar una esperança inusitada entre les bases.

Una dècada delideratge femení transformador

Cadascuna de les presidentes i primeres ministres que han passat pel poder al món a més de 80 països ha deixat un llegat que preval amb maneres de governar i trajectòries diferents

El més llegit