Entre el realisme i l’esperança

La nostra percepció dels Estats Units continua diferint de la realitat social d’aquest extens país. Complexa en la seva aparent simplicitat, senzilla en la seva profunda complexitat. Es detecta encara avui, al recórrer-lo. Immens, creient, rural, conservador, marcat per la tradició de conquesta i l’autodefensa armada i amb una influència cultural que arriba fins a les dues costes. Aquest és un aspecte que, durant anys, la nostra esquerra influent va obviar, perquè quan va deixar de ser antiianqui es va fer del Partit Demòcrata. Acríticament. Va ignorar així que, fins i tot en aquest partit, abunden els matisos. Molts matisos. La complexitat de nou. Ridiculitzant els presidents republicans, de Ronald Reagan a Donald Trump passant per Bush fill, no es va fer més que potenciar la distància racional, emmascarar la comprensió emocional i dictar una idea general que poc s’ajusta a un fenomen que sempre hi va ser, però que ara assoleix dimensions desproporcionades. Així va ser com, davant els nostres ulls, Donald Trump va aparèixer des del primer moment com una caricatura, perquè feia temps que no volíem sentir l’estès clamor de rebuig que provocaven Hillary Clinton o Barack Obama. La proximitat que sentíem per ells va fer passar per alt l’ampli repudi al seu país. Semblava il·lògic que Oklahoma pogués ser més que Nova York i Wyoming millor que Massachussets. El magnat populista, que ho sabia, perquè va conviure amb aquestes mateixes elits a Manhattan, va aprofitar la situació, va jugar les seves cartes, va guanyar i manté el suport de milions de compatriotes, que creuen que els tornarà un passat idealitzat davant el futur caòtic interessat que ell mateix els pinta. Aquesta radiografia persistent convida a mantenir la incògnita del 5 de novembre. Els demòcrates, que ho saben, contenen la seva satisfacció després de la clara victòria en el debat de Kamala Devi Harris (Oakland, Califòrnia, 20 d’octubre de 1964). L’actual vicepresidenta i recanvi urgent de Joe Biden va demostrar talent, resistència i habilitat. Va posar Trump contra les cordes i va deixar que es recreés en el seu apocalíptic egocentrisme. No li va caler desmentir-lo, perquè d’això se’n van encarregar els moderadors en un treball periodístic exemplar. N’hi va haver prou amb repetir que el país no podia tornar el càrrec a qui es creï les seves pròpies fantasies. Indecisos i abstenció Però Harris sap que aquestes il·lusions estan molt esteses. I que això passa també perquè, durant els últims quatre anys, poc s’ha fet per neutralitzar-les. Especialment ella, desdibuixada per voluntat pròpia o per recel del president. Afegeixin-hi que fins i tot els seus afins admeten que el seu pas per les fiscalies californianes no va deixar l’empremta imprescindible per ser recordada i que accentua la mateixa resistència conservadora dominant per la seva condició de dona d’esquerres filla d’immigrants. La sort de Harris queda a càrrec dels detractors de Trump, la minoria electoral indecisa, l’abstenció i l’esperança que esgrimeix. De moment, el que té són opcions i no és poc. Però guanyar un debat no és aconseguir la presidència. Queda enrere la resignació de la meitat de la població fins fa un parell de mesos. Per davant, l’efecte Taylor Swift. Ella, com canta en un dels seus èxits, també ha dit ¡prou! a sentir-se políticament atrapada en un febrer interminable. ¿Tornarà a ser-ho al novembre?

El més llegit