La densa boira de la guerra

La sorprenent incursió de tropes ucraïneses a Kursk (regió carregada, com Crimea, d’un enorme simbolisme històric per a Rússia) és la primera vegada –des de la Segona Guerra Mundial– que un exèrcit estranger penetra a Rússia. Mentre la narrativa de Putin va despatxar l’ofensiva com a "provocació a gran escala", Kíiv va avançar que el seu principal objectiu era aturar els atacs d’artilleria russa des de la regió de Kursk contra territori ucraïnès i que no vol mantenir, de manera permanent, el territori rus de què s’ha apoderat. El conseller àulic del president ucraïnès, Mikhailo Podoliak, ha sigut més explícit: "És una resposta a l’errònia consideració de les tropes del Kremlin de creure que poden atacar Ucraïna amb impunitat". El que no sembla allotjar dubtes és que, trencant el front per on ningú ho esperava, l’audaç estratègia de Zelenski –secundat pel seu màxim comandant militar, el general Sirski– buscaria obtenir avantatge –una moneda de canvi– de cara a una eventual negociació futura que tingués el propòsit d’arribar a un acord "pau per territoris" per posar fi de la guerra. La sorpresa operativa –que ha esbalaït el món– s’hauria pres tenint en compte el calendari polític nord-americà i un factor decisiu, com ha sigut l’arribada a Ucraïna de caces F-16, dotats de capacitat aire-terra. És aviat per avaluar una maniobra que comporta els seus riscos, per la qual cosa resulta precipitada la conjectura sobre com acabarà l’operació, ja que no estan clares les intencions ni quins podrien ser els costos d’oportunitat, si bé la història demostra que, al final, els russos reuniran les seves forces per contraatacar amb contundència. Davant el que alguns consideren un envalentiment –al caire de la temeritat– a l’emprendre una arriscada ofensiva per terra, tenint davant un dels exèrcits més poderosos del món, d’altres aplaudeixen l’agilitat de les tàctiques asimètriques (atacs de xoc utilitzant una força petita i mòbil), susceptibles de compensar la debilitat d’Ucraïna. El quart cop per al Kremlin Una vegada més, ha quedat demostrada la determinació ucraïnesa en el fet de resistir l’agressió russa, desacreditant els que afirmen que és una causa inútil. Amb una població (45 milions) molt inferior que la que té el seu adversari (145 milions d’habitants), el país envaït troba dificultats per al reclutament de tropes; els seus recursos propis són escassos i la dependència de subministraments d’Occident és gairebé plena. La incursió dona llum sobre algunes debilitats de Rússia: la frontera, mal defensada i les tropes, reclutes mal armats, amb poca o cap formació militar. L’autoritat de Vladímir Putin s’ha vist soscavada amb la incursió, però no per això el seu control del poder. Des de la invasió, el febrer del 2022, aquest és el quart cop que encaixa el Kremlin, cosa que posa en relleu les debilitats d’una autocràcia vertical que opera, en gran manera, sobre la por i el càstig. Els anteriors van ser: l’intent fallit d’enderrocar el govern de Kíiv; la presa per Prigojin –"el xef de Putin"- de Rostov del Don amb la marxa de Wagner sobre Moscou, sense gairebé oposició, que va mostrar als ucraïnesos com de fàcil que seria envair territori rus, i l’assalt islamista a la sala Crocus City Hall. La vacil·lant resposta militar (el sistema de control de dalt a baix no permet una acció ràpida i decisiva) ha delatat la incapacitat de replicar amb accions a l’altura de la bel·licosa retòrica del Kremlin. L’exposat pel Royal United Services Institute (amb seu a Londres): "Putin espera que els altres facin el treball dur, s’atribueix el mèrit de tot el que surt bé i culpa els altres de tot el que surt malament". ¿Està insinuant que el Tsar s’amaga en les crisis? Potser el seu error de càlcul més important hagi sigut l’adjectivada "operació militar especial", una guerra sense adjectius, al creure que n’hi havia prou amb amenaçar amb una resposta nuclear perquè el món es plegués als seus designis, sabedor que no té els mitjans per lliurar una guerra convencional contra l’OTAN, en cas que l’aliança acudís en ajuda d’Ucraïna. Les armes del Pentàgon Hi ha qui titlla la prohibició d’utilitzar armes subministrades pel Pentàgon per atacar objectius militars a Rússia, a fi d’evitar la Tercera Guerra Mundial, com un exercici de cinisme, ja que aquest enfocament ha contribuït a prolongar una espantable guerra de desgast. Per fortuna, no les ha utilitzat però no s’ha retractat de la postura maximalista –Ucraïna hauria de cedir encara més territori a Rússia i renunciar a entrar en l’OTAN com a condició per a la pau– que va sostenir sobre possibles converses de pau. A les hipòcrites queixes del Kremlin sobre la invasió il·legal de territori rus, la Casa Blanca ha respost que l’únic que ha de fer Putin és ordenar la retirada de les tropes russes del territori sobirà ucraïnès. Com més temps estigui Ucraïna a Kursk, més probable serà que Putin no vegi cap altra alternativa que seure a negociar. Però sense un suport més proactiu d’Occident, la incursió d’Ucraïna té un èxit limitat. Els Estats Units i Europa tenen el deure moral de donar a Ucraïna tots els mitjans possibles per acabar la guerra en una posició de força i com una democràcia funcional i pròspera alineada amb Occident. El que resulta evident és que l’ofensiva per sorpresa ha descol·locat Putin i ha canviat la guerra, tot i que la falta de claredat afegeixi incerteses a motivacions subjacents.

La densa boira de la guerra

A la seva obra ‘De la guerra’, Carl von Clausewitz va fer referència per primera vegada al terme boira de la guerra, que s’ha tornat d’ús comú per definir la mecànica de la incertesa en el conflicte bèl·lic.

El més llegit