El somriure que ha reinventat la lluita contra Trump

La història política dels Estats Units és plena de fenòmens en aparença meteòrics darrere dels quals, en realitat, sempre hi ha un llarg camí llaurat a poc a poc, amb passos calculats, esforços i aliances, ensopegades i retrocessos però una determinació guiada per la mirada posada a la meta. Avui, aquest fenomen és Kamala Harris. La vicepresidenta tanca aquesta nit la convenció nacional demòcrata a Chicago amb el discurs formal d’acceptació de la nominació presidencial del partit per a les eleccions del 5 de novembre, una candidatura que l’enfronta a Donald Trump i que s’ha gestat en només un mes després de la renúncia de Joe Biden. Representa un moment clau en aquesta carrera extraordinària. És l’oportunitat per a Harris de presentar no ja només als demòcrates, sinó a tot el país i el món, la seva pròpia història personal, la seva visió i la seva proposta política, elements que marquen un nou principi per al Partit Demòcrata i que, també, reafirmen l’emancipació d’una dona de 59 anys acostumada a marcar fites que ara toca amb força a les portes de la Història, amb majúscules. Harris, de 59 anys, ha tornat a la política demòcrata, ensopida quan el seu líder era un home de 81 anys, el somriure sense complexos, un entusiasme que era absent i un projecte que enllaça amb la idea d’"esperança" i "canvi" que van marcar la campanya d’un altre president que va enderrocar la barrera racial al Despatx Oval: Barack Obama. El primer president negre del país és el seu amic i aliat des que el 2004 ella va organitzar un acte de recaptació de fons a Califòrnia per a la seva carrera al Senat i quan el 2008 va ser una dels primers càrrecs electes demòcrates a bolcar-se de ple per portar-lo a la Casa Blanca. Allà Obama va descobrir una dona "intel·ligent com el dimoni". La seva història personal Com Obama, Harris ve d’una família mixta, en el seu cas de dos immigrants: un pare de Jamaica, economista d’esquerres, i una mare de l’Índia, investigadora biocientífica. Va ser aquesta mare la dona que, després de mudances per diversos estats del país i un divorci als anys 70, va tornar a Califòrnia i va lluitar com qualsevol en la classe mitjana per criar i tirar endavant sola la vicepresidenta i la seva germana petita, Maya. Li agrada recordar que va passar gran part de la seva infància vivint de lloguer. També rememora la seva mare estalviant més d’una dècada fins que va aconseguir comprar una casa quan ella era adolescent. I sol parlar també de la feina que va tenir en un McDonald’s per treure una mica de diners per a despeses, un lloc on va veure gent que vivia "nòmina a nòmina, amb dues i fins a tres feines per poder pagar el lloguer i el menjar". Com l’expresident, Harris s’ha mogut durant dècades en un univers polític dominat per homes blancs, un món al qual en el seu cas va entrar després de passar per la Universitat Howard, un dels campus històrics per a negres i després de graduar-se en Dret a la universitat estatal de Califòrnia. Van arribar després una feina en una fiscalia, la primera victòria a les urnes com a fiscal de San Francisco el 2003 i, més endavant, fites i més escalada: va ser la primera fiscal general de Califòrnia negra. Harris va arribar també al Senat a Washington, on el seu brillant acompliment com a interrogadora la va fer una estrella per als progressistes. I després va ser seleccionada per Biden com la primera vicepresidenta negra i amb arrels a Àsia en la història dels EUA. Aquells tres anys i mig a l’ombra de Biden han sigut, possiblement, els més baixos de la vida pública de Harris, qüestionada com a absent i inconseqüent en una oficina que rares vegades té conseqüències, amb difícils missions encomanades com liderar un frustrat esforç per revifar els drets de vot que han fet retrocedir els republicans i el Tribunal Suprem conservador o, sobretot, aturar a l’Amèrica Central les causes arrels de la immigració, sempre una bomba de rellotgeria política als EUA. Algunes ensopegades pròpies, especialment una entrevista durant el mandat de Biden precisament sobre immigració, la van tornar cautelosa. Però mentre el focus no l’apuntaven Harris també anava llaurant el seu camí, bolcant-se en la política exterior amb desenes de viatges i centenars de reunions amb líders estrangers. I quan el Suprem va derogar la protecció constitucional del dret a l’avortament, es va convertir amb passió i eficàcia en la més important veu de l’Administració per liderar la lluita pels drets reproductius. Harris no destaca per la seva oratòria sinó per la seva força en els petits moments. En les quatre últimes setmanes, no obstant, cada vegada es mostra més còmoda i més exultant. Ha convertit el que Trump i els republicans ataquen d’ella en cartes al seu favor. La convenció, abans que ella expliqui la seva pròpia història, ha servit a més perquè altres veus presentin aquesta dona que encara és una gran desconeguda per a molts nord-americans. Shepard Fairey, el mateix artista gràfic que va crear l’icònic cartell de Hope d’Obama, ara ha fet una versió per a Harris on la paraula central és Forward (Endavant). I aquest és més que un eslògan per a la campanya demòcrata, per a la candidata, per al país. És perfecte per a una dona que encarna una de les seves frases més repetides i virals, una que insta a "creure en el que pot ser, lliure del pes del que ha sigut." Com ella mateixa.

El somriure que ha reinventat la lluita contra Trump

Harris, que ha retornat l’entusiasme als demòcrates, accepta avui la seva nominació com a candidata / La política exterior i la lluita pels drets reproductius han sigut els seus punts forts com a vicepresidenta

El més llegit