Transcorreguts 25 anys des de la primera elecció d’Hugo Chávez, la degradació política a Veneçuela i l’enverinament social han donat carta de naturalització a una successió de crisis encadenades, caracteritzades per la descomposició del bloc històric que va procurar l’hegemonia política al Partit Socialista Unit de Veneçuela (PSUV). Si durant les dècades dels 80 i dels 90, la successió de tres presidents d’Acció Democràtica (AC), centreesquerra, i un altre del Copei, democràcia cristiana, van defraudar totes les expectatives reformistes i van fer possible l’eclosió del chavisme, la ruïna econòmica que coneix avui el país –més de set milions de veneçolans formen a les files de l’exili econòmic– l’han portat a un atzucac. Com sosté un diplomàtic amb una llarga estada a Veneçuela, "Maduro és la personalització de l’anticlímax del chavisme".