Un intercanvi, res més

El que va passar ahir a l’aeroport d’Ankara és, sens dubte, una bona notícia. Després de gairebé dos anys de negociacions discretes que han implicat diversos governs, ha arribat l’intercanvi de presoners més important entre Rússia (i Bielorússia) i Occident des del final de la Guerra Freda. Moscou ha alliberat 16 presoners polítics a canvi de 10 convictes i espies russos empresonats als Estats Units, Alemanya, Eslovènia, Polònia i Noruega. No és, sens dubte, un cas tan excepcional si es té en compte que ja el desembre del 2022 es va produir un intercanvi que va suposar l’alliberament d’una basquetbolista nord-americana, acusada de tràfic de drogues, a canvi d’un traficant d’armes rus, i que el 2010 es va assolir un acord que va permetre l’alliberament de 10 ciutadans russos en mans dels EUA, acusats d’espionatge, a canvi de quatre de nord-americans i britànics que Moscou també considerava espies. En realitat, la història ens demostra que, al marge del nivell de tensió que hi pugui haver en cada moment, es tracta d’una pràctica gens infreqüent. I per aquesta mateixa raó, cal entendre que el fet que s’aconsegueixi un nou acord d’aquest tipus no s’ha d’interpretar com un senyal que estem davant un gir dràstic en les relacions entre els que es veuen irremeiablement com a rivals, si no com a enemics. Això no treu que en cada ocasió que una cosa així es produeix, cadascun dels actors implicats miri de treure pit; sigui Joe Biden intentant presentar-ho com un èxit de la seva capacitat diplomàtica –criticant de passada Donald Trump per no haver aconseguit una cosa semblant durant el seu mandat presidencial–, o Vladímir Putin procurant aparèixer com un soci seriós, amb qui es pot arribar a acords. Més enllà d’aquesta clàssica reacció mediàtica, el que ha passat no suposa que els Estats Units hagin d’abandonar la seva visió de Rússia com un rival estratègic que intenta debilitar militarment l’escenari ucraïnès, ni que Rússia deixi de sentir-se assetjada per Occident i es decideixi a abandonar el seu afany per ser reconeguda com una potència global. De fet, més que l’inici d’una nova etapa d’acostament de posicions per reequilibrar l’ordre de seguretat al continent europeu, es poden interpretar els fets com el final d’una etapa que no augura necessàriament millors temps, especialment pel que fa a l’imminent procés electoral als Estats Units. Més enllà de les particularitats personals d’alguns dels presoners intercanviats –inclòs l’espanyol Pablo González, tancat en una presó polonesa des de fa més de dos anys sense cap causa penal oberta en contra seu, el periodista del Wall Street Journal Evan Gerskovich, o Oleg Orlov, copresident de l’oenagé Memorial, guardonada amb el premi Nobel de la Pau el 2022–, res modifica els paràmetres amb què els governs implicats es mouen. Tard per a Navalni Per tot això seria molt arriscat suposar que una cosa així facilitarà les negociacions d’un possible acord de pau a Ucraïna, mentre les forces russes continuen guanyant terreny, sobretot a Donetsk, i Kíiv segueix frenat per les ambigüitats dels seus propis aliats a l’hora de subministrar-li l’ajuda necessària per resistir l’empenta de les forces invasores. Tampoc es pot esperar que s’obri la possibilitat de renegociar un nou ordre de seguretat europeu o que hagi de tenir lloc una distensió russo-nord-americana. Tot i així, benvingut sigui l’intercanvi. Llàstima que tot això arribi molt tard per a Alekséi Navalni.

Un intercanvi, res més

L’alliberament de presoners no s’ha de llegir com un senyal d’un gir en les relacions entre Rússia i Occident

El més llegit