Un llegat pragmàtic

Tota victòria comporta una derrota. La d’Espanya sobre Anglaterra ha volgut afegir unes altres desafeccions. Tenen a veure amb la voluntat d’elevar l’anècdota a categoria i la necessitat de donar pàbul a mirades conspiradores. Per exemple, celebrant la desdenyosa salutació de Dani Carvajal a Pedro Sánchez reconvertint-la en una "merescuda humiliació al president traïdor". En un país en el qual la política tot ho aprofita i la política extrema tot ho empastifa a través de digitals als quals el Govern vol posar límit, no es tractava de malgastar l’oportunitat per part d’aquells patriotes que treuen pit obviant la lliçó que han donat un grup de nois representatius de la pluralitat que ells neguen. El futbol en si sol acaparar totes aquestes contradiccions i d’altres que s’amaguen darrere de l’orgull del vencedor. I, com que contagia emocions col·lectives, els governs ho aprofiten. 70 anys Alemanya ho va potenciar l’estiu del 2006. Era l’amfitriona del Mundial i va col·locar grans pantalles en llocs cèntrics els dies de partit de la seva selecció. Des de llavors, recolzar l’equip nacional va ser molt més popular. I allò ho va fomentar Angela Dorothea Merkel (Hamburg, Alemanya Occidental, 17 de juliol de 1954). Aquella cancellera que celebrava ostentosament les victòries dels seus a la llotja acaba de complir 70 anys. Enrere queden els 16 de mandat resumits en l’anomenada "era Merkel". Tot un elogi a un període de temps que pocs governants tenen el privilegi d’aconseguir i que compendia fons i formes. Pragmatisme i habilitat per assumir que un bon servidor públic sempre dubta i, en conseqüència, sempre ha de revisar les seves respostes. D’aquesta manera va definir ella mateixa el seu treball i va justificar les seves incoherències. Un mandat tan llarg, prolífic i complex arrossega llums i ombres. No en va, al llarg d’aquells tres llargs lustres va haver d’enfrontar-se a les grans crisis que anaven definint al segle XXI. I per molt que la revista Forbes la proclamés la dona més poderosa del món en 14 ocasions, Angela Merkel va superar moments durs amb la mateixa determinació i poca empatia que Margaret Thatcher ho havia fet al Regne Unit dels 80. Un intencionat paral·lelisme que l’esquerra va establir per antagonisme ideològic i masclisme dissimulat. En el deure de Merkel hi havia les solucions als desafiaments als que s’enfrontaven tant el seu país com també la Unió Europea. Des de la lluita contra el canvi climàtic fins a la pandèmia; des del desplaçament de refugiats més important que s’havia viscut fins aleshores, i als quals va concedir asil, fins a l’impuls als grans canvis comunitaris que Von der Leyen promou com a llegat. Falsa amistat amb Putin En el deure, el seu acostament a Putin, que amb el temps s’ha vist com la falsa amistat que el Kremlin va aprofitar per a les seves finalitats i la imposició de les regles del seu personal austeritat que van ajudar a superar la gravíssima crisi econòmica a costa de l’empobriment de milions de ciutadans. Una ferida que encara cou als grecs, que la mantenen com una de les persones més odiades. Tot i així, darrere de la mandatària d’un sol estil de jaqueta i gens presumida hi continua havent aquella doctora Merkel que va deixar la ciència perquè la disgustava no tenir l’oportunitat de parlar amb la gent. I de convèncer-la.

El més llegit