Devots del credo d’‘Amèrica primer’

"¿Per què no alliberem aquests Estats Units primer? Som els que més ho necessitem. […] Les nostres autopistes i ponts s’enfonsen. ¿Qui està beneït i qui maleït? Hi ha coses per fer arreu del món, però reconstruïm Amèrica primer". Així arrenca America first, una cançó que va compondre el 2005 Merle Haggard, mite del country i una icona dels fora de la llei. És el que va omplir dilluns, dues vegades i a tot volum, el Fiserv Forum de Milwaukee, a mesura que el senador J. D. Vance, just després de ser confirmat per aclamació com el candidat a vicepresident escollit per Donald Trump, passejava entre crits de joia i aplaudiments per la convenció fins a arribar a saludar la delegació d’Ohio, el seu estat. Poc millor que el tema de Haggard il·lustra el credo ideològic i l’imant polític de Vance, la intervenció del qual ahir a la nit en el seu primer discurs oficial com a candidat s’esperava amb expectació, guinda en una jornada que tenia com a temàtica la seguretat nacional i la política exterior. L’ocasió permetia a Vance presentar nacionalment la seva figura i la seva història personal: el nen dels Apalatxes empobrits per la desindustrialització i sacsejats per desesperació i addiccions com la de la seva mare que es va allistar als Marines, va servir a l’Iraq, es va graduar a Yale i va passar per Silicon Valley abans d’arribar al Senat. Al camí va deixar un llibre supervendes que va obrir els ulls a molts sobre aquests nord-americans que se senten abandonats. Era una intervenció que esperava amb atenció també el món i, amb una barreja de temor i resignació, l’ala més tradicional del Partit Republicà, cada vegada més feble en una formació absolutament controlada i dominada per Trump. Perquè pocs com Vance tallen més les ales als falcons que havien dominat entre els republicans des de l’època de Ronald Reagan. Negociar amb Putin Als 39 anys Vance és la sang jove que alimenta la vena no intervencionista, la que rabiosament s’ha inflat en l’era del populisme nacionalista de Trump. És, com ha escrit Politico, el "querosè al foc que ja consumeix la política exterior del Partit Republicà". Amb ell arriba a dalt de tot la veu que rebutja continuar prestant ajuda a Ucraïna, que crida a establir negociacions amb Moscou per acabar el conflicte tot i que el punt de partida sigui la cessió de territori, que assegura que les advertències sobre l’amenaça que representa Vladímir Putin han sigut exagerades. Delfí assenyalat per Trump no només amb càlculs electoralistes per al novembre, sinó marcant les línies on es pot dirimir el seu pla per al futur del partit, Vance alerta sobre la Xina no tant per les seves agressives accions militars a Àsia, sinó denunciant que amenaça els EUA perquè s’ha permès que Pequín es convertieixi en l’economia industrial més gran. I només amb un país fa una excepció en el seu dogma de no intervenció: Israel. Una altra de les estrofes de l’himne de Haggard diu: "¿Qui és al turó (the hill en anglès, com es coneix al Congrés) i qui mira la vall? ¿Qui està a càrrec de tot? Déu beneeixi l’exèrcit i Déu beneeixi la nostra llibertat. I a l’infern totes les altres coses". Pur Vance.

Devots del credo d’‘Amèrica primer’

El senador Vance, elegit per Trump per ser el seu candidat a vicepresident, defensa com ningú el discurs de no intervencionisme en política exterior que cala entre l’electorat republicà.

El més llegit