El tossut sense mesura

El jove tirador va fallar per un centímetre i mig al disparar contra Donald Trump en el míting que oferia a Pensilvània. Només li va destrossar la part superior de l’orella. Segons la immensa majoria d’analistes, però, amb el que ha acabat el tret és amb les opcions dels demòcrates de seguir a la Casa Blanca, substitueixin o no Joe Biden com a candidat presidencial. La foto de Trump amb la cara esquitxada de sang, envoltat de guardaespatlles però amb el puny triomfal enlaire i al fons la bandera de les barres i estrelles és insuperable com a recurs electoral. Biden ha condemnat de seguida i de manera ben rotunda l’atemptat. Però tot anirà molt de pressa. Pel que sembla, demà dimarts, el seu contrincant oferirà un altre míting encara que li falti mitja orella. Trump té un instint sagaç per a l’espectacle i sap perfectament que aquesta commoció –ni més ni menys que un intent d’assassinat– l’ha d’aprofitar des d’ara mateix. Amb tota probabilitat la delicada campanya de Biden continuarà sense variacions: discursos breus molt senzills, petites multituds, un to entre patriarcal i humorístic. I cap a casa de seguida. Després del cap de setmana a Biden només li queden dues coses. La primera, aprofitar-se de la mateixa commoció que rendibilitzarà Trump, perquè el frustrat magnicidi complica i esquinça encara més el debat sobre si prescindir de Biden o no. Ambició ferotge I la segona, és clar, l’ambició. Perquè Biden és un bon home i no se li coneixen greus tripijocs econòmics, però és un polític d’una ambició indestructible i pudorosament ferotge. Ha hagut de superar grans obstacles i ha aconseguit fer.ho no gràcies a una intel·ligència excepcional o una brillantor intel·lectual, sinó a una tossuderia d’acer, a una voluntat fora del comú. La primera dificultat gens ciceroniana: la tartamudesa. Biden és tartamut. I tot i que dècades d’esforç i constància metòdica han disminuït aquesta tartamudesa al mínim, de vegades encara aflora. Nascut el 1942 i fill d’una família catòlica de classe mitjana, el seu pare es va arruïnar i va passar una adolescència amb certes estretors. Al final l’economia familiar va remuntar i va poder estudiar Ciències Polítiques a la Universitat de Delaware i Dret a la Universitat de Siracusa. No va ser mai un estudiant particularment destacat. Com a alumne de Dret, per exemple, va ocupar el lloc 74 entre els 85 de la seva classe. Tampoc va destacar com a esportista. En canvi, cada vegada va ser més evident la seva capacitat de lideratge. Era un líder curiós que basava la seva preeminència a arribar a acords amb els altres. Sempre els complia i això augmentava el seu prestigi en tot l’àmbit universitari. Biden, però, no anhelava ser professor o advocat als tribunals. Volia entrar en política. I després d’una curta experiència en un bufet d’advocats es va presentar al Senat per Deleware el 1972 i, per a sorpresa general, va guanyar l’escó. Poques setmanes després va morir en un accident de trànsit la seva dona Neilia Hunter i la seva filla Naomi de tot just un any d’edat; els seus altres dos fills van quedar malferits. Diuen que va voler dimitir, però al final no ho va fer. De fet va conservar l’escó al Senat durant més d’un quart de segle. El 1975 es va casar de nou amb la seva dona actual, Jill Tracy Jacobs, doctora en Pedagogia i professora universitària. És lleugerament esgarrifosa aquesta capacitat de començar una intensa i exitosa carrera política i tornar-se a casar en tot just dos anys i mig. Home de debat ¿Quin senador era Joe Biden? Doncs era un home de debat assossegat, consens i somriure de dents perfectes, sobretot en l’àmbit de la política internacional i al capdavant del Comitè Judicial del Senat. Es va fer cèlebre la seva negativa a conduir i el seu costum de tornar a casa amb tren cada divendres. El 1988 va intentar ser el candidat demòcrata a la Presidència i no va començar malament, però el van enxampar plagiant un discurs d’una manera bastant matussera, i a més va patir dos aneurismes cerebrals. Després de vuit anys com a vicepresident de Barak Obama va veure que se li escapava la seva gran oportunitat perquè Hillary Clinton es va entossudir a coronar-se. Només va arribar al seu objectiu vital el 2020, derrotant Donald Trump, el principal risc de la república democràtica durant tota la seva història. ¿Repapieja Biden? Probablement, no. Però des de fa molts mesos s’està enfonsant en la senectut cada vegada més de pressa i la seva situació, ara molt delicada i discutible, en un parell d’anys pot haver esdevingut crítica, catastròfica, invalidant. Ell vol seguir. Com sempre. Morir a la presidència és una forma d’immortalitat.

El més llegit