El setembre de l’any passat, Donald Trump va protagonitzar un dels episodis més lamentables de la seva trajectòria. Dalt d’un escenari va escarnir Joe Biden des de la supèrbia de qui exhibeix un (presumpte) vigorós estat de forma fent burla de la condició decrèpita, al seu parer, de l’oponent demòcrata. Un dels grans temes que es discuteixen i es discutiran des d’ara i fins al mes de novembre (o potser abans, tal com van les coses) és l’estat de salut (mental) dels dos líders. Ja es va veure dijous en el primer debat. Biden va ser capaç d’aguantar dret noranta minuts i no pas perquè estigués drogat, com s’havia atrevit a insinuar el mateix Trump: "Si es manté dempeus una hora i mitja és que s’ha pres alguna cosa". Va aguantar el tipus, però no va superar la prova de resistència intel·lectual. Davant l’allau de mesquineses, Biden va vacil·lar, trontollar, patinar. Va ensenyar una feblesa que a hores d’ara ja és evident i notòria, i no només fruit de la màquina de propaganda republicana.