La fúria mosaica

Aquests dies em sembla particularment convenient la lectura d’un llibre alhora enlluernador i tenebrós La temptació de la innocència, de Paul Bruckner, que conté un assaig de tot just tres pàgines que és un exemple de lucidesa: De la victimologia comparada: Israel i Palestina. Disculpi el lector la longitud de la cita: "¿Què frenava fins a la tardor de 1993 qualsevol possibilitat d’acord entre l’Estat hebreu i els palestins? El fet que uns i d’altres es consideraven titulars de l’explotació màxima. Ja només tenien una terra per a dos pobles i vet aquí que, a sobre, es disputaven el monopoli de la desgràcia absoluta (...) Tots dos venien a dir: som els més desgraciats, per tant, tenim tots els drets, i els nostres adversaris, cap". La narratologia del mil·lenari sacrifici jueu s’ha transformat en un exemple per a tots els pobles, fins i tot per als que combaten els jueus o per a aquells que el ferotge esperit de supervivència jueu aniquila. Els portaveus palestins parlen de matança sistemàtica, d’odi supurant, de crueltat demoníaca. Des de fa més de vint anys també es fa servir la paraula genocidi per descriure el tracte dels jueus als palestins de Gaza (la població de la qual gairebé s’ha triplicat des de finals del segle passat). Tota aquesta fraseologia, tota aquesta emulació verbal i simbòlica de la Shoah, enfurisma encara més els jueus, fins i tot els més crítics amb el seu Govern, i l’ardor guerrer desplegat per la dreta i gairebé sempre avalat, amb fermesa o amb resignació, per la moixa esquerra israeliana. La dreta israeliana, el Likud, s’ha mogut ràpidament cap a postures reaccionàries. Prou reaccionàries per conservar el suport polític i parlamentari dels petits grups ultraortodoxos. La veritat és que aquest bloc de dreta laica i ultradreta religiosa ja ha deixat clar el seu propòsit d’erosionar l’autonomia de l’Estat davant els rabins, la separació de poders i l’admissió d’un diàleg amb els palestins. El Likud ni tan sols reconeix plenament l’Autoritat Nacional Palestina, tot i que mantingui relacions més o menys normalitzades amb aquesta. El gener passat, el Tribunal Suprem d’Israel va anul·lar –per la mínima– la principal llei de la reforma judicial que Benjamin Netanyahu havia aprovat l’any passat. Una llei que proposava, sense més ni més, subjugar el poder judicial. Per començar, donant-li al primer ministre la facultat de desactivar qualsevol revocació decidida pel Suprem. Moltes desenes de milers de jueus es van manifestar diverses vegades al carrer contra aquesta escomesa contra els pilars de la democràcia parlamentària. Falcó del Govern jueu Israel Katz és un dels falcons del Govern jueu, per descomptat, que per a això és ministre d’Afers Exteriors de Netanyahu. Tot i que va ser un descobriment polític de l’entorn de vell Ariel Sharon, Katz es va inclinar ràpidament cap a l’ala més dretana del partit, que liderava Netanyahu, i d’aquesta posició no s’ha mogut en els últims vint anys. Com gairebé tots els polítics israelians ha tingut una àmplia experiència militar, decidida per ell mateix, que es va apuntar voluntàriament a la milícia i va acabar el seu cicle a les Forces Armades sent oficial d’una de les més prestigioses brigades paracaigudistes. Després es va llicenciar en lleis i s’ha dedicat íntegrament a la política, com a diputat i ministre dels Serveis d’Intel·ligència, de Transport i Seguretat Viària i d’Agricultura i, des del gener passat, de Relacions Exteriors. En qualitat de tal ha hagut de defensar a matadegolla l’agressió del seu Govern contra Gaza i tots els seus habitants. Poquíssims el critiquen per això a Israel, i potser per això mateix s’ha llançat amb fúria mosaica contra el Govern espanyol pel pecat d’haver reconegut l’Estat de Palestina. El dolent és que no està simulant res. Katz i el seu primer ministre creuen que aquesta és una agressió repugnant i intolerable contra els israelians i no el disculparan en molt, molt temps. La setmana vinent tancaran el Consolat General d’Espanya. Sense que els tremoli el pols.

El més llegit