L’helicòpter de Raisi

La mort del president de la República Islàmica de l’Iran, Ebrahim Raisi, i del seu ministre d’Assumptes Exteriors, Hossein Amir-Abdollahian, m’ha recordat l’accident aeri en el qual fa anys va morir el primer ministre de Portugal, Sá Carneiro, juntament amb el seu ministre de Defensa. Mai es va aclarir el que havia passat, a diferència de la mort, també en un avió, de Ievgueni Prigozhin, el líder del grup Wagner que havia tingut la gosadia de ficar-se amb Putin sense aturar-se a pensar que allò era dolent per a la salut. Els iranians diuen que en el cas de Raisi la boira i el mal temps van ser els culpables del sinistre que ha costat la vida a un home també sinistre. Raisi va aconseguir ser elegit en les eleccions del 2021 amb l’ajuda d’un règim clerical que impedeix presentar-se a tots aquells que no gaudeixen del vistiplau oficial, igual que passa a Rússia i en altres llocs. Només així poden arribar al poder personatges com ell, que fa anys es va fer famós com a jutge per la quantitat de gent que va condemnar a la forca, fins al punt de guanyar-se a pols el sobrenom del carnisser de Teheran en un país on la competència ha de ser dura. Va ser per això que els americans el van acusar de crims contra la humanitat. Com a president tampoc li ha tremolat el pols al fer penjar almenys vuit persones per participar en revoltes després de la mort de la pobra Mahsa Amini per no portar ben posat el vel. No m’estranya que alguns hagin ballat i tirat coets a Teheran al conèixer la seva mort. Però si Raisi era un radical reaccionari en l’aspecte social, amb l’ajuda d’Abdollahian es va mostrar com un hàbil negociador internacional per trencar l’aïllament del seu país. Recolzant-se en un acord previ amb la Xina per vendre-li petroli a bon preu durant 25 anys, Raisi va aprofitar els bons oficis de Beijing per restablir relacions diplomàtiques amb la seva arxienemiga Aràbia Saudita. Es tracta d’un acord important perquè l’Iran és el líder mundial dels xiïtes i l’Aràbia Saudita, dels sunnites, que són el 80% del total dels musulmans, i perquè trenca l’aliança no escrita entre Riad i Jerusalem en contra de l’enemic comú iranià, i perquè ha permès l’entrada de la Xina en el joc no només econòmic, en què ja estava, sinó també geopolític de l’Orient Mitjà. Raisi ha reforçat la relació amb Rússia a qui ven els drons Shahed que tant èxit tenen en la guerra d’Ucraïna, i ha millorat relacions amb l’Índia fins al punt d’aconseguir l’ingrés de l’Iran en el grup dels BRICS, l’agrupació més important del Sud Global. La seva habilitat l’ha portat també a enriquir urani per sobre dels nivells permesos per l’Acord Nuclear que estúpidament va torpedinar Donald Trump, i mentre continuava negociant discretament amb els americans al sultanat d’Oman, els seus marins fan maniobres navals amb russos i xinesos. Amb Raisi, l’Iran ha augmentat el prestigi entre els àrabs pel seu decidit suport a Hamàs en el seu enfrontament amb Israel. I posats a fer, Teheran s’ha animat a deixar de banda la seva política tradicional d’"amagar la mà i tirar la pedra" per mitjà de grups interposats com Hezbol·là o els houthis, per atacar directament i obertament a qui anomena l’"entitat sionista" amb centenars de míssils i drons destinats a satisfer l’opinió pública interna, indignada per l’atac al seu consolat a Damasc, i al mateix temps fer-ho de manera molt mesurada per evitar una conflagració regional que l’Iran sap que no pot guanyar. En resum: despietada repressió domèstica i exitosos trencaclosques en política exterior. La desaparició de Raisi planteja ara interrogants en el front intern, ja que era considerat un possible successor del Líder Suprem, Ali Khamenei, que ja té 85 anys. La Constitució preveu eleccions en 50 dies (seran el 28 de juny) a què en principi només es presentaran, com sempre, els candidats que el règim autoritzi en un context de descontentament per la mala situació econòmica i la falta de llibertats. Hi ha curiositat per saber si el pròxim president serà radical o moderat o si els militars de la Guàrdia Revolucionària avançaran els seus peons… És una cita electoral que s’ha de seguir amb interès perquè l’Iran cada vegada pinta més a l’Orient Mitjà.

El més llegit