La ideologia del feixisme és la violència. Així ha estat des dels inicis. Hi pot haver plantejaments que en podríem dir polítics i que s’han anat repetint al llarg de la història recent (l’antisemitisme, el nacionalisme desfermat, el culte al líder), però, en el fons, l’accés al poder (fins i tot en els casos en què van guanyar unes eleccions) es fonamenta en l’exercici de l’amenaça física. És el cas, per exemple, de la Marxa sobre Roma de Mussolini, un cop d’Estat encobert (o no tant!) basat en les contínues accions de violència domèstica, dia a dia, a càrrec dels escamots de camises negres, de perfil baix, en els inicis, però de manera continuada i, a la fi, efectiva. O el cas similar de la inestabilitat generada en el si de la república de Weimar fins als comicis de 1933 i la pràctica dissolució de la democràcia parlamentària. Abans de les grans desfilades i del poder omnívor, abans de la implantació de la dictadura i del nou llenguatge totalitari, hi ha el recurs reiterat al xantatge i a l’extorsió, una planificada sèrie d’episodis menors que planten la zitzània i que converteixen el carrer en un espai d’exclusió per la via de la força bruta. Primer són els himnes incipients, que presagien la música del terror, i la quimera teatral de la uniformitat anònima. Després vindrà l’escenari de la posada en escena operística, la disciplina estàtica de la mort.