L’extrema dreta amenaça de condicionar el futur de la UE

Entre els pròxims 6 i 9 de juny, la Unió Europea (UE) es juga el seu futur. Un total de 450 milions de ciutadans estan cridats a participar en unes eleccions en què, per primera vegada en la història, l’extrema dreta es podria convertir en un terratrèmol polític capaç de condicionar el rumb del mateix projecte comunitari que rebutgen. Les últimes enquestes apunten que els partits del nacionalpopulisme, euroescèptics i antiimmigració, dividits en dos grups, es podrien convertir en la tercera i quarta força del Parlament Europeu, una plaça que es disputaran amb els liberals. Conservadors i Reformistes Europeus (ECR, per les sigles en anglès), bloc a què pertany Vox o la formació neofeixista de la primera ministra italiana Giorgia Meloni, podria aconseguir un 11,8% dels vots, mentre que Identitat i Democràcia (ID), aliança composta per la francesa Marine Le Pen, el neerlandès Geert Wilders o l’italià Matteo Salvini, es quedaria amb un 11,2%. En altres sondejos les xifres s’inverteixen. "Victòria del poble" L’auge ultra no és una sorpresa. El 2019, els dos grups van irrompre amb empenta a l’Eurocambra sumant prop de 35 milions de suports, gairebé tants com el bloc socialdemòcrata, segona força parlamentària. "Veig una victòria del poble, que amb orgull i dignitat ha recuperat el poder", va celebrar Le Pen, el partit de la qual, Agrupació Nacional, va guanyar els comicis a França. Les seves paraules van ser un avís per a navegants. Segons les previsions de l’European Council on Foreign Relations (ECFR), els partits de dreta populista podrien arribar a la majoria de vots fins en nou països (Àustria, Bèlgica, Eslovàquia, França, Hongria, Països Baixos, Polònia i República Txeca) i ser la segona o la tercera força en nou més (Bulgària, Espanya, Estònia, Finlàndia, Letònia, Portugal, Romania i Suècia). En els últims cinc anys, les formacions de dreta radical han anat estenent la seva influència pel continent i han guanyat pes en cada elecció. Els abanderats del nacionalisme identitari, conservador i islamòfob governen a Hongria, Itàlia, Eslovàquia i Finlàndia, i fins a finals del 2023 ho feien també a Polònia, Letònia i Estònia. De fet, en 17 dels 27 estats membres de la UE, aquests partits van créixer en els seus últims comicis i en 17 més ja concentren més d’un 10% del suport popular. Les pròximes eleccions són un test clau per al bloc ultra, que aspira a condicionar les polítiques del continent. Tot i que el seu esperat auge seria una victòria per si mateix, pot no ser suficient per trencar l’aliança informal de populars (PPE), socialdemòcrates (PSE) i liberals (Renew). Les últimes enquestes apunten que la seva suma d’escons els permetria retenir la majoria necessària per continuar marcant el rumb polític, si bé les forces ecologistes i d’esquerres patiran un important retrocés. La influència de la ultradreta, però, no depèn del fet que estigui al govern. Com s’ha vist, part del seu èxit discursiu es deu a la normalització de les seves consignes en migració, abraçades pel conservadorisme tradicional, però també per alguns socialdemòcrates i certa esquerra de vermell castany. ¿Aliança amb el PPE? Aquesta mimetització ultra pot anar a més en les institucions europees. Aquest 29 d’abril, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, va obrir la porta a aliar-se amb algun grup de dreta radical. "Depèn molt de la composició del Parlament", va anticipar la política alemanya, candidata dels populars i gran favorita per repetir mandat. Es referia a ECR, compost per reaccionaris atlantistes com els de Santiago Abascal a Espanya o els de Jaroslaw Kaczynski a Polònia, i no a ID, a qui ha descrit com a "amics de Putin" pels seus llaços amb el Kremlin. Al seu dia, el grup popular ja va acollir al seu si figures conservadores tan controvertides com el president hongarès Viktor Orbán o el ja traspassat expresident italià Silvio Berlusconi. No obstant això, un altre estudi de l’ECFR conclou que l’estratègia d’acostament ultra dels grans partits en matèria migratòria pot girar-se en contra seu, legitimar l’agenda euròfoba i mobilitzar aquests votants. "S’ha produït una radicalització simultània d’alguns partits de la dreta i una desradicalització d’alguns de l’extrema dreta, cosa que complica els esforços per contrarestar el seu ascens", adverteixen els politòlegs Ivan Krastev i Mark Leonard. "Els partits majoritaris hauran d’anar molt amb compte amb la forma en què parlen d’Europa".

L’extrema dreta amenaça de condicionar el futur de la UE

450 milions de ciutadans estan cridats a participar en unes eleccions europees en què, per primera vegada a la història, la ultradreta es podria convertir en un terratrèmol polític

El 2019 l’auge ultra va irrompre amb força a l’Eurocambra sumant prop de 35 milions de suports

Els grups de Vox, Le Pen i Meloni es poden convertir en tercera i quarta força del Parlament Europeu

El més llegit