Per conèixer en una tarda la personalitat de Pepe Mujica es pot recórrer a un programa doble de cinema a casa. Primer, el documental que Emir Kusturica va rodar des del 2013 i que es va presentar el 2018 al Festival de Venècia. Després, un petit refrigeri, lleuger, i un desentumir les cames per enfrontar-se a la pel·lícula d’Álvaro Brechner sobre els dotze anys de captiveri inhumà que van patir, entre d’altres, Eleuterio Fernández Huidobro (el Ñato), Mauricio Rosencof (el Ruso) i Pepe Mujica, membres tots ells del Moviment d’Alliberament Nacional, els mítics Tupamaros dels anys 60 i 70 del segle XX. En el documental –El Pepe, una vida suprema– hi ha una escena en què Mujica entra en un shopping center que rep el nom de Punta Carretas. És el mateix nom que tenia la presó de màxima seguretat d’on ell i un centenar de detinguts més es van escapar el 1971, en la fugida, segons la premsa de l’època, que va marcar un rècord en la història de les fugides de presó. De fet, no és que es diguin igual, sinó que el centre comercial i la penitenciària ocupen el mateix espai, són el mateix edifici. Quan Mujica contempla l’escenari, envoltat de gent que li reclama selfies, diu amb sornegueria: «Bé, hi ha petites diferències amb el que havia estat». S’acosta a una botiga de flors i es queixa que siguin de plàstic. «No són iguals que les naturals, però, això sí, duren més temps». També riu per sota el nas, perquè ell i la seva dona, Lucía Topolansky, fa temps que conreen crisantems («abans, quan la gent anava als cementiris, se’n venien molts») a la famosa chacra de Rincón del Cerro, la granja on Mujica viu (fins i tot quan era president), on té els tractors i els Volkswagen escarabats atrotinats (símbol de la seva austeritat) i on rep visites institucionals i d’eminents artistes i intel·lectuals, com Noam Chomsky, posem per cas, protagonista, amb Mujica, d’un altre documental a partir de les seves converses.