Llarga vida a l’OTAN

L’atac de Putin a Ucraïna va donar més sentit a l’aliança defensiva que és l’OTAN i que des del final de la Guerra Freda feia reajustaments estratègics sovint amb un toc de nirvana. Ara hem arribat als setanta-cinc anys de l’OTAN. Fins al moment no ha existit una altra aliança defensiva més eficaç, capaç de guanyar la Guerra Freda sense bombardejar ningú. En qualsevol moment poden aparèixer noves amenaces però és obvi que el bloc militar del Pacte de Varsòvia –instrumentat per la Unió Soviètica– no té avui cap altre valor que una nota sinistra a peu de pàgina. És més: la majoria de països sotmesos per aquell pacte ara són membres de l’OTAN. Seria l’hora d’incrementar la sinergia estratègica de l’atlantisme –tecnologia, capacitat armamentística, ciberseguretat, nova diplomàcia, globalització– i no de crear baluernes institucionals, un maremàgnum de sigles que només s’entén a Brussel•les i en les càtedres especialitzades. Sense la protecció dels Estats Units, l’actual Unió Europea quedaria en els llimbs geoestratègics. Amb o sense Trump, amb uns Estats Units que prefereixen concentrar-se en un torcebraç amb la Xina, la Unió Europea té la urgència de reforçar el vincle atlantista: és a dir, contribuir exactament al seu finançament i fer-se més forta com a potència geopolítica i alhora model normatiu. No tan sols es tracta de parar els peus a Putin. Quin pes té la Unió Europea en un Orient Mitjà a punt d’ignició? Macron sol parlar de l’"autonomia estratègica" europea però la seguretat de la Unió Europea no es basa en la dispersió de forces i estratègies: és qüestió de consolidar el comandament i la capacitat reactiva en bloc, sempre amb els Estats Units o almenys fins que no girin cap al Pacífic. No sabem com l’OTAN quedarà després de la guerra d’Ucraïna però sí que sabem que, sense l’OTAN, Kíiv ja seria un satèl•lit de Putin. A inicis dels anys cinquanta, França va proposar la Comunitat Europea de Defensa: unes forces armades europees, amb comandament de l’OTAN. La guerra de Corea feia témer que Rússia pogués envair Alemanya. Washington –davant l’amenaça soviètica‒ va decidir el rearmament de l’Alemanya de postguerra –de fet, la meitat d’Alemanya–. Al final la mateixa Assemblea Nacional francesa –gaullistes i comunistes‒ va votar en contra de la Comunitat de Defensa. I, des d’aleshores, l’OTAN aplica la dissuasió, de Iugoslàvia a Ucraïna. És un traç permanent de la postguerra freda. A vegades sembla haver-hi més consens atlantista que euroatlantista. Una bona defensa col·lectiva no és un joc de cavallets però dona seguretat. Ara mateix, es tracta d’afeblir Putin al màxim sense atacar Rússia. Europa va continuar sent incapaç de tenir el seu propi sistema defensiu però, amb la incorporació recent de Suècia, els trenta-dos membres de l’OTAN estan ara concentrats a contenir Putin a Ucraïna. Llarga vida a l’OTAN, encara que només sigui perquè més enllà únicament queden els llimbs.

El més llegit