L’atac de l’Iran dona oxigen a Netanyahu quan començava a estar sol a Gaza

El passat 4 d’abril va ser un dia excepcional a la rebotiga diplomàtica de la guerra a Gaza. Després de mig any de carta blanca a Israel, protecció als fòrums internacionals i una barra lliure d’armes que podria convertir els Estats Units en còmplice de genocidi si el Tribunal Internacional de Justícia acaba fallant en aquesta direcció, Joe Biden va dir prou. Per primera vegada des del fatídic 7 d’octubre va reclamar un "alto el foc immediat" i va condicionar l’ajuda a Israel a l’adopció d’una sèrie de mesures per alleujar la catàstrofe humanitària a la Franja, protegir els civils i garantir la seguretat dels treballadors humanitaris. Amb la fam a la cantonada i l’assalt sobre Rafah a l’agenda immediata de Netanyahu, un halo de llum acabava de colar-se entre les ruïnes de Gaza. No duraria gaire. L’atac de l’Iran de dissabte sobre l’Estat jueu ha tornat a canviar la dinàmica. La insòlita represàlia iraniana al bombardeig del seu consolat a Damasc, amb més de 300 míssils i drons, llançats per primera vegada molts d’ells des del seu territori, ha tornat a allunyar Gaza de la conversa i ha revifat el suport occidental a Israel en la guerra que lliura en diversos fronts. Un baló d’oxigen per a Netanyahu quan la paciència dels seus aliats començava a esgotar-se. Particularment la dels EUA, l’únic país que Israel escolta. Les altres coses són soroll per als seus dirigents. Fullaraca que va i ve amb el vent. I en només tres dies Biden ha passat del "crec que [Netanyahu] s’equivoca, no estic d’acord amb el seu plantejament" a afirmar que el suport a Israel està "blindat". El Capitoli ja prepara un altre paquet d’ajuda militar i econòmica per al seu aliat jueu. L’era de la paciència Amb el seu atac de dissabte, l’Iran ha volgut canviar les regles imperants fins ara en el seu conflicte amb Israel, que ha deslliurat sempre a través de tercers i amb respostes acuradament calibrades. "L’era de la paciència estratègica s’ha acabat", va escriure ahir a les xarxes Mohammad Jamshidi, un dels principals assessors del president iranià. "Ara l’equació estratègica ha canviat. Els atacs contra les forces iranianes i els seus actius obtindran una resposta directa". Però els mul·làs també han regalat a Netanyahu certa legitimitat per llançar l’atac que fa anys que busca o, com a mínim, per continuar actuant indiscriminadament a Gaza. El primer ministre israelià vol assaltar Rafah, on es refugien més d’un milió de palestins, amb la intenció confessa de desmantellar les últimes brigades que Hamàs tindria gairebé intactes al sud. Les seves cartes en la negociació amb els EUA, que s’oposen frontalment a l’operació a Rafah, han millorat considerablement. Israel no sembla tenir pressa aquesta vegada per ajustar comptes. És possible que algú li hagi explicat a Netanyahu que no pot tornar a dilapidar l’aclaparador suport occidental i àrab que va rebre després del 7 d’octubre i que ha recuperat després de la massiva represàlia iraniana, per molt calibrada que estigués per no causar víctimes. Després de diverses reunions des de llavors del seu gabinet de guerra, només ha dit que respondrà a l’atac. Però poca cosa més. "Mirant cap endavant, estem considerant els nostres passos", ha afirmat aquest dilluns el cap d’Estat Major, Herzi Halevi. "El llançament de tants míssils i drons sobre territori israelià rebrà una resposta". Occident no sembla voler una guerra regional, que tal com està el món podria derivar en una altra de mundial. Washington, París, Londres i Berlín li han demanat que eviti l’escalada, canti victòria i deixi l’assumpte on és. Tampoc Teheran diu voler-ne més. Però Netanyahu s’enfronta a una creixent pressió interna. No només va fracassar a prevenir la matança de Hamàs del 7 d’octubre, sinó que ara molts l’acusen d’haver dilapidat també el poder de dissuasió israelià davant l’Iran, una obsessió per a l’elit politicomilitar del país. "Aquest govern, aquest primer ministre, s’han convertit en una amenaça existencial per a Israel. Han fet miques la dissuasió israeliana", va dir ahir Yair Lapid, el líder de l’oposició. Una idea en la qual es va endinsar també Ben Caspit, un dels columnistes més influents del país. "¿Com ho havia dit Netanyahu? Quan el terror olora debilitat, ataca". Res d’això són bones notícies per als que volen evitar més gasolina sobre el foc regional, ja que Israel fa temps que va deixar de concebre la diplomàcia i l’acord com un mitjà per obtenir seguretat. Com tampoc són bones notícies en aquest sentit l’oportunitat que una confrontació directa amb l’Iran atorgaria a Netanyahu per continuar amarrat al càrrec i posposar una mica més la seva cita amb la justícia israeliana, on té diversos assumptes pendents per corrupció. La Franja I, mentrestant, el desastre a Gaza continua empantanegat. L’últim intent de negociació per alliberar els ostatges a canvi d’una treva ha fracassat. La fam avança, malgrat que s’ha incrementat una mica el nombre de camions que entren, i les fotos de nens raquítics que arriben de l’enclavament –on no es permet l’accés a la premsa internacional– són cada dia més nombroses. L’Exèrcit acaba de mobilitzar dues brigades de reservistes més per tornar a la Franja. I el turment de la població, amb prop de 35.000 morts i un territori a la ruïna, no cessa. Columnes interminables de palestins han mirat de tornar des de diumenge al poc que queda de les seves llars al nord de Gaza. Però han sigut rebuts a trets per les tropes israelianes. Almenys cinc persones han mort i 23 més van resultar ferides, segons l’agència Wafa. "L’Exèrcit no permetrà la tornada dels residents. Per la seva seguretat, no s’acostin a les forces que operen allà", va dir un portaveu militar.

L’atac de l’Iran dona oxigen a Netanyahu quan començava a estar sol a Gaza

Occident oblida les seves crides a l’alto el foc a la Franja i renova el seu suport a Israel en la confrontació amb Teheran

L’últim intent de negociació per alliberar els ostatges fracassa

El més llegit