Ja no és el ‘llanito’ solitari

A Fabian Picardo, ministre principal de Gibraltar, el van fer seure a la taula per primera vegada. Va ser a Brussel·les, on divendres va participar amb els representants d’Espanya, el Regne Unit i la Unió Europea en la reunió que ha d’aclarir en quina situació es troba aquest territori després del Brexit i, per descomptat, què passa amb el reixat. El reixat és l’eterna discussió, un reixat de posar i treure, que s’obre i es tanca depenent dels interessos polítics espanyols i britànics en cada moment. Però deixem el reixat de banda i anem al que importa: Picardo mai s’havia reunit amb el ministre espanyol d’Exteriors, ja que les relacions exteriors de Gibraltar van normalment a càrrec de la metròpoli, Londres. Aquest "ascens" de categoria –en diplomàcia els gestos mai són casuals–, ratificat pel fet que el comunicat final hagi sigut firmat per les quatre parts, dona a Picardo un estatus pràcticament d’estadista. Picardo ha deixat de ser el llanito solitari, el que es quedava sempre a la porta de les sales de reunions perquè no hi era ben rebut. El seu aspecte d’actor de comèdies nord-americanes, concretament de l’amic del protagonista, un babau de bon cor i amb problemes de sobrepès i també sexuals, va servir sens dubte perquè li obrissin les portes de la reunió, segur que hi va explicar algun acudit o que li va passar algun innocent contratemps –vessar el cafè, sortir del lavabo amb la bragueta oberta– d’aquells que alegren tota vetllada. No és fàcil fer de ministre principal de Gibraltar. Un mai sap exactament si és un ministre, un delegat, un colon, un colonitzador o un paio que passava per allà i s’ha trobat amb una feina ben pagada. Per als espanyols, i en especial per als espanyols autodenominats de soca-rel, Gibraltar és un afront, una pica que la pèrfida Albió va col·locar en terra patri i que es nega a treure. Assaltar Gibraltar Durant el franquisme, cada crisi política o econòmica es dissimulava amb una crida a assaltar Gibraltar. Crides només de boca, per descomptat, com solen ser sempre a Espanya –i no diguem a Catalunya–, que es resolien amb una manifestació més o menys organitzada pel règim en la qual es cridava diverses vegades "Gibraltar espanyol", abans d’anar-se’n tots a casa a mirar la tele comprada a terminis. Els militars argentins van copiar aquesta espanyolíssima tàctica per ocultar les mateixes faltes i van fer el mateix amb les Malvines, tot i que als molt bèsties se’ls en va anar la mà i les van assaltar de veritat. Així els va anar, que se’n continuen llepant les ferides. Cal saber amb qui pot un ficar-se, això val tant quan un és a l’escola com al Govern d’una nació. Malgrat la truita de patates i la sangria –que és tot el que els podem oferir– els gibraltarenys prefereixen continuar sent súbdits britànics, i fan així bona la frase atribuïda a Cánovas del Castillo que "és espanyol qui no pot ser una altra cosa". Com que ells sí que poden ser una altra cosa, és natural que l’elegeixin, com trien també instal·lar-se a Gibraltar tantes empreses, per aprofitar-ne els avantatges fiscals. Al sud d’Espanya hi ha Gibraltar i al nord, Andorra, per fer més fàcil la vida a la gent que té diners. O per anar de compres un dia, en el cas dels que no en tenen tants. En el cas dels gibraltarenys, un els imagina seguint de prop la política espanyola i caient a terra de riure si, tot seguit, algú els pregunta si no els agradaria ser espanyols. També hi ha macacos, no tot són temes monetaris. Els micos de Barbaria, típics del lloc, són l’únic primat salvatge que hi ha a Europa, si obviem els humans, que en salvatgisme no tenen rival. Són lliures de desplaçar-se per tot el territori, tot i que prefereixen la zona protegida del Penyal, on birlen tot el que poden als turistes. Segons la llegenda, el dia que els micos abandonin Gibraltar, ho faran també els britànics, per això una de les funcions de Picardo és cuidar-los i alimentar-los. No personalment, se suposa. Tan content va estar de ser considerat un més Picardo a la reunió sobre el futur de Gibraltar, que es va passar el dia penjant fotos a Twitter, tal com faria qualsevol adolescent convidat a una festa d’aniversari a la qual no esperava anar. A part d’això, l’únic destacable és que la trobada va complir totes les expectatives que s’havien dipositat en ell, el seu resultat va ser el de totes les reunions polítiques d’alt nivell: va servir per declarar que les parts continuen treballant en la recerca d’una solució. I així, com diem a Catalunya, qui dia passa, any empeny.

El més llegit