L’apel·lació a la bondat en termes polítics està desacreditada. El terme bonisme va ser encunyat per desprestigiar qualsevol intenció de col·locar el benestar de les persones –de totes les persones– com a objectiu primordial. Ni benestar ni comprensió ni compassió. Una cuirassa de ferro. Que el dolor aliè, que el maltractament resulti, no només indiferent, sinó objecte de burla o amenaça que ha de ser castigada amb acarnissament. El bonista és el naïf, el feble, el que posa en risc els seus amb la seva ingenuïtat, el que no s’assabenta de què va al món. ¿I de què va al món que els durs preconitzen? Deixem que ens ho expliqui Netanyahu, un dels seus millors representants.