Gaza no pateix una catàstrofe natural

Gaza tenia una autopista. Es diu Saladino, i era l’única artèria que comunica la Franja de nord a sud, des del pas fronterer d’Erez amb Israel amb el de Rafah amb Egipte. Són tot just 45 quilòmetres, i dir-ne autopista és un eufemisme: era una carretera plena de sotracs, negada de graveta i sorra, que segles enrere va viure temps d’esplendor, quan va ser part d’un camí de referència per comunicar Egipte amb Síria. A partir de l’ocupació israeliana del 1948, la història de la Franja es pot explicar a través de la de la carretera de Saladino. Quan Saladino bull, Gaza floreix. Quan Saladino es bloqueja, es divideix o es buida, Gaza s’esllangueix. Quan Israel va colonitzar Gaza amb assentaments, la carretera estava tallada, cosa que de facto dividia la Franja en tres zones: el nord, el centre i el sud. Soldats israelians controlaven la via, ja fos amb grans casernes o check points com el d’Abu Holy a Khan Yunis, un dels més tràgics de la història de la segona intifada. Avui, Saladino està en gran manera destruïda, a jutjar per les imatges aèries que arriben de Gaza. I tot i així, els seus trams asfaltats, els seus vorals i les seves desviacions serien el camí més curt per distribuir l’ajuda humanitària que tant necessiten els gazians. Aquests dies s’està parlant d’obrir una "autopista al mar" des de Xipre fins a un embarcador a Gaza, a partir del corredor d’ajuda marítima que han obert Open Arms i l’oenagé del cuiner espanyol José Andrés. Benvinguda sigui tota ajuda a Gaza, i totes les autopistes que es puguin obrir seran poques. Ara bé, el més eficient seria distribuir a través de Saladino l’ajuda emmagatzemada en camions a la frontera de Rafah. Gaza no pateix una catàstrofe natural, un terratrèmol o un tsunami. De la mateixa manera, la distribució de l’ajuda humanitària que tan urgent és per pal·liar la fam (a aquest punt hem arribat) no és una qüestió logística. No hi ha problemes d’infraestructures (més enllà de la impressionant destrucció) ni línies del front per salvar. Israel controla el mar de la mateixa forma que controla l’aire i les fronteres terrestres. Que l’ajuda humanitària hi entri depèn de la seva voluntat. Cal, doncs, preguntar-se per què al Govern de Benjamin Netanyahu el beneficia una forma de repartir l’ajuda i no l’altra. No és una pregunta retòrica, ja que Israel no és un espectador: la seva ofensiva militar és la que ha causat la tragèdia humanitària. El corredor marítim contribuirà a salvar vides, moltes, però no és la solució a la fam a Gaza. Tampoc ho és el menjar llançat en paracaigudes. La solució és un alto el foc permanent i una sortida negociada al conflicte, que en aquesta fase es va iniciar amb l’atroç atac de Hamàs el 7 d’octubre. En aquest sentit, la intransigència del Govern de Netanyahu, que tan nerviós posa Washington, evidencia la debilitat dels EUA a la zona. Les bombes i les armes que destrueixen Gaza són en gran manera nord-americanes; la carta blanca política i diplomàtica que causa la fam també és de l’Administració Biden. Mentre es filtra el malestar de Washington, el secretari d’Estat s’atipa de viatjar a la zona i es lamenta del patiment palestí, la realitat és que ni el president dels EUA pot forçar Israel a aturar l’ofensiva. Cert, pot deixar de vendre armes i acabar amb el veto a les resolucions a l’ONU. Si ho fa, Biden també pot començar a preparar la mudança de la Casa Blanca. Israel és un assumpte de política interna nord-americana, convé no oblidar-ho. La premsa israeliana informa que l’Exèrcit prepara un batalló d’advocats per afrontar les demandes per crims de guerra que es temen quan acabi l’ofensiva i l’ONU, les oenagés i els periodistes puguin tornar a circular per les ruïnes de Saladino i explicar el que hi vegin. Israel s’enfronta en soledat a un moment transcendental de la seva història. Ningú el pot obligar a prendre un camí o un altre, la qual cosa significa que ningú el pot ajudar tampoc. Pot parar l’ofensiva, reobrir Saladino i tornar a començar un procés diplomàtic des d’una posició de força militar i de debilitat en termes polítics i reputacionals. O pot abraçar-se a Netanyahu i els seus socis encara més extremistes i accelerar en aquesta carretera cap al desastre.

Gaza no pateix una catàstrofe natural

El problema no és com enviar-hi menjar per mar o aire sinó la intransigència de Netanyahu. L’actitud del ‘premier’ posa de manifest la debilitat de Washington, que no pot ni vol imposar un alto el foc a Israel

El més llegit