Qualsevol resident del sud del Líban pot recitar un catàleg d’anècdotes que inclouen experiències de bombardejos, desplaçament i resistència. Són les seves pròpies vides. Res els sorprèn. Ho han viscut des que van néixer. Són les mateixes experiències que es repeteixen gairebé de manera cíclica al llarg de generacions. La guerra del 2006 contra Israel va reobrir la ferida que els sis anys transcorreguts des del seu alliberament després de dues dècades d’ocupació no havien pogut curar. Aquesta guerra llampec la va deixar oberta i, abans que cicatritzés, va esclatar aquest nou conflicte. Però, juntament amb les seves històries de despossessió, sempre hi ha una memòria compartida de resistència. La seva posició geogràfica ha sigut la seva condemna. És aquesta mateixa geografia mediterrània i muntanyosa la que ressegueix la Línia Blava que els separa d’Israel, "el nostre enemic", afegitó que acompanya qualsevol menció de l’Estat veí. Els seus habitants, libanesos i palestins, han resistit els atacs de l’Exèrcit israelià durant dècades fins avui.