El poeta Refaat Alareer i el genocidi cultural d’Israel a la Franja de Gaza

"Si he de morir, tu has de viure per explicar la meva història, vendre les meves coses i comprar un tros de tela amb algunes cordes". Amb aquestes paraules començava un dels últims poemes del poeta palestí i professor de Literatura Anglesa Refaat Alareer. El va escriure tot just un mes abans que un bombardeig israelià ataqués la vivenda on s’havia refugiat a la capital de Gaza per sepultar-lo junt amb dos dels seus germans i quatre dels seus nebots. En aquells versos premonitoris –i ara cèlebres– demanava que d’aquesta tela sorgís un estel blanc perquè un dels nens que ha perdut el seu pare a Gaza la veiés volant ben amunt a l’aixecar el cap. "I pensi per un moment que hi ha un àngel allà retornant-li l’amor", va publicar aquell 1 de novembre a les xarxes. Alareer ocupava un lloc especial en la vibrant escena cultural de la Franja, una de les històries gairebé mai explicades del lloc més densament poblat de la terra, sotmès a més de 70 dies de foc, malaltia i fam. Des del 2007 havia format una nova generació de poetes i escriptors –la majoria dones– a la Universitat Islàmica de Gaza, pròxima a Hamàs i ara també reduïda a runa, com totes les universitats de l’enclavament. Shakespeare era un dels seus talismans, però la seva prioritat va ser donar veu a d’altres, editant dos llibres de relats de joves escriptors sobre la torturada existència a l’enclavament o creant No Som Números, una fundació que polia nous talents i promovia el seu treball. "Sempre em va impressionar la seva capacitat per mobilitzar la gent, però sobretot per donar esperança als seus estudiants", assegura l’analista política i periodista Nour Odeh, que es va fer amiga d’Alareer a través de les xarxes. "Empoderava els joves perquè parlessin al món i li expliquessin la seva història. D’alguna manera, era una manera de trencar el bloqueig". Sensible i mesurat a classe, on no tenia objeccions a l’hora d’elogiar o criticar l’obra de poetes israelians com ara Yehuda Amichai, era a les xarxes un crític àcid de l’ocupació israeliana. Una ocupació que per a ell no havia començat el 1967, sinó el 1948 amb la creació de l’Estat d’Israel, l’avantsala de l’expulsió a punta de pistola de 700.000 palestins durant la Nakba. Potser aquest va ser el motiu del seu assassinat, que va arribar després de rebre advertències prèvies per telèfon, però n’hi ha tants més com ell que la lletra petita no és capaç d’enfosquir el que sembla una campanya deliberada per esborrar la cultura i el patrimoni de Gaza. D’acord amb un informe del Ministeri de Cultura palestí a Ramal·la, l’Exèrcit israelià ha matat almenys 28 artistes. Des de pintores com Heba Zaqout, fins a dramaturgues com Inas al-Saqa i poetesses com Hiba Abu-Nada. Una llista probablement més àmplia que inclou músics, editors, fotògrafs o artistes plàstics. "Volen mostrar-nos davant el món com un poble primitiu i bàrbar, per això estan matant els poetes i destruint la nostra herència cultural", assegura Khaled Khatib, director del Museu del Patrimoni Palestí, amb seu a Jerusalem. Però el talent creatiu, que serveix per dissipar els estereotips colonials que Israel ven al món, és només un element de la barbàrie en curs. L’assalt de l’Estat jueu, que ja ha matat un de cada cent habitants de Gaza, està liquidant també el seu ric patrimoni. Les seves joies arquitectòniques i els seus museus. Els seus centres culturals i llocs arqueològics. O els arxius documentals que guarden part de la història del que va ser un important nus comercial i agrícola entre Egipte i el Llevant, dominat per filisteus i babilònics, grecs i romans, bizantins, àrabs o otomans. "És un genocidi cultural. Tots els símbols que representen la història de Gaza estan afectats", assegura Isber Sabrine, director d’Heritage for Peace, una organització dedicada a salvar el patrimoni de països en guerra. Després del primer mes del conflicte, aquesta oenagé amb seu a Barcelona, va documentar la destrucció de més un centenar d’edificis històrics, una tercera part del tresor arquitectònic catalogat de Gaza. Des d’aleshores, han transcorregut 40 dies més de guerra. El culturicidi israelià ha destruït el gruix de la Gran Mesquita de Gaza, del segle VII, la més antiga de la Franja, així com la seva germana mameluca de Sayyid Hashim, on es creu que està enterrat l’avi de Mahoma. També va ser atacada l’Església de Sant Porfiri, la tercera més antiga del món. "No només s’està destruint la història, sinó també la identitat d’un poble", diu Sabrine des de Barcelona. Però no acaba aquí l’excavadora de foc israelià. Almenys vuit museus han sigut, com a mínim, parcialment destruïts, segons el Ministeri de Cultura.

El poeta Refaat Alareer i el genocidi cultural d’Israel a la Franja de Gaza

Segons un informe del Ministeri de Cultura palestí a Ramal·la, l’Exèrcit israelià ha matat almenys 28 artistes. "S’està destruint la identitat d’un poble", denuncia una oenagé

El més llegit