L’odissea d’una família espanyola evacuada de Gaza: «No sabíem quan moriríem»

El Baraa, la Lamis i la Dana tenen bosses sota els ulls i entre els tres no sumen ni 30 anys. El germà gran, de 13 anys, s’asseu entre les nenes de 8 i 6 al sofà de la casa dels amics de la seva família que els ha acollit tot just aterrar a Barcelona. «Avui per fi hem pogut dormir», afirma el jove a EL PERIÓDICO amb un tènue somriure en una cara visiblement cansada. «Encara tenen malsons», afirma en veu baixa una amiga de la família. Els tres van aterrar dijous amb la seva mare, Abir, al Prat després de 45 dies atrapats a Gaza. L’Abir no vol sortir a les fotos, està molt prima i no sembla la mateixa dona somrient que apareix retratada en una sèrie d’imatges preses tot just fa uns mesos que mostra la seva amiga, justificant la seva evasiva. Tampoc vol parlar, més aviat no pot, perquè el dolor que sent li impedeix verbalitzar el que ha viscut, i li demana al seu fill Baraa que ho expliqui per ella. El seu marit ha decidit quedar-se a Zeitun, el poble on vivien al nord de Gaza amb els seus familiars abans de tornar a Barcelona, per cuidar els avis. «Ningú més podia fer-ho», explica el Baraa. Fa vuit anys es van mudar a la capital catalana perquè el seu pare, que va quedar greument ferit en una ofensiva anterior, pogués rebre tractament mèdic a Espanya. «Cada poc temps l’han d’operar. Té la cara cremada», explica el seu fill gran. Fins aleshores, eren nens normals, anaven a una escola al barri de la Sagrera, i tenien els mateixos somnis i aspiracions que qualsevol nen de Barcelona. «Ara només puc pensar que la meva família que s’ha quedat allà estigui bé», assegura el jove. Aquest estiu van viatjar a Gaza per visitar la família i aprendre àrab. A mitjans de setembre van decidir allargar una mica més el viatge i els va sorprendre la guerra. «Ens va canviar la cara, teníem molta por, no sabíem quan moriríem», afirma el jove mentre les seves germanes assenteixen. «Alguns dels meus amics amb qui estudiava àrab a l’estiu han mort. Hi ha famílies senceres que han desaparegut sota les bombes i l’escola on estudiava ja no existeix, ho han destruït tot», explica el noi mentre les seves germanes miren a terra. Somnis trencats «Els nens palestins no esperem res del demà perquè sabem que en qualsevol moment podem morir. Només pensem què farem avui. Els meus amics tenien somnis que ens explicàvem entre nosaltres. Que si viatjarem aquí, que si em construiré una casa allà, i ara són morts», assenyala. La vida, durant la guerra, era cada dia igual. «Durant les últimes setmanes ens donaven al matí tres dàtils, un tros de pa i una ampolla d’aigua no potable a la qual li posàvem llimona perquè tenia bitxos. Ens havia de durar tot el dia», afirma el Baraa. Al principi, van fer provisió de sacs d’arròs per preparar-se per a la guerra, però amb els talls d’aigua l’arròs no va servir per res. «Cada dia ens en anàvem al llit amb gana. No podíem dormir», afirma la Dana, la germana petita. L’aigua la portaven el Baraa i els seus cosins cada tres dies. Anaven amb garrafes d’oli buides a una mesquita que tenia un pou. Feien cues de dues hores i diversos viatges. Les hores que no passaven tancats refugiant-se de les bombes, llegien l’Alcorà i demanaven a Déu que s’acabés la guerra. Periple per sortir «Ningú estava tranquil, aquesta guerra ha sigut la més forta que recordaven els nostres familiars», assegura. «No deixem de pensar en la nostra família. No hi podem parlar. No hi ha telèfon, ni internet», afirma preocupat. «Tampoc hi havia medecines», rememora la més petita. La germana mitjana assisteix a l’entrevista amb la mirada perduda mentre s’asseca alguna llàgrima que li regalima galta avall. «Des del primer dia vam tenir clar que no podríem sortir. Amb l’ajuda de l’Ambaixada d’Espanya ho vam aconseguir, però davant l’Exèrcit d’Israel ens va posar moltes pegues», afirma. Van sortir amb una mà al davant i l’altra al darrere, en una motxilla portaven els passaports i van caminar durant gairebé 10 hores per arribar a la frontera sud. Plovia, estaven xops i no tenien roba de recanvi, però es van poder refugiar a casa d’un amic de la família. L’endemà van arribar al punt fronterer on els van retenir durant més d’11 hores mentre l’Exèrcit israelià autoritzava la seva marxa. Tot i que els nens sí que compten amb passaport espanyol, la mare només té el DNI. Finalment el van aconseguir i des d’aleshores «l’ambaixada espanyola no ens va deixar sols», explica.

L’odissea d’una família espanyola evacuada de Gaza: «No sabíem quan moriríem»

DIRECTE | Guerra Israel-Hamàs: últimes notícies al minut

MULTIMÈDIA | Resum del conflicte al Pròxim Orient

MULTIMÈDIA | Israel: origen i evolució del país de la pau impossible

El més llegit