El món pressiona per a la solució dels dos estats després de la guerra de Gaza: ¿encara és viable?

No era més que un cadàver mort i enterrat, però la violència atroç desencadenada per l’atac de Hamàs sobre el sud d’Israel el 7 d’octubre passat i el posterior assalt militar israelià sobre Gaza ha tornat a posar en òrbita la vella fórmula dels dos estats per solucionar el conflicte entre palestins i israelians. L’statu quo simplement no funciona. No aporta pau ni seguretat a cap de les parts. Una conclusió incontestable que ha fet que els Estats Units, la Unió Europea, la Xina i els països àrabs reclamin l’obertura d’un procés polític quan s’acabi la guerra basat en la fórmula de pau per territoris. Només falta saber si l’opció continua sent viable, atesa la intractable realitat sobre el terreny, i si en la retòrica internacional hi ha alguna cosa més que les mateixes paraules buides i estratègies fallides que han fet dels dos estats un fracàs permanent. La retòrica benintencionada hi és. Espanya vol organitzar una conferència de pau quan callin les bombes. Brussel·les insisteix que és l’única solució, a la qual «hem de dedicar-li tota la nostra energia política», en paraules de Josep Borrell. I, des de Washington, el mantra és encara més insistent. Últimament es repeteix diàriament per una qüestió purament domèstica: la reelecció deJoe Biden en podria dependre, després que la seva carta blanca a Israel hagi enfurismat molts votants demòcrates. «La solució dels dos estats és l’únic camí per garantir la seguretat a llarg termini per als israelians i palestins», va escriure Biden en una recent tribuna a ‘The Washington Post’. «Aquesta crisi ho ha fet més imperatiu que mai». El consens internacional és compartit en gran manera pels israelians i palestins que encara advoquen per una solució mitjanament justa al conflicte, tot i que no necessàriament creguin en la seva viabilitat. L’alternativa, un Estat binacional amb igualtat de drets per als israelians i palestins, mai ha agafat tracció. «Els palestins haurien de renunciar al seu dret a l’autodeterminació i els israelians a viure en un Estat jueu i democràtic. És una bogeria i la població no ho acceptaria», assegura l’exministre de Justícia israelià, Yossi Beilin, que va ser el líder del partit d’esquerres Meretz i un dels negociadors en els fallits processos de pau. A ningú se li escapa que els dos estats només podran agafar certa embranzida si la pressió externa és massiva i hi ha una voluntat de penalitzar les accions que contravinguin els objectius de l’acord. «Només podria funcionar si no es repeteix el mateix manual dels últims 30 anys», afirma la comentarista política palestina Nour Odeh. «Per crear un horitzó polític, el món ha de deixar clar que s’han d’acabar l’ocupació israeliana i l’expansió dels assentaments, i que el procés polític no es pot allargar indefinidament», afegeix en una entrevista. Lideratge problemàtic en els dos bàndols Però abans haurien de desaparèixer els líders actuals dels dos bàndols, cada un per motius diferents. El palestí Mahmud Abbàs, que governa a Cisjordània com un autòcrata des de fa 19 anys, perquè ha perdut tota la legitimitat entre la seva població, per més que sigui el cavall blanc d’Europa i els EUA pel seu compromís infrangible amb la pau. Al contrari que Hamàs, que lluita actualment per la seva supervivència a Gaza. Ni Israel ni Occident acceptaran mai que els islamistes siguin un interlocutor vàlid pel seu recurs al terrorisme i perquè una part del seu organigrama no accepta un Estat jueu ni en un centímetre de la Palestina històrica. Finalment hauria de marxar Benjamin Netanyahu, que ha dedicat la seva carrera política a torpedinar un Estat palestí, fragmentant el seu territori, atiant les seves divisions internes i promovent Hamàs perquè servís de pretext a l’immobilisme israelià. O per ser més exactes, el seu continu expansionisme. «El Govern de Netanyahu caurà quan s’acabi la guerra», diu Beilin repetint l’opinió de consens a Israel. «Ja sigui mitjançant eleccions o un vot de censura. I si no se’n va, la gent el farà fora amb protestes al carrer». Com alternatives viables capaces d’abraçar un procés de pau assenyala els principals líders de l’oposició: Yair Lapid i Benny Gantz, tots dos actualment en el govern d’unitat. Fins aquí la part teòricament més ‘fàcil’ de l’embolic: la voluntat política, tant interna com externa, indispensable per començar a parlar. La part més difícil és la lletra petita de l’acord i les condicions sobre el terreny per poder-la implementar. I és aquí on tot es complica una mica més, tot i que després de tres dècades de múltiples iniciatives fallides, els contorns de com hauria de ser l’acord estan bastant clars. «Històricament el més difícil ha sigut Jerusalem i la sort dels refugiats palestins, però ara el gran problema és la massiva presència israeliana a Cisjordània», assegura Beilin en una entrevista telefònica. L’endimoniada realitat sobre el terreny El 1993, quan es van firmar els Acords d’Oslo, el primer intent per a una solució de dos estats, hi havia 90.000 colons jueus. Avui n’hi ha 500.000, distribuïts en uns 350 assentaments, alguns poc més que un grapat de caravanes i d’altres autèntiques ciutats, per més que tots siguin il·legals segons el dret internacional. «La majoria d’assentaments estan situats estratègicament per trencar la continuïtat del territori palestí i impedir que pugui establir-s’hi un Estat», assegura l’activista Dror Etkes, un dels israelians que millor coneix l’entramat de l’ocupació israeliana a Cisjordània. «Tot el sistema israelià està orientat a recolzar la colonització, de manera que Israel hauria de reinventar-se a si mateix si vol acabar amb el projecte». Pensar que tota aquesta estructura es podria desmantellar és poc menys que il·lusori. Els colons controlen avui amplis espais dins l’Exèrcit i el poder polític israelià, estan fortament armats i no aspiren a compartir el territori, sinó a buidar-lo de palestins. I tot i que aquests últims acceptessin que els grans blocs d’assentaments quedin sota sobirania israeliana, continuarien quedant almenys 130.000 colons dins les fronteres de l’hipotètic Estat palestí. Els més radicals, per ser exactes. Escepticisme entre l’opinió pública Però si hi ha voluntat política, res és tècnicament impossible. Fa dos anys Yossi Beilin va presentar juntament amb la negociadora palestina Hiba Husseini i els seus respectius equips una detallada proposta per crear dos estats confederats amb Jerusalem com a capital compartida. «El punt principal de la confederació és que els colons que ho vulguin es podrien quedar a Palestina com a residents permanents i mantenint la ciutadania israeliana. El mateix nombre de palestins es podrien quedar a Israel en condicions anàlogues», explica Beilin. Dels quatre experts consultats, l’històric líder de l’esquerra antiocupació israeliana és l’únic que es mostra una mica optimista en les condicions actuals. La resta són tan escèptics respecte als dos estats com l’opinió pública de les dues bandes. Setmanes abans de l’inici de la guerra, només el 35% dels israelians creien possible conviure en pau amb un Estat palestí, mentre que només un 24% dels palestins recolzaven aquesta fórmula, 35 punts menys que el 2012. «Només si hi hagués sancions contra Israel i hagués de retre comptes per les seves accions es podria moure el pèndol, però res d’això passarà en el clima polític actual», assegura Diana Buttu, que va ser portaveu de l’OAP i assessora legal en els processos de negociació. «Llevat que hi hagi una intervenció coercitiva per part de la comunitat internacional, les dues parts continuaran matant-se perquè hi ha massa odi i fonamentalisme religiós. El conflicte no està millorant, sinó al contrari», afirma l’israelià Dror Etkes.

El món pressiona per a la solució dels dos estats després de la guerra de Gaza: ¿encara és viable?

DIRECTE | Guerra Israel-Hamàs: última hora del conflicte a Gaza

MULTIMÈDIA | Resum del conflicte al Pròxim Orient

MULTIMÈDIA | Israel: origen i evolució del país de la pau impossible

El més llegit