«Mai demanaré perdó per ser israelià»: la joventut del país hebreu es bolca amb els seus soldats

Fa sol en un Tel Aviv allunyat de la guerra. És migdia a la capital israeliana. En aquesta terrassa del centre de la ciutat, la música dificulta qualsevol conversa. Però no importa. Desenes de joves, bronzejats i d’ulls clars, es reuneixen per ajudar els seus amics. Tot i que portin una copa a la mà, la seva tasca també és un esforç de guerra. Mentre els seus companys estan desplegats a l’Exèrcit des de fa setmanes, ells venen el seu art i el seu talent i donen els seus beneficis per proveir menjar als soldats i les famílies desplaçades arreu del país. «Tots semblen feliços i relaxats, però cadascuna d’aquestes persones ha perdut algú que coneix o té un ésser estimat a l’Exèrcit en aquest moment», explica Julia Mann, la documentalista que ha organitzat aquest mercat benèfic. «Mai demanaré perdó per ser israelià», afirma una popular samarreta entre els assistents a la fira d’art autogestionada. La majoria dels artistes, i també dels assistents, són olim. En hebreu, aquest terme fa referència als immigrants jueus que han fet aliyài han obtingut la nacionalitat israeliana. Als 29 anys, Eden Bachar és una olah. Va viure fins als 17 anys als Estats Units. Després, va anar a Israel i va fer el servei militar. «Vaig ser soldat de combat en artilleria durant dos anys i mig», explica a aquest diari. «Va ser una experiència increïble i ho tornaria a fer», afirma amb convicció. Malgrat comptar amb un passaport nord-americà, no deixa acabar la pregunta quan se li pregunta si ha pensat a tornar-hi. «Em sento més segura aquí que als EUA o a Europa», confessa. Mentre ofereix sessions de reflexologia facial, Bachar comparteix la seva por. «Miro el que passa a la televisió i penso que allà no saps qui són els teus veïns, ni amb qui vas a l’escola, ni qui hi ha darrere teu quan compres cafè», planteja aquesta jove. «Podrien ser pro-Palestina i no ho saps», expressa, molt alarmada. Fa dues setmanes, l’organització a la qual pertany, junt amb les famílies del quibuts Beeri, atacat el 7 d’octubre, va rebre 15.000 xèquels, uns 3.700 euros, recaptats al primer mercat benèfic organitzat pels olim. Des de fa nou anys, Bachar és part del grup Parlles dels Soldats Caiguts de les Forces de Defensa d’Israel després de perdre el seu nòvio durant la guerra contra Gaza del 2014. «Oferim suport psicològic als i les companyes no casades que han perdut la parella en combat, ara 140 nòvies s’han unit al nostre grup», lamenta. «Fàcil i divertit» Nia Shtai no és ni jueva ni israeliana, però fa nou anys que viu a Tel Aviv. Aquesta artista ucraïnesa dedica les seves hores a dibuixar la ciutat que l’ha acollit, d’on és la seva parella. «Tinc diversos amics que estan servint a l’Exèrcit i m’expliquen que és fàcil i divertit, que obtenen el seu menjar de diferents restaurants, i que no fan res la major part del temps», explica aquesta artista, de 33 anys. «Però no ho sé, potser és un mecanisme de defensa», afirma. Oriünda d’una ciutat fronterera d’Ucraïna amb Rússia, Shtai confessa que alguns dels coets que han impactat contra Tel Aviv han despertat el seu trastorn d’estrès posttraumàtic. «La pitjor part ha sigut que la setmana passada va morir el meu gos de càncer», confessa. «Això ha sigut el més difícil per a mi, perquè el fet que Israel sempre estigui iniciant guerres és una cosa a la qual ja m’he acostumat i no hi ha res que hi puguis fer; crec en l’Exèrcit israelià, sé que sempre guanya», explica, en un sentiment compartit entre la joventut israeliana. «És dolorós veure el que està passant a Gaza, són civils els que estan morint i el que passa aquí no és res, però ¿què hi podem fer? Simplement disfrutar, divertir-nos, veure els nostres amics i fer art, seguir endavant», defensa. En una ciutat com Tel Aviv, on sempre és estiu, resulta fàcil oblidar-se també que gent com ells es prepara per empunyar les armes. Però, de tant en tant, cauen coets a la capital israeliana, i la guerra, o, almenys, un senyal d’aquesta, torna als seus carrers. «Quan una cosa molt dramàtica passa, ho superem molt ràpid, és una cosa molt exclusiva de la població israeliana», constata Bashar. «Sabem com lidiar amb coses molt estressants i molt tràgiques, sempre diem que tot estarà bé, és una cosa molt recurrent que passa i quan ho dius prou i ho sents prou, s’aplica a tota la població», explica aquesta reflexòloga facial. Acostumats a guerres i atacs, els israelians presumeixen de no instal·lar-se en la tristesa. «No estem bé, però tot el país ens necessita; tenim l’estabilitat per acostumar-nos molt ràpid a coses que fan por, però això és el que fa que la unió en aquest país sigui traumàtica», explica a EL PERIÓDICO. Lluita per la seva existència L’elevada música, punxada per un ‘dj’ en directe, i les rondes de cerveses enfosqueixen els motius reals que porten aquests joves a ser allà. Donen suport als 360.000 reservistes que han sigut cridats a files mentre Israel escala la seva guerra a Gaza. Sis setmanes després d’aquell tràgic 7 d’octubre, l’ambient festiu i els retrobaments es distingeixen dels del principi del conflicte, que va matar 1.200 dels seus conciutadans i ha segat la vida a més d’11.000 persones a la Franja de Gaza. «El meu poble, la meva família, estan resultant ferits en aquesta terrible guerra», constata la joiera Naama Deutsch. A més de venir a «fer algunes coses bones i donar-ho a les persones que ho necessiten», aquesta jove israeliana també intenta «guanyar-se la vida» amb les seves joies. «Ara, a Israel, la gent, si té diners, els estalvien, no els gastaran perquè no sabem què passarà ni com serà demà», lamenta Deutsch, entre client i client. «Els meus germans i germanes em necessiten així que no puc deixar-los sols perquè tinc una mica de por, necessito ser aquí», explica Bachar. «Tampoc vaig pensar ni per un segon a anar-me’n, és que per a mi era obvi», constata. Als peus de la cabina del ‘dj’, joves en malles de ioga li ofereixen la cara perquè els relaxi les faccions en aquests temps difícils. En aquest terrat d’una famosa discoteca a l’avinguda Rothschild de la capital israeliana, els xèquels corren sense pensar-ho massa. Samarretes, joies, pastissos o massatges són maneres de dir-los als seus amics que no estan sols, que hi pensen i els alimenten. Gran part de la societat comparteix la posició del seu Govern i creuen que aquesta guerra és una lluita per la seva pròpia existència.

«Mai demanaré perdó per ser israelià»: la joventut del país hebreu es bolca amb els seus soldats

DIRECTE | Última hora de la guerra entre Israel i Hamàs

MUTIMÈDIA | Israel vs. Hamàs, un mes de guerra

MULTIMÈDIA | Israel, evolució i origen del país de la pau impossible

El més llegit