Taghi Rahmani, opositor iranià: «Netanyahu utilitza la religió de la mateixa manera que ho fa Teheran»

Les vides de l’activista iranià Taghi Rahmani i la seva dona, Narges Mohammadi, guardonada aquest any amb el premi Nobel de la Pau per la seva lluita a favor de les dones iranianes, tenen totes dues una característica xocant. La paraula ‘presó’ es repeteix una vegada i una altra. Així es van conèixer el 1994. Rahmani (Qazvin, 64 anys) acabada de sortir de la presó i feia classes clandestines als baixos d’una llibreria quan va topar amb Mohammadi (Zanjan, 51 anys). Des d’aleshores, es van casar, van tenir els bessons Kiana i Alí, i van acumular anys (14 ell, 12 ella) entrant i sortint dels calabossos del règim iranià, com la presó d’Evin en la qual està ara Mohammadi. Una tancada que s’ha produït enmig de l’última onada de protestes a l’Iran, raó per la qual el seu marit s’ha convertit en la veu de l’activista a Occident. Rahmani conversa amb EL PERIÓDICO al final d’un esdeveniment a Roma. Es mostra nerviós i preocupat. La seva dona continua resistint-se a utilitzar el vel islàmic obligatori, i això, diu, repercuteix en l’atenció mèdica que rep. «Té aproximadament un 50% d’obstrucció a les artèries, per la qual cosa necessita amb urgència una angiografía. Si no se li realitza, corre el risc de tenir un infart», adverteix, posant èmfasi a no subestimar el règim iranià. «Khamenei és astut i lidera un règim sorgit d’una revolució violenta, que ha après a reprimir de manera efectiva qualsevol forma de dissens», assenyala aquest activista nacionalista que es defineix com a musulmà moderat. ¿Quan va ser l’última vegada que va parlar amb la seva dona? Fa 21 mesos, abans que la tornessin a empresonar. ¿Tem per la seva vida? Sabem que la privació de cures mèdiques als detinguts polítics és un modus operandi del règim. ¿És possible que l’alliberin? En aquest moment, no sembla haver-hi moltes esperances. Tot i així, no ens rendirem. Estem intentant involucrar diverses organitzacions de drets humans i països que puguin ajudar a pressionar el Govern iranià perquè la deixin anar a la cerimònia del Nobel. ¿Quines perspectives té el moviment de protesta que va sorgir a l’Iran el setembre del 2022 després de la mort sota custòdia policial de Mahsa Yina Amini [una jove de 22 anys que tres dies abans havia sigut arrestada per portar malament el vel]? En aquest moment, hi ha tres grups d’opositors a l’Iran: el món sindical, els activistes de drets humans que recolzen l’equitat de gènere, entre els quals hi ha diversos acadèmics, i els que representen la veu de les minories ètniques i religioses. Però, lamentablement, no comparteixen una estratègia comuna. ¿Això significa que difícilment pot sorgir allà una alternativa a l’actual règim iranià? El problema és que el règim ha estat durant anys debilitant qualsevol veu dissident, per la qual cosa fins i tot la diàspora no manté avui una relació profunda i estable amb l’oposició interna. Salta aquí Rahmani a una llarga reflexió sobre la necessitat d’assegurar-se que «qualsevol possible alternativa» a l’actual poder a l’Iran sigui «democràtica» i «tolerant amb el dissens». «Cal evitar tant sí com no que es repeteixin experiències com la de la Rússia postsoviètica que va portar [Vladímir] Putin al poder», afirma. I insisteix que tampoc s’ha de subestimar el líder suprem de l’Iran, l’aiatol·là Ali Khamenei, que qualifica d’«intel·ligent» i compara fins i tot amb Francisco Franco. «Si em demanessin fer una comparació històrica, diria que Khamenei és més un Franco que un Mussolini. Franco va entendre que era millor no entrar en guerra i donar suport a Hitler, i gràcies a això es va perpetuar en el poder», raona. I utilitza aquesta comparació també per explicar per què creu que l’Iran difícilment entrarà en un conflicte obert amb Israel, fins i tot ara quan el Govern de Benjamin Netanyahu lliura una implacable ofensiva contra Gaza, on governa Hamàs, un grup islamista palestí que compta amb la complicitat de dirigents de la República Islàmica. Rahmani traça així un fil que condueix directament al que veu com a part de les tàctiques dels líders iranians per debilitar la dissidència interna. ¿Llavors què hi ha de cert que la guerra entre Hamàs i Israel pugui provocar una resposta de l’Iran? Estic absolutament convençut que l’Iran no entrarà en guerra amb Israel llevat que sigui Israel qui prengui la iniciativa. La raó és que seria una guerra que ho destruiria tot, i el que li interessa als que governen a la República Islàmica és mantenir-se en el poder durant molt temps. No, l’Iran no atacarà. Aquesta és una postura consolidada dins del règim des del 1984, des de l’època [del fundador de la República Islàmica, l’aiatol·là] Khomeini. És l’ambigüitat el que beneficia els dirigents iranians. Expliqui’s. El suport que l’Iran li dona a Hamàs no només serveix com a maniobra de distracció davant els problemes interns que viu el país persa, sinó que també li atorga a Teheran un poder negociador davant actors com els EUA. En aquest moment, s’està negociant amb els EUA i el president nord-americà, Joe Biden, també necessita parlar amb l’Iran. Per això, el conflicte palestino-israelià també és una desgràcia per a molts països de la regió [en els quals hi ha moviments dissidents] i per als opositors iranians. Reforça el poder del règim iranià. Ells es reforcen i els activistes es debiliten. ¿És això el que diu? Exacte. La guerra de Gaza és també un llast per al moviment de protesta iranià. ¿Què pensa de Netanyahu? Netanyahu utilitza la religió de la mateixa manera que ho fa el règim iranià. Vol que la religió sigui part de l’Estat, la qual cosa és exactament el que diu Hamàs i la República Islàmica. L’opositor iranià recorda llavors el primer ministre israelià Isaac Rabin, assassinat el 1985 per un ultranacionalista hebreu, el qual va clavar un cop mortal a l’únic moment en què palestins i israelians van ser davant la possibilitat de tenir una pau duradora. «A partir d’aquell moment, van començar a arribar a Israel molts jueus fonamentalistes que van deixar en minoria els israelians seculars. Així Israel va començar a sentir-se fort, també amb el suport dels EUA. Això va reforçar Hamàs i va debilitar l’Autoritat Nacional Palestina (ANP, laics)», diu. «Fins i tot ara Netanyahu afirma que seran els israelians els que garantiran la seguretat de Gaza una vegada que tinguin el control de la Franja, cosa que deixa els laics de l’ANP completament fora de l’equació», conclou.

Taghi Rahmani, opositor iranià: «Netanyahu utilitza la religió de la mateixa manera que ho fa Teheran»

L’Iran demana armar els palestins si continuen els atacs israelians contra Gaza

Directe | Última hora de la guerra a Gaza

MUTIMÈDIA | Israel vs. Hamàs, un mes de guerra

El més llegit