«La meitat de mi ha mort»: creix la desesperació entre les famílies dels ostatges israelians en poder de Hamàs

A la plaça davant el Museu d’Art de Tel Aviv, rebatejada com la plaça dels Captius, Ilia Taraschansky aixeca un cartell amb la foto de la seva filla Galia, una nena de 13 anys segrestada per Hamàs durant el massiu atac terrorista sobre el sud d’Israel que va posar en marxa la guerra de Gaza. Alguna gent arriba i l’abraça i l’Ilia aguanta el tipus estoicament. Aquell dissabte negre no només va veure desaparèixer la seva filla. El seu fill de 16 anys va morir asfixiat quan els pistolers palestins els van obligar a sortir del quarto segur on s’amagaven cremant pneumàtics davant la porta i després de fer un forat al pany. Ja no li queden llàgrimes ni odi, afirma, però vol que Hamàs i Netanyahu paguin pel que ha passat. «Jo ja he pagat el preu. La meitat de mi ha mort. Ja no em queda compassió», diu amb posat serè. La devastadora incursió del 7 d’octubre, en què van morir 1.400 persones, la majoria civils, ha deixat un clima fúnebre en la societat israeliana. Aquest és un país petit i gairebé tothom tenia algun amic o familiar als quibuts, els moshav i els pobles agrícoles de la perifèria de Gaza. La tristesa i el trauma es barregen amb una renovada vulnerabilitat que ha revifat la memòria de l’Holocaust, la mateixa fragilitat que el sionisme es va confabular per extirpar gairebé sempre a base de força bruta. La por visceral heretada de la història jueva està alimentant les ganes de revenja, que barrejat amb anys de deshumanització dels palestins ajuda a explicar les dimensions de la resposta a Gaza. Entre les famílies dels 246 ostatges no hi ha consens sobre com hauria d’actuar el Govern. La xifra balla gairebé diàriament per les dificultats que estan tenint els forenses per identificar les víctimes de la massacre i restar-les del total de desapareguts. Molts cossos estan calcinats o a trossos. Algunes famílies estan participant en les vigílies i concentracions sense tenir confirmació que els seus són a Gaza. És el cas dels germans Yair i Ethan Horn, desapareguts al quibuts Nir Oz, un dels principals escenaris del brutal aquelarre. «No tenim confirmació, però creiem que són allà», diu el seu oncle, Sergio Chmiel, de 61 anys. També per als serveis d’intel·ligència està resultant difícil obtenir proves sobre el parador dels desapareguts. La informació arriba amb comptagotes a les famílies. ¿Alto el foc o continuïtat de la guerra? La majoria semblen estar en contra de l’alto el foc, llevat que vagi precedit de l’alliberament de tots els ostatges. Hamàs ha posat un preu de sortida alt a l’intercanvi: l’alliberament de tots els presos palestins de les presons israelianes. Al voltant de 6.000, una xifra que inclou més d’un miler de detinguts sense càrrecs i 170 nens. «Fa un mes hauria dit que sí a l’alto el foc, però sabent ara totes les coses horribles que van fer, com cuinar un nadó en un forn, em sembla una immoralitat», afirma Chmiel, que porta un cartell amb les fotos dels seus nebots. Les famílies també són conscients que cada dia que passa hi ha més opcions que els seus morin en els bombardejos que estan arrasant Gaza, una política que segons el primer ministre Benjamin Natanyahu, ajudarà a posar pressió sobre Hamàs perquè es rendeixi o alliberi els ostatges de forma incondicional. Un grup que inclou també nens, avis, dones i malalts. Fins ara han deixat anar quatre dones. Totes civils. Una cinquena (militar) va ser rescatada pels soldats que operen dins de Gaza. Diane Macabit vol una solució ràpida i al preu que sigui. Al parlar dels seus dos bessons a la vintena, dos nois «saludables i preciosos», no pot aguantar les llàgrimes. «Jo vull que s’acabi tot. Hi ha d’haver un alto el foc perquè tinc por que els passi res pel que està fent l’Exèrcit. Cada dia és més perillós», diu envoltada de familiars. Al seu costat s’ha instal·lat una llarguíssima taula de sàbat, tan engalanada com les que aquell dissabte negre i sagnant va acabar destruint. A cada cadira buida, hi ha un cartell amb el nom d’un ostatge. Algunes famílies han començat a acampar a la plaça que hi ha davant el Ministeri de Defensa. Sentiment d’indefensió El captiveri dels ostatges està fent encara més difícil el dol col·lectiu, com també la ràbia que molts tenen per la indefensió que van sentir aquell dia. L’atac al quibuts Beria, on vivia Ilia Taraschansky amb els seus dos fills, va començar sobre les 6.30 del matí. A aquesta hora va rebre la primera comunicació interna advertint-lo que desenes d’homes armats havien penetrat en el perímetre del quibuts. Però l’ajuda no va arribar fins a moltes hores després. «No va ser fins a les 21.30 quan vaig sentir per primera vegada gent parlant en hebreu amb accent israelià, després de moltes hores amagat rere una tanca», recorda ara. El seu fill ja havia mort; la seva filla, desaparegut. «Em sento traït perquè les dimensions de la massacre em diuen que vam ser abandonats per la miopia de la seguretat de l’Estat. Se suposa que la unitat de resposta ràpida del quibuts havia d’aguantar uns 15 minuts fins que arribessin reforços, però van trigar hores», afegeix l’Ilia, que com centenars de milers d’israelians de la perifèria de Gaza i la frontera del Líban han passat les últimes setmanes desplaçat en hotels, després de ser evacuats per les autoritats. «Aquest Govern té sang a les mans, com la té Hamàs. Vull que alliberin la meva filla i després que se’n vagin per ser jutjats pels tribunals», afirma l’Ilia.

El més llegit