Marina Litvinenko: «Rússia és un Titanic que va cap a l’iceberg i no pot donar la volta»

És una dona menuda i elegant que desprèn energia i determinació. Marina Litvinenko rep EL PERIÓDICO en un cafè pròxim a la londinenca estació de Victoria, on desgrana un discurs molt crític amb aquelles veus a Occident que no actuen amb decisió i defensen contemporitzar amb Vladímir Putin. Malgrat el terrible enverinament amb poloni el 2006 del seu marit, Aleksandr Litvinenko, i la batalla legal que va entaular amb les autoritats britàniques perquè l’assassinat pogués ser reconegut com un crim polític perpetrat per l’Estat rus, es declara «feliç i satisfeta» que, gairebé 20 anys després de la seva mort, «es continuï parlant del Sasha», diminutiu familiar en rus del nom de pila del seu marit. ¿Com valora la situació política de Rússia actualment? ¿El règim, és fort? El que està passant a Rússia actualment és la conseqüència natural de les condicions que s’han desenvolupat durant els últims 22 o 23 anys sota el Govern de Putin. Malgrat els assassinats, els arrestos, l’aixafada de la democràcia, aquest Occident col·lectiu ha continuat treballant amb Putin, comerciant amb ell, intentant trobar un llenguatge comú; s’ha mantingut el diàleg amb ell i han tancat els ulls, malgrat el que estava fent. Aquesta guerra ha mostrat qui és veritablement Putin. Cal conèixer la història de la Unió Soviètica, que sempre va presentar millor la situació del que és en realitat. Les sancions decretades, i que segons la meva opinió, van arribar tard, no van poder destruir l’economia prou ràpid per parar la guerra. Però està clar que [el país] és un Titanic que es dirigeix cap al seu iceberg, i no importa el que faci, no pot fer mitja volta. El col·lapse de l’economia s’està produint, i és possible que es materialitzi en la desintegració del país. A Occident, els líders temen la desintegració de Rússia i aposten per mantenir l’status quo. Però com més temps Putin es mantingui en el poder, aquesta amenaça de desintegració serà més real. ¿Pensa vostè que Occident sempre arriba tard amb Putin? Desgraciadament, fins ara Occident ha arribat tard sempre. En l’enviament d’armes, en el suport a Ucraïna. Respecte a les sancions contra Rússia, cal dir que no són tan aclaparadores com haurien de ser, sempre hi haurà països com Àustria, que continua rebent de Rússia un 50% del seu gas, uns diners que es dediquen després a comprar armes amb què es maten, no només ucraïnesos, sinó també russos obligats a anar a la guerra. Es tanca els ulls al comerç que es fa a través del Kazakhstan, Kirguizistan... Tot això ajuda a mantenir l’economia de Rússia, a continuar la guerra. En els prolegòmens de la invasió, quan Rússia envoltava Ucraïna amb forces militars, Occident es limitava a advertir sobre la imposició de sancions. ¡Calia haver-les aplicat ja llavors! Avui, que la guerra s’estigui prolongant no convé a ningú. És cert que [les sancions] perjudiquen l’economia de molts països, però desgraciadament, no hi ha cap altre camí. Dir que estem cansats de recolzar Ucraïna no és una opció. Perquè seria actuar contra els interessos del teu propi país, seria enganyar els teus propis electors. ¿Com valora la situació dins del règim? A l’estar fora del país, es diu que no tinc dret a parlar del que passa dins de Rússia. És una crítica que ve de gent a l’interior del país que està a prop del règim. Hi ha un refrany rus que diu que ‘la proximitat es veu en la distància’. Si tu t’allunyes d’un quadro, veus el quadro millor. El que passa a Rússia, és la meva opinió personal, és la síndrome del segrestat. Els que intervenen en suport de Putin, ho fan per temor, estan terroritzats. Aquesta gent simplement intenta sobreviure a aquesta situació. Molta gent pensa que és millor cridar a favor de Putin, però en realitat, de cor, a la gent a Rússia la vida se li ha fet molt difícil. Perquè aquesta estabilitat i aquestes garanties de què sempre Putin s’enorgullia –ell sempre deia que el món està en crisi i Rússia era una illa de prosperitat– s’han esvaït. En realitat, si observem de nou la trajectòria de Putin, el que ha fet ha sigut llançar guerres. I la gent ha sigut obligada a creure que només ell els podia defensar. Ell va iniciar la segona guerra de Txetxènia, després la guerra de Geòrgia, la guerra ucraïnesa, que comença en veritat el 2014. ¿Considera que hi ha problemes en el si del règim? Hi ha enormes problemes. I tot i que no soc politòloga, hi ha determinats factors que em permeten asseverar-ho. En l’entorn de Putin mai hi va haver unitat. L’única unitat residia en el fet Putin garantia a tots els clans estabilitat, diners i privilegis. Està clar que durant molt temps, els principals beneficiats han sigut els serveis secrets, en concret l’FSB, mentre que l’Exèrcit ha sigut en certa manera apartat. Penso que aquesta guerra ha sigut iniciada pels militars, perquè no estaven tan ben proveïts de propietats, o de les possibilitats de transferir aquests diners a l’estranger. Estic segura que tant l’any 2014, quan de veritat va començar la guerra d’Ucraïna, com el 2018, quan Putin es va elegir a si mateix, estava clar quin seria el programa: el militarisme. I n’hi donaré un exemple: l’enverinament de [Serguei] Skripal. No va ser una demostració de la força de Putin. Era una demostració dels militars a Putin, que li deien: ‘tu només seràs un líder militar, un líder guerrer’. Les eleccions presidencials es van celebrar al març, i pocs dies abans, Skripal va ser enverinat. Això no beneficiava Putin. Però sí els militars que no volien que Putin iniciés converses de pau o trobés punts de trobada [amb Occident]. Putin volia llavors mantenir l’status quo, basat en temor, en el ‘jo seré el vostre bastard, però acudiré a les vostres reunions’. L’enverinament de Skripal (fet pel GRU, l’agència d’intel·ligència militar, NDR) era una advertència dels militars que amb Occident només existirà la confrontació. El meu punt es confirma al veure el que ha passat entre l’Exèrcit i la milícia privada de [Ievgueni] Prigojin, i el conflicte que han mantingut. ¿És possible que a Rússia esclati una Guerra Civil? Un cop no és possible anticipar, tal com no es podia preveure que l’URSS es desintegraria. Durant el cop d’Estat contra Mikhaïl Gorbatxov (del 1991), el poble va dir no estar d’acord amb això. I no era un poble diferent de l’actual. Aquesta gent que va sortir al carrer va impedir que se segrestés la sobirania. El més interessant és que l’Exèrcit, llavors, no va recolzar el cop. Segons la meva opinió, l’Exèrcit vol assumir tot el poder. Això pot passar de moltes maneres, i en un període de temps molt curt. Si la situació al front es manté com fins ara, amb pèrdues, amb errors, és possible [que els comandaments militars] arribin a la conclusió que és important iniciar converses de pau. ¿Què passarà quan la guerra s’acabi i Rússia es miri al mirall i contempli, no només les pèrdues, sinó també els crims comesos en un país germà com Ucraïna? Va ser un fet que no va passar durant la desintegració de l’URSS, no es va donar a la gent la possibilitat de conèixer els crims que s’havien comès durant 70 anys [de règim soviètic], no hi va haver judici al Partit Comunista, no hi va haver judici a Stalin... El Partit Comunista es va mantenir i ningú va parlar dels seus crims, dels genocidis comesos contra pobles sencers. Tot això va impedir a la gent mirar-se al mirall. I va passar una cosa horrible. Putin va utilitzar tot això per crear una nova ideologia. Deia als russos que havien sigut enganyats. Ara bé, si en lloc d’això haguessin pogut saber com s’emportaven el seu veí [arrestat], veurien les coses de manera diferent. Els arxius només van estar oberts un o dos anys, quan la gent podia venir i veure per si mateixa, trobar els seus familiars (desapareguts durant l’URSS). Des d’aleshores, no han deixat de tancar-se i tancar-se.

Marina Litvinenko: «Rússia és un Titanic que va cap a l’iceberg i no pot donar la volta»

La crisi econòmica derivada de l’ofensiva contra Ucraïna colpeja la butxaca dels russos

La invasió russa d’Ucraïna, en directe

El més llegit