¿Qui és el candidat peronista Sergio Massa?

Va arribar l’hora per a Sergio Tomás Massa. Ha somiat aquest moment: barallar per la presidència argentina en nom del peronisme, el moviment polític que va saber ser majoritari i gairebé imbatible a les urnes, des de 1946. Però sempre hi ha una distància pronunciable entre els somnis i la realitat. El peronisme és avui una força minvant, devorada pel desastre econòmic. Li toca a Massa la tasca de passar al segon torn com a candidat oficial i, alhora, ministre d’Economia en un país on la inflació ha perforat el sostre del 140%. Sota aquestes condicions busca el miracle polític. Massa és fill de pares italians. Té 51 anys i està casat amb Malena Galmarini, amb qui té dos fills. La seva primerenca iniciació en la militància va venir de la mà d’un partit neoliberal, la Unió de Centre Democràtic (Ucedé). Es va sumar molt jove al Govern peronista de Carlos Menem, que, als anys 90, va intentar convertir-se en una altra versió sud-americana del thatcherisme. El peronisme té una gran capacitat de mutar. Pot decantar-se més a la centreesquerra o la dreta. Aquestes oscil·lacions les determina la conjuntura. Després de la crisi del 2001, i de la mà de Néstor Kirchner, va fer seva una agenda progressista. I Massa va trobar un lloc sota el nou sol, destacant-se com un administrador de la mutual dels pensionats. Cristina Kirchner el nomena el seu cap de ministres el 2008. Cinc anys més tard, s’independitza. Els cables de Wikileaks revelen fins a quin punt s’havia distanciat del Govern del qual havia format part. Li va dir durant un dinar a l’ambaixadora dels Estats Units que Néstor Kirchner era un covard, «psicòpata» i malalt. Tampoc tenia paraules amables per a la seva dona, amb qui va trencar definitivament el 2013, i li va donar una pallissa a les urnes en les parlamentàries del 2013. Va intentar després un camí propi, sense els resultats esperats. L’amarga experiència de l’administració de dretes de Mauricio Macri va obligar el peronisme a ajuntar els seus trossos per derrotar-lo a les urnes. Massa va tornar a la cleda com un dels dirigents clau del Front de Tots, que el 2019 va ungir president Alberto Fernández. Ja llavors, carregava el sobrenom de «‘ventajita’». L’hi havia posat Macri, però es va tornar d’ús comú. El arribista del poder, es diu la biografia que ha escrit el periodista Diego Genoud. «Massa havia passat, sense escales, d’actuar com a botxí de Cristina a ser el cap a mesura que Macri somiava per al peronisme, per després tornar diluït a l’úter matern del cristinisme». Segons Genoud, «dins d’una classe política perjudicada per l’enfrontament endogàmic i permanent en contextos de deteriorament crònic per a la major part de la població», Massa «es distingia per a mal», al punt que «la seva imatge era entre les pitjors». No obstant, «el destí, la seva resiliència o la seva capacitat extraordinària per reciclar-se l’havien posat una vegada més al centre». Això és el que va passar a partir del 2020, primer com a president de la cambra de diputats i, des d’agost del 2022, al capdavant del Ministeri d’Economia, quan la sort de Fernández penjava d’un fil. Havia prescindit de les disputes entre Fernández i la seva vicepresidenta. Enmig d’una situació atziaga, va agafar les regnes d’una cartera en flames. Massa va demostrar gosadia. Va aconseguir el suport de Cristina Kirchner. Els vells odis semblaven haver quedat enrere. «Emergia com l’únic actor capaç d’assumir la crisi al mig d’un inèdit buit de poder. Havia contingut la seva ambició i havia sabut ubicar-se a resguard, a l’espera de la seva oportunitat». No va poder domar la inflació ni el preu del dòlar. Així i tot, es va llançar a disputar la presidència. Ha fet la seva campanya enmig d’una sequera històrica, curses canviàries i negociacions amb el Fons Monetari Internacional (FMI). Conegut pels seus fluids contactes amb esferes de la política dels Estats Units, no va dubtar a ampliar les seves relacions amb la Xina. El seu olfacte i el seu sentit del pragmatisme l’han portat a aquesta instància. Massa creu que no tot està perdut, i que queda molt per guanyar.

El més llegit