Eleccions a l’Argentina: ¿Per què ha guanyat Massa? ¿Què pot passar en la segona volta? Cinc claus

«President, [Sergio] Massa president», van cantar els peronistes diumenge a la nit prenent com a préstec ‘It’s a Heartache’, la cançó popularitzada per Rod Stewart. La victòria per gairebé set punts de diferència davant l’ultradretà Javier Milei en el primer torn de les eleccions presidencials argentines va ser sorprenent per a propis i estranys. Ningú esperava un 36,68% dels vots per a un candidat que al seu torn és ministre d’Economia d’un país amb un 40% de pobres i una inflació anual pròxima al 150%. Massa arriba a la segona volta en condicions inimaginables dies enrere. L’horitzó s’ha obert més del compte per una combinació de raons. Tot pot passar el 19 de novembre. El factor econòmic «Massa va guanyar una batalla impossible. Va cremar tots els llibres de ciències polítiques i va armar un cas per a la Harvard Kennedy School», va dir Ignacio Fidanza, columnista del portal La Política Online. La derrota del peronisme en les primàries de l’agost semblava sentenciar per endavant Massa i les seves ambicions presidencials. Contra tot pronòstic, el ministre va donar una mostra més de la seva audàcia política i va prendre una sèrie de mesures que impacten favorablement en la butxaca dels argentins: el reintegrament del 21% de les compres a supermercats, un reforç de diners mensuals per a set milions de pensionats, una suma fixa per a treballadors del sector privat i millores destinades a 2,7 milions de persones que ocupa el mercat informal, un increment de les ajudes estatals a famílies que ho necessiten i un incentiu al turisme intern. Al seu torn, va postergar la pujada del preu de les tarifes dels serveis públics i el transport, va eliminar l’impost als guanys i va beneficiar un milió de persones que perceben salaris alts. Massa va obrar com si no fos part del Govern que havia ajustat amb severitat l’economia per complir el Fons Monetari Internacional (FMI) que va permetre refinançar els 45.000 milions de dòlars contrets per l’administració de dretes precedent. El ministre va agitar com un mag la seva vareta i del barret va treure la fórmula providencial: l’expansió de la despesa pública, passant per alt una meta que ell mateix havia convingut amb l’organisme, un dèficit de l’1,9% del PIB. L’efecte es va sentir a les urnes. «Mai abans un candidat presidencial va fer tant malbaratament de recursos públics en benefici de la seva pròpia campanya electoral», es va indignar Joaquín Morales Solá, columnista del diari La Nación. Raons Milei va provocar pànic en milions de ciutadans i la intuïció que tot podria ser molt pitjor, si guanya la ultradreta. I no només pel seu afany de polvoritzar l’Estat i adoptar el dòlar com a moneda comuna. L’anarcocapitalista va fomentar una cursa canviària i va dir que el peso, la moneda local, valia «excrement». Va quedar clar que no tenia límits per aconseguir els seus objectius electorals. Els dies previs a l’elecció van estar també marcats per nous insults al papa Francesc, qualificat temps enrere com a «maligne», i va instar a suspendre les relacions amb el Vaticà mentre l’encapçali un «comunista». L’Església catòlica va reaccionar en nom de Jorge Bergoglio. Va mobilitzar els seus capellans de base. Part de la feligresia sembla que els va prendre seriosament. La misogínia descoberta li va restar a la ultradreta el vot femení. La defensa de l’última dictadura militar (1976-1983) va suscitar espant. Els candidats de La Llibertat Avança (LLA) van donar, a més, curs al seu radicalisme i van arribar a proposar que l’educació sexual integral a les escoles la financin els pares o que un home pugui renunciar a la seva paternitat si el preservatiu que va utilitzar estava trencat. «La societat argentina va elegir, malgrat tot, i amb tot en contra, posar un límit a la bogeria. Les coses poden estar malament. O molt malament. El Govern pot ser dolent. O pèssim. Però, tot i així, no val tot. La bogeria pot rendir fins a cert punt. I a partir d’allà, ja no. A la gent li fa por», va dir al respecte Ernesto Tenembaum, columnista de l’influent portal Infobae. El peronisme s’ha despertat En les parlamentàries del 2021, el peronisme havia perdut quatre milions de vots. Les primàries de l’agost van incrementar en sis milions la sagnia d’adhesions. L’enuig amb la situació econòmica havia provocat una profunda desafecció en els seus electors tradicionals. Massa va recuperar la meitat d’aquests sufragis. Es va beneficiar amb l’augment de l’afluència a les urnes, que va passar del 70% al 78% del padró. Al seu torn, el fenomen Milei va fer que el sindicalisme, un vector important d’aquest moviment polític, intervingués aquesta vegada decididament en la campanya. «Ens volen treure els nostres drets laborals», van cridar als quatre vents. La militància juvenil i femenina va ser també crucial, especialment a la província de Buenos Aires, el principal districte econòmic i electoral de l’Argentina, on es concentren, a més, les seves riqueses i misèries socials. Axel Kicillof va retenir la governació amb el 45% dels vots. La seva victòria, enmig de dramàtiques situacions de pobresa i inseguretat, ha tingut el caràcter d’una gesta que va permetre a Massa augmentar el seu cabal. No va pagar el preu de l’escàndol suscitat amb el dispendiós viatge de plaer a la Costa del Sol del seu excap de ministres, Martín Insaurralde, amb una model de Only Fans. El peronisme es va recuperar també en altres províncies on havia sigut derrotat en comicis regionals recents. Un assumpte que no és només argentí La possibilitat d’una victòria de Milei va tensar forces més enllà de l’Argentina. Luiz Inácio Lula da Silva ha tingut un paper no menor. D’una banda, va alertar el seu col·lega dels Estats Units, Joe Biden, sobre els perills que planaven sobre la regió si es complien les profecies. Un confés seguidor de Donal Trump podia ocupar l’Executiu en un dels països més importants d’Amèrica Llatina. Però, a més, Lula va posar al servei de Massa la seva experiència comunicacional per derrotar Jair Bolsonaro en els comicis de l’octubre del 2022. Una vintena d’especialistes van comandar la campanya del candidat peronista. Alguns d’aquests estrategs ja havien aconsellat Gustavo Petro a Colòmbia. La polarització entre democràcia i barbàrie va donar els seus resultats. El mateix Pontífex va oferir una entrevista a l’agència de notícies oficial, Telam, per alertar sobre els perills que comporta seguir un fals messies. La prèdica interna del president Alberto Fernández és molt escassa, i per això ha sortit d’escena. Aquesta irrellevància al seu propi territori no el va privar de viatjar pel món per compartir el crit d’alerta. Ho va fer saber al francès Emmanuel Macron, i a Pequín, a Xi Jinping. La Xina va decidir llavors ajudar a enfortir la capacitat del Banc Central argentí davant les pressions del dòlar. Escenaris possibles «Es comprèn el plaer amb el que no s’esperava, però mai es justificaria descansar en un efluvi que podria ser transitori», va prevenir Eduardo Aliverti, columnista del diari Página 12. No hi ha lloc per a festejos precipitats. Massa va guanyar el primer partit d’una final molt difícil. El seu primer objectiu és evitar que la dreta tradicional, que va reunir el 23% de les adhesions, recolzi Milei, qui ja li va tendir la seva mà amistosa després de titllar Bullrich «terrorista», i a l’alcalde de la capital, Horacio Rodríguez Larreta, «‘cucaracha’». L’anarcocapitalista ha de combatre el seu propi instint violent i mostrar-se més polit davant aquells que el temen. Troba dificultats per fer-ho. Continua parlant del mal kirchnerista quan aquest vessant polític ha perdut la seva centralitat. Relaciona Massa amb Hamàs i només desperta aprensió. No obstant, no té a les seves mans la ‘chance’ d’unificar el dispers món antiperonista. Amb la seva astúcia acostumada, Massa va obrar en el sentit contrari diumenge a la nit. Va posar-se el vestit de la mesura, va prometre convocar un Govern d’«unitat nacional» amb els millors quadros de l’oposició, va obrir els braços a l’esquerra, que té el 3% dels vots, i a la centredreta, que va aconseguir un 7%. El miracle del triomf el 19 de novembre dependrà de l’impacte dels seus convits. Però també de l’acompliment de l’economia. L’Argentina està a passos de la hiperinflació. Una altra pujada del preu del dòlar pot fulminar les aspiracions del candidat ministre. El peronisme, de moment, tindrà el grup majoritari al Congrés, però a 22 curuls del quòrum propi a la Cambra de Diputats. La legislatura serà un camp atomitzat que obligarà a negociacions entre forces irreconciliables. Una mena de quadratura del cercle.

Eleccions a l’Argentina: ¿Per què ha guanyat Massa? ¿Què pot passar en la segona volta? Cinc claus

Eleccions a l’Argentina | ¿Qui és el candidat peronista Sergio Massa?

¿Qui és Javier Milei? D’animador histriònic a candidat llibertari de dretes

El més llegit