5 claus per entendre les eleccions a l’Argentina i la por d’una possible victòria de la ultradreta

40 anys després del triomf electoral de Raúl Alfonsín que va posar fi a set anys de la pitjor dictadura militar de la història argentina, i en mig d’una crisi sense precedents des del 2001, uns 35 milions de ciutadans estan en condicions de decidir qui serà el seu president a partir del 10 de desembre. La votació adquireix característiques dramàtiques perquè pot portar la ultradreta al poder. Es guanya en la primera volta amb el 45% dels sufragis o el 40% i 10 punts de distància del segon. Angoixa i incertesa Les primàries del 13 d’agost van dibuixar un nou mapa de les preferències electorals en aquest país amb l’ultra Javier Milei al capdavant amb 29,86%, seguit molt de prop pel peronista Sergio Massa (28%) i la conservadora Patricia Bullrich (27,28%). Els últims sondejos són confusos: alguns no descarten que el candidat de La Llibertat Avança (LLA) accedeixi a la presidència aquest mateix diumenge, mentre que d’altres auguren una segona tanda de votació el 19 de novembre. Els enquestadors tampoc es posen completament d’acord en relació amb l’aspirant que competirà amb Milei. Ningú descarta cap altra sorpresa. El dubte és la regla. «Ni el més avesat i confiable dels consultors sobre processos electorals s’atreveix a dir molt més que, a hores dels comicis, la moneda és a l’aire», va assenyalar Claudio Escribano, columnista del diari La Nación. La resolució d’aquest dilema estarà en mans del 30% d’homes i dones que en les primàries de l’agost es va quedar a casa. De moment, part de l’elit econòmica, política i cultural ha entrat en pànic davant la possibilitat que es compleixin els pitjors presagis. Es tem que pogués ser tard per evitar que la ultradreta s’imposi finalment en el ‘ballottage’ en el cas que Bullruch es quedi pel camí. Milei rebria bona part de les adhesions de l’antiperonisme furiós i Massa es quedaria amb poc marge per ser l’Emmanuel Macron argentí que mira de frenar la Marine Le Pen de les pampes. Les raons del ‘mileismo’ «Libertad», criden uns. «Esperanza», bramen d’altres. «Fora la casta política», repeteixen junts. Milei s’ha tornat un candidat competitiu a conseqüència de la profunda desafecció d’un important sector de la societat. Una recent enquesta sobre «cultura constitucional» dona compte que un 72% dels entrevistats no està satisfet amb la democràcia. Un 50% és d’acord amb l’arribada d’un Govern no democràtic si resol els problemes de la gent. A Milei el segueixen especialment els joves menors de 24 anys i els treballadors precaritzats. El discurs de l’autosalvació dels emprenedors ha fet impacte en aquells que van quedar al marge del mercat laboral formal o no arriben a final de mes amb els seus magres salaris. Els són aliens el discurs sobre un «Estat present» i els cridats a preservar els drets al treball, la salut i l’educació públiques perquè senten que, en un punt, els han perdut fa molt temps. La irrupció messiànica de Milei no s’entén sense el 40,1% de pobres. El segueixen en els seus mítings especialment els homes, indiferents a les seves prèdiques masclistes i antiavortistes. La seva irrupció ha posat entre parèntesis la històrica disputa entre peronistes i antiperonistes. La ultradreta es nodreix de tots dos, per motius diferenciats. Una economia en estat ruïnós. El mileisme és fill del fracàs del Govern del president Alberto Fernández que, en nom del peronisme, havia promès «tornar millors» que les anteriors versions kirchneristes (2003-2015). Fernández i la vicepresidenta Cristina Fernández de Kirchner es van barallar a cel obert davant la perplexitat dels seus seguidors. La inflació anual, del 140%, és una fàbrica d’infortunis col·lectius. El preu del dòlar salta pels aires. Fernández va renegociar un acord amb el Fons Monetari Internacional (FMI) per refinançar el crèdit que li havia atorgat l’organisme al seu antecessor Mauricio Macri per 45.000 milions de dòlars. L’ajust econòmic va fer perdre al peronisme les parlamentàries del 2021. El PIB caurà el 2023 almenys un 2,5% a causa d’una greu sequera per la qual l’Argentina no ha percebut aquest any uns 20.000 milions de dòlars. El deute extern ha passat en quatre anys de 323.000 milions de dòlars a 403.000 milions. Les reserves internacionals del BCRA estan per terra. Entre el 2024 i el 2032, l’Argentina ha de saldar venciments de capital i interessos de deute per 18.000 milions de dòlars de mitjana anual. L’angoixa «pel que vindrà» altera el comportament de l’economia diària. Falten preus de referència perquè ningú sap quant es depreciarà la moneda local. «‘Stockearse’», és el verb que han inventat els argentins. Acumular el que sigui: dòlars, paper sanitari, oli davant les incògnites i pors que suscita l’«endemà». Agressivitat sense precedents El país on va néixer el papa Francesc té també el seu anticrist covat en aquestes terres on s’escampa la desesperació. Milei s’ha convertit al judaisme de la mà d’un rabí ultraortodox i ha fet campanya amb la bandera d’Israel. Sobretot, ha posat en l’espai públic paraules que pocs anys enrere haurien resultat inadmissibles perquè estaven fora del consens que va forjar la transició democràtica. Milei no només posa en dubte la naturalesa del terrorisme d’Estat i va reintroduir el concepte de «guerra» interior, esgrimit pels repressors rebutjat ja en l’històric judici contra els excomandants, el 1985, sinó manifesta reiteradament la seva avorrició al concepte de «justícia social», tan car al peronisme i l’Església catòlica. El candidat ultradretà ha arribat a qualificar el pontífex de «comunista». Durant el tancament de la seva campanya es va proposar suspendre les relacions amb el Vaticà mentre l’habiti Jorge Bergoglio. «Ho vaig sentir i vaig quedar realment astorat, sorprès», va dir l’arquebisbe de Buenos Aires, Jorge Ignacio García Cuerva. Com Bolsonaro, Milei intenta recolzar-se en els sectors evangèlics, aprofundint un cisma en l’univers cristià que també és regional. Una contesa molt més que local Mai en la història política argentina una força política sorgida gairebé del no-res i amb un programa radical de dretes ha estat tan a prop de guanyar a les urnes la possibilitat de modelar un país a imatge i semblança. Aquesta tasca en el passat corresponia als militars. Els civils es quedaven entre bambolines com a autors del programa econòmic. Ja no hi ha res a amagar. El full de ruta s’ha disseminat primer en les tertúlies televisives i els espais dedicats a la faràndula de l’espectacle. Després a tots els mitjans, fins a esdevenir un fenomen polític. Si bé es tracta d’un cas polític d’arestes originals, també té la seva connexió internacional. Per això aquests comicis desperten tanta atenció i entusiasme en la ultradreta global. Eduardo Bolsonaro, l’hereu de l’expresident brasiler, i representants de Republicanos, el partit del xilè José Antonio Kast, han viatjat a Buenos Aires per acompanyar Milei. També ho han fet representants de Vox, entre ells Eduardo Cader, del Foro Madrid, que agrupa els ultres iberoamericans. El trumpisme segueix amb atenció el que passa en la remota Buenos Aires. El mateix Elon Musk va deixar entreveure la seva simpatia per Milei, els vídeos del qual a TikTok són vistos amb fruïció –i també– espant en diverses latituds. La seva eventual victòria no faria més que amplificar aquest impacte fora de l’Argentina.

5 claus per entendre les eleccions a l’Argentina i la por d’una possible victòria de la ultradreta

El «boig» Javier Milei i les atzagaiades que poden portar-lo a la presidència de l’Argentina

Argentina: tres candidats i un electorat dividit en quatre parts desiguals, amb Milei al capdavant

Milei, Massa i Bullrich: qui és qui en les eleccions de l’Argentina

El més llegit