Evacuats del sud d’Israel: «Si no matàvem els milicians de Hamàs, ens mataven a nosaltres»

«Perdona, ¿quin dia és?». Tots triguen uns segons a respondre. «És que des de dissabte no sé ni en quin dia visc», confessen desconcertats. En aquest hotel de Tel Aviv envoltat per la meravellosa vista d’un Mediterrani assolellat, les habitacions són plenes de pintures i ninots de peluix. Nens i nenes corren presumits, mostrant la papallona que envolta els seus ulls amb maquillatge. El sol es cola pels enormes finestrals i dona als passadissos un aire de vacances avivat per les rialles infantils i la noció de comunitat que es filtra a l’aire. Es diria que estan de turisme. Però no. No ho estan. Ningú podria imaginar que, amb prou feines fa dos dies, totes aquestes famílies, avui somrients i bronzejades, s’enfrontaven al terror més pur. Només les carreres cap al refugi antiaeri quan s’activen les sirenes enfosqueixen la instantània i els recorden que, tot i que estan fora de perill, la guerra continua. Molt pocs estan disposats a recordar el primer dia. «Va ser un dia negre», explica Shaked Israeli. Aquesta treballadora social de 33 anys, mare de dos fills, ha vingut aquest matí fins a l’hotel per unir-se a les desenes de voluntaris que estan ajudant les famílies evacuades dels pobles fronterers del sud d’Israel. El seu marit ha sigut cridat a files al front nord, que pot esclatar amb la libanesa Hezbol·là. Quan ho recorda, es desfà en llàgrimes. «Això és Israel», afirma, amb referència als milers de conciutadans que estan prestant la seva ajuda al voltant del país. «Sabíem que quan es produís una guerra o una situació important estaríem junts de nou, i això és exactament el que estem fent», explica, orgullosa. Defensant casa seva Hi ha cinc hotels plens a tot Tel Aviv de persones que dissabte passat van viure l’inimaginable. «Tot i que estàvem preparats, mai ens podríem haver imaginat que milicians de Hamàs arribarien fins a les portes de casa nostra», explica un resident del quibuts Nir Am, que prefereix mantenir l’anonimat per raons de seguretat. Parlen, però callen. La por encara els angoixa. En aquesta comuna agrícola israeliana, creada el 1943 abans de l’establiment de l’Estat d’Israel, vivien 200 famílies a dos quilòmetres i mig de Gaza. Avui, 58 estan reunides en aquest hotel. La seva és una història excepcional. Malgrat la proximitat amb la Franja, un grup de 10 homes es van posicionar a les portes del quibuts per defensar-lo amb armes. Van matar més de 20 milicians de Hamàs. Ningú va morir a les seves llars, a diferència del que li ha passat als seus veïns. A més de 80 quilòmetres del lloc que va ser casa seva i la seva possible condemna a mort, un d’aquests 10 homes, emparat per l’anonimat, comparteix la seva experiència amb aquest diari. «Vaig sentir que necessitava salvar els meus fills, la meva dona i els meus amics del quibuts; era o nosaltres o ells», recorda. No li tremola la veu. «En una situació així, entres en mode de guerra, no tens el privilegi de pensar, has d’actuar», defensa, mentre el seu telèfon s’il·lumina amb notícies d’amics i coneguts que ja no hi són. El seu amic va ser al refugi antiaeri de casa seva durant tota l’agressió. «Si no hagués sigut per aquest grup de 10 persones, ens haurien matat a tots, com en els altres quibuts; si no els matàvem, ens mataven a nosaltres», afirma aquest israeliano-sud-americà que viu a Nir Am des de fa dues dècades. Amb el mans Mediterrani de fons, l’heroi del quibuts reconeix el que ningú s’atreveix a esmentar encara. «Veure milicians de Hamàs a les portes de la meva comunitat afecta sens dubte al sentiment de seguretat que teníem al sud d’Israel», constata. Tot i que dubta, sap que, quan pugui, quan estigui preparat, quan la seva dona i les seves dues filles ho desitgin, tornaran al quibuts. No tenen cap por al lloc on més por van passar en tota la seva vida. Però això no impedeix que les llàgrimes arribin als seus ulls. «És molt difícil veure com hora rere hora una altra persona que coneixies ha mort», reconeix. «Això és el més dur per a mi», conclou. «Trauma nacional» Mentre els nens de l’hotel disfruten dels jocs de taula i les creacions artístiques amb voluntaris vinguts de tot Tel Aviv, els pares es dediquen a repensar la seva relació amb els seus fills. Els ajuda la supernanny israeliana, Michal Dalyot, assessora de pares i directora acadèmica de l’escola Lewinsky. «Els explico com se senten i pensen els nens, i què fan amb la informació que tenen i quines preguntes fan quan els falta informació», explica a EL PERIÓDICO. «Al ser del sud d’Israel, estan acostumats a anar a refugis i a ser bombardejats, però no estan acostumats al que va passar dissabte: és una cosa completament nova i horrible», rememora. Durant el dia, se succeeixen les sirenes quan cauen els coets sobre Tel Aviv. En un parell d’hores, pares i nens corren al refugi antiaeri de l’hotel. Allà dins, juguen i xerren. «Són nens; no necessiten saber tot el que ha passat», defensa Dalyot. «És un trauma nacional i el compartim uns amb d’altres», reconeix la treballadora social israeliana. Nous voluntaris arriben a cada hora a l’hotel buscant donar alguna cosa als seus conciutadans. «Ara no és moment de prendre decisions», remarca l’assessora de pares. Ningú vol pensar què passarà demà. Des del confort de l’hotel, rememoren el que ha passat i el seu odi als palestins, ja pastat en el passat i ara encarnat en els «bàrbars» de Hamàs, no para de créixer. «No volem deixar-los guanyar», defensa l’israeliano-sud-americà quan és qüestionat sobre els seus desitjos de tornar al quibuts. Encara no sap quan, però hi tornaran. Tot i que continuïn caient les bombes, tot i que a dos quilòmetres i mig de casa seva 830 palestins hagin sigut assassinats per bombardejos israelians, tornaran. «Tornarem a casa nostra i al nostre país que és Israel», conclou.

Evacuats del sud d’Israel: «Si no matàvem els milicians de Hamàs, ens mataven a nosaltres»

¿Per què hi ha guerra entre Israel i Gaza?: les claus de l’atac de Hamàs

Israel, origen i evolució del país de la pau impossible

DIRECTE | Últimes novetats sobre la guerra entre Israel i Hamàs

El més llegit