La crueltat de l’assalt de Hamàs i del contraatac israelià dinamiten l’acostament a l’Aràbia Saudita

Feia molt que no se sentia parlar de les milícies palestines de Hamàs. En el conflicte palestí, semblava com si Gaza no existís. S’esllanguia totalment tancada per terra, mar i aire, i els seus ciutadans encaixaven la vida amb un 50% d’atur i carències de tot tipus. Però no s’aixecaven. Tota la violència estava tenint lloc a l’altre gran territori palestí ocupat, Cisjordània: els pogroms dels colons jueus contra els civils palestins, els assalts a sang i foc de l’Exèrcit israelià o els atemptats de les noves milícies palestines, les joventuts del Cau del Lleó. Amb més de 200 morts aquest any, semblava que Cisjordània i el Jerusalem Est ocupat havien de ser la nova Gaza, l’epicentre del conflicte palestino-israelià. I, de sobte, per sorpresa, les brigades d’Al-Qassam han llançat l’atac més sofisticat, mortífer i cruel de la seva història, recolzades per les Al-Quds del Gihad Islàmic. Assalts a bases de soldats sobrevolant la tanca de separació amb parapents motoritzats. Incursions amb moto en ciutats jueves per segrestar o assassinar centenars de civils israelians. Han aprofitat la distracció i ineficàcia dels serveis secrets israelians, i que les principals brigades de l’Exèrcit havien marxat del sud del país per reforçar l’ocupació de Cisjordània, un territori palestí però controlat majoritàriament per Israel i ocupat per entre mig milió i 700.000 colons. ¿Per què ho han fet? ¿Per què aquest atac frontal si saben que la resposta israeliana serà implacable i mortal, i que els caces bombarders israelians poden deixar Gaza arran de terra amb la seva aviació i Hamàs delmat? Hi ha molts motius: reaccionar davant el bloqueig i la crisi humanitària que genera el pany i forrellat israelià i recuperar el lideratge que es disputa amb l’OAP. Però el principal és el d’enviar un missatge als països àrabs que, un rere l’altre, estan pactant amb Israel, amb la mediació dels Estats Units. Hamàs ha enviat aquest cap de setmana una mena de telegrama escrit amb sang per a l’Aràbia Saudita en particular, que era a prop d’arribar a un acord històric amb Israel. «És possible que Hamàs hagi fet un atac així de despietat, cruel i abominable precisament per provocar una resposta tan contundent d’Israel que faci inviable que cap líder àrab es retrati amb un ambaixador o ministre israelià, o directament rebre el primer ministre, Benjamin Netanyahu», opina l’analista de seguretat i defensa Jesús Manuel Pérez Triana. «Sobre una pila de runa a Gaza, mostrar bones relacions amb Israel seria una cosa molt tòxica». Els mateixos grups palestins ho han apuntat amb claredat. «Absolutament. L’assalt és un missatge als governs àrabs» que han normalitzat les seves relacions amb Israel, ha respost el portaveu de Hamàs, Ibrahim Hamad, a la cadena qatariana Al Jazeera, que demana que posin fi immediatament als seus llaços «vergonyosos» amb l’Estat jueu ocupant. El partit milícia Hezbol·là del Líban ha qualificat l’atac dels seus socis palestins com un acte «heroic» que és «un missatge al món àrab i musulmà, així com a la comunitat internacional, especialment a aquells que busquen normalitzar les seves relacions amb l’enemic, que la causa palestina no està morint». El secretari de Defensa dels Estats Units, Lloyd Austin, també ha valorat aquest diumenge l’onada d’atacs com un intent de fer descarrilar la normalització de relacions entre Israel i l’Aràbia Saudita. El que falta veure és que aquesta pressió afecti en alguna cosa el dictador saudita, el príncep Mohamed bin Salman. És una autòcrata que no depèn de l’aprovació del seu poble per seguir en el poder, entre altres coses perquè al dissident el fa executar i esquarterar, com va passar amb el periodista crític Jamal Khashoggi. «Però si l’Aràbia Saudita continua pretenent erigir-se en líder del món àrab i dels musulmans sunnites [una de les principals branques de l’islam, davant el xiisme iranià], ara evidentment no pot fer el pas cap a la normalització de relacions amb un Israel, que previsiblement aixafarà Gaza», apunta Haizam Amirah Fernández, investigador principal del Real Instituto Elcano. «Les opinions públiques àrabs entenen que hi ha una resistència legítima davant l’ocupació». Per a bona part de l’opinió pública del sud global, especialment al món àrab, el gruix de les accions dels milicians de Hamàs s’emmarquen en la legítima defensa que es permet dins dels Convenis de Ginebra de 1949 per a «conflictes armats en què els pobles lluiten contra la dominació colonial i l’ocupació estrangera i contra els règims racistes, en l’exercici del dret dels pobles a la lliure determinació». De moment, l’Aràbia Saudita ha reaccionat als esdeveniments amb un comunicat en què demana contenció a la regió, però alhora atribueix les accions a la «continuada ocupació» israeliana de territori palestí, la privació de drets dels palestins o la situació als llocs sants com la mesquita d’Al-Aqsa, atacada amb freqüència per soldats israelians o pels voltants de la qual passegen fortament escortats jueus ortodoxos davant la presència atònita dels musulmans palestins. Anteriorment, Mohamed bin Salman va dir en una entrevista televisiva que l’acord amb Israel era a prop. El mateix primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, va assegurar el mes passat a les Nacions Unides que el seu país es trobava a un pas d’un acord de pau amb Riad. Segons una filtració al ‘Washington Post’, l’acord, propiciat pels Estats Units, inclouria garanties de Washington de defensar l’Aràbia Saudita en cas d’atac, una mena d’«article 5» del pacte de l’OTAN. A canvi, l’Aràbia Saudita reconeixeria el dret a existir de l’Estat jueu i aconseguiria el compromís de Tel Aviv de permetre l’existència de l’Estat palestí. Les atrocitats de les Brigades Al-Qassam de les últimes 48 hores han inclòs l’assassinat de civils desarmats, segons les imatges dels vídeos verificats pujats a les xarxes socials. En un d’aquests, es veu una carretera amb tres vehicles detinguts i els cossos de civils israelians massacrats al seu interior. En un altre, el cos seminú d’una jove, exhibit com a trofeu de guerra. Es tracta, presumptament, d’una turista alemanya que participava en un festival de música. Occident ha condemnat els fets com a «atacs terroristes». La presidenta de la Comissió, l’alemanya Ursula von der Leyen, ha donat suport sense fissures a Israel en la seva resposta. «Israel té dret a defensar-se, ara i en els dies que venen». Ha ordenat que s’encengui un enorme plafó a l’edifici de la institució a Brussel·les amb la bandera israeliana, i n’ha hissat una altra en un pal al costat de la de la Unió. El ministre d’Exteriors espanyol, José Manuel Albares, ha carregat contra els atacs «terroristes» de Hamàs. «Els que creien que normalitzant relacions entre Israel i dirigents autòcrates àrabs s’enterrava el conflicte a Palestina, estaven molt equivocats», opina Amirah Fernández. «Mentre no hi hagi una solució al conflicte a Palestina, podran fer transaccions de seguretat i econòmiques, però no hi haurà una reconciliació entre pobles». El conflicte palestino-israelià ha viscut diverses etapes ben definides. Després de la partició de Palestina per les Nacions Unides el 1948, van arribar les guerres d’Israel amb els veïns àrabs, Egipte, el Líban, Síria, Jordània o la mateixa Aràbia Saudita (1948, 1956, 1967...). Després va arribar l’etapa de les intifades, alçaments palestins (1987-1993; 2000-2005) i dels atacs a Gaza (2008, 2010, 2012, 2014, 2021...). Ara, i amb la pau feta amb els països àrabs, arriba una etapa incerta en l’etern conflicte. «És evident que érem en un moment històric en què podíem veure un avanç cap a la distensió i la coexistència pacífica entre Israel i l’Aràbia Saudita, que tindria conseqüències a l’Orient Mitjà, per la confrontació de tots dos amb l’Iran, rival per a un, enemic per a altre», recorda Amirah Fernández. «Això podria desequilibrar els jocs de poder a l’Orient Mitjà». El conflicte podria desbordar-se. Primer, entre la població àrab. Aquest diumenge, un policia egipci ha assassinat a trets dos turistes israelians a Alexandria. La milícia libanesa Hezbol·là ha atacat amb coets Israel en «solidaritat» amb l’ofensiva de Hamàs.

La crueltat de l’assalt de Hamàs i del contraatac israelià dinamiten l’acostament a l’Aràbia Saudita

«Els que creien que normalitzant relacions entre Israel i autòcrates àrabs s’arreglava el conflicte de Palestina estaven molt equivocats», opina Amirah Fernández

«Hamàs llança un atac tan despietat per provocar una resposta tan contundent d’Israel que impedeixi a qualsevol líder àrab negociar», assegura Pérez Triana

Segueixi les últimes notícies de la guerra en directe

El més llegit