Les rutines de Gayane Grigoryan fa mesos que van entrar en terreny desconegut. Cada matí es lleva a trenc d’alba per posar-se a la cua davant la fleca amb l’esperança de rebre mitja fogassa racionada de pa. Després camina diversos quilòmetres fins a la universitat, on fa classes d’anglès, un viatge forçós a peu per la falta de combustible per al transport. Al sortir de la feina, passa la tarda trucant a familiars i amics a la recerca de patates, verdures, oli o qualsevol cosa amb què alimentar els seus tres fills. No hi ha gaire on escollir: l’únic menjar que queda a l’enclavament és el que es produeix a les hortes de minifundi i els camps de cultiu, aquests últims, també assetjats militarment. «La gent té molta por. No sabem què passarà quan arribi l’hivern. Necessitem ajuda urgent de la comunitat internacional», diu aquesta dona de 41 anys a l’altre costat del telèfon.