Nascut per evitar una indesitjada guerra nuclear: el ‘telèfon vermell’ compleix 60 anys

El ‘telèfon vermell’ no era un telèfon ni era vermell, però ha aconseguit acostar-se a l’edat de jubilació sense trair el propòsit per al qual va néixer: evitar que un malentès acabés desencadenant una guerra nuclear entre superpotències. Com passa cada 30 d’agost, els funcionaris a càrrec de mantenir operatiu l’anomenat canal de comunicació directe entre Washington i Moscou intercanviaran aquest dimecres felicitacions i altres enhorabones per celebrar l’aniversari de la seva posada en marxa fa 60 anys. Un canal de comunicació que va ser inicialment un tèlex, més tard un senyal per satèl·lit, un fax a partir de 1986 i un prosaic correu electrònic des del 2008. Tecnologies que han canviat amb el temps sense que desaparegués la tan temuda amenaça nuclear, revifada arran de la guerra a Ucraïna. El cine i la literatura tenen la culpa que aquesta línia directa entre les dues capitals que van lliurar la Guerra Freda adquirís la forma d’un ‘telèfon vermell’ en l’imaginari col·lectiu. Particularment la pel·lícula ‘Dr. Strangelove’ de Stanley Kubrick, la comèdia negra estrenada el 1964 que va parodiar l’espantall de la guerra nuclear i que a Espanya va adoptar el títol de ‘Teléfono rojo: Volamos hacia Moscú’. El film es va inspirar en ‘Red Alert’, un thriller publicat per Peter George el 1958 que va portar l’editor de la revista ‘Parade’ a reclamar poc després un canal de comunicació immediat i sense intermediaris entre el lideratge de les dues potències. «¿Podem perdre el món per una trucada?», va escriure llavors. La idea va adquirir tracció en el debat públic, però no es va moure res fins a la Crisi dels Míssils de 1962 a Cuba, quan més a prop van ser soviètics i nord-americans de la col·lisió nuclear. En part, per l’exasperant lentitud a la qual viatjaven els missatges codificats entre les dues capitals, cosa que va donar peu a tota classe d’especulacions sobre les intencions del rival. «Els missatges entre Kennedy i Khrusxov trigaven fins a sis hores a entregar-se a través dels canals diplomàtics ordinaris, de manera que els dos Governs van recórrer als pronunciaments públics com la manera més ràpida de comunicar-se», va explicar ‘The New York Times’ en un article publicat el 1988. En altres ocasions, els missatges soviètics es transmetien des de l’ambaixada a periodistes nord-americans com el corresponsal del canal ABC, John Scali, perquè els fes arribar sense retard a la Casa Blanca. Memoràndum d’entesa i cables transatlàntics Conscients que la mala comunicació va ajudar a fomentar l’escalada durant la crisi cubana, les dues potències van acabar firmant el 1963 a Ginebra el memoràndum que va servir per establir una «línia de comunicació directa» entre les dues capitals. Aquells primers missatges electrònics, escrits en un tèlex, viatjaven per l’anomenada Línia Transatlàntica Número 1, el primer sistema de cable submarí transatlàntic, que connectava Washington amb Londres i, des d’allà, seguia la ruta Copenhaguen-Estocolm-Hèlsinki-Moscou, segons el blog Electrospaces. En paral·lel, el mateix missatge encriptat, les claus del qual compartien les ambaixades, s’enviava per circuit de ràdio. Als EUA el ‘telèfon vermell’ mai ha estat ni al Despatx Oval ni a la Sala de Situació de la Casa Blanca, sinó al Pentàgon, mentre que a l’URSS es va emplaçar inicialment a la seu del Partit Comunista, segons va explicar al seu dia Khrusxov a un grup de periodistes nord-americans. El primer missatge de l’oncle Sam no va ser més que una prova per maximitzar l’ús de caràcters: «La ràpida guineu marró va saltar sobre l’esquena del gos mandrós 123456789», va recordar la revista Smithsonian el 2013. I per assegurar-se que el sistema funcionava, durant molts anys, i cadascuna, les parts es van enviar passatges literaris. «Els nord-americans de vegades envien coses de Shakespeare, els russos de Txékhov», deia l’article esmentat del ‘Times’. Temps de crisi Si bé no consta que la línia directa de comunicació servís per avortar una guerra nuclear, hauria exercit un rol important en algunes de les grans crisis de les últimes sis dècades. Detalls que, en gran manera, es coneixen per les memòries de personalitats que van tenir accés al ‘telèfon vermell’. Poc després que Israel disparés les primeres salves a la Guerra dels Sis Dies (1967) contra una coalició de països àrabs, el ‘premier’ soviètic Aleksei Kosyguin va enviar un missatge a Washington afirmant que el seu país no intervindria directament en el conflicte si els EUA feien el mateix, segons va escriure el president Lyndon Johnson a les seves memòries. La Casa Blanca va acceptar el guant. La ‘línia calenta’, com l’anomenen els nord-americans, va bullir també durant la guerra indo-pakistanesa de 1971, la guerra del Iom Kippur de 1973, la invasió turca de Xipre el 1974 i la soviètica de l’Afganistan el 1979, segons ‘The New York Times’. I continua funcionant avui, tot i que sigui per mitjà de correu electrònic. Ho va confirmar el 25 de setembre, en plena guerra d’Ucraïna, l’assessor de Seguretat Nacional de la Casa Blanca, Jake Sullivan. «La resposta a la seva pregunta és sí», va dir després de ser preguntat si el ‘telèfon vermell’ continuava operatiu. «Tenim la capacitat de parlar directament a un alt nivell (amb els russos), i dir-los tant quin és el nostre missatge com escoltar el seu. S’ha utilitzat amb freqüència en els últims mesos», va afegir Sullivan.

El més llegit