L’ampliació dels BRICS: ¿un pas cap al multilateralisme o un desafiament a Occident?

Els BRICS, el grup de països que integren el Brasil, Rússia, l’Índia, la Xina i Sud-àfrica, han anunciat aquest dijous que admeten l’entrada en bloc de l’Argentina, l’Aràbia Saudita, Egipte, Etiòpia, els Emirats Àrabs Units i l’Iran. Amb l’ampliació, que es materialitzarà l’1 de gener del 2024, el club d’economies emergents enforteix el seu rol com a actor geopolític i, segons alguns analistes, planteja un seriós desafiament contra l’hegemonia d’Occident i organitzacions com el G-7, el grup de països més desenvolupat, en un context que alguns qualifiquen de guerra freda tecnològica (entre la Xina i els EUA) i en plena invasió russa d’Ucraïna. Potser per apaivagar temors, el president del Brasil, Luiz Inácio Lula da Silva, va iniciar la seva participació en la cimera amb un apunt a la xarxa social X, abans Twitter: «Els BRICS no són un contrapunt al G-7, ni al G-20 ni contra ningú». Lula no és l’únic que ha intentat allunyar el fantasma d’un nou contrapoder en el tauler geopolític. El ministre d’Exteriors de Sud-àfrica, Naledi Pandor, va fer uns dies abans unes declaracions en el mateix sentit assegurant que és «extremadament incorrecte» considerar una expansió del bloc com un moviment anti-Occident. Aquests dos països, igual que l’Índia, han expressat en el passat les seves reticències a l’ampliació ja que, malgrat estar d’acord a desenvolupar un «ordre internacional més inclusiu» i promoure els «interessos del sud global», temen veure disminuïda la influència de la qual ara gaudeixen. Però les consideracions d’aquests tres estats, que miren així mateix de mantenir un equilibri amb Occident, xoquen amb les intencions de Moscou i Pequín. L’objectiu de Xi Jinping és convertir els BRICS en un rival geopolític del G-7 per contrarestar l’influx dels EUA. Així ho va declarar recentment una font oficial xinesa al diari ‘Financial Times’: «Si ampliem els BRICS perquè representin una porció similar del PIB mundial que el G-7, llavors la nostra veu col·lectiva al món es farà més forta». Per la seva banda, Rússia busca en l’ampliació contrarestar l’aïllament internacional i nous mercats amb què esquivar les sancions imposades per la guerra d’Ucraïna. Parlar de tu a tu al G-7 «La que traurà més partit d’aquesta ampliació és la Xina, és la gran guanyadora», explica a EL PERIÓDICO l’analista del Reial Institut Elcano Carlos Malamud, que considera que l’expansió «d’alguna manera sí que és un desafiament» a Occident. «És la continuació de la lluita entre els EUA i la Xina». Aquests cinc estats representen el 42% de la població mundial, el 30% del territori del planeta i un quart del PIB global. El grup va néixer com a actor polític en una cimera a Iekaterinburg el 2009, gairebé una dècada després que l’economista de Goldman Sachs Jim O’Neill encunyés l’acrònim per referir-se al pes dels països emergents (excepte Sud-àfrica, que es va sumar al club el 2011) al món i el seu potencial per convertir-se en les quatre economies dominants el 2050, així com a la necessitat de remodelar la governança política i econòmica global per incloure-les. No obstant, la Xina és l’únic país que manté la seva tendència alcista, davant l’estancament de la resta. Si l’ampliació s’estén al total dels 22 països que han trucat a la seva porta, algunes estimacions eleven la participació del club en l’economia mundial fins al 40%, amb la qual cosa podria parlar de tu a tu al G-7 (43,5% del PIB mundial). Un «front unit» El dubte és si els BRICS donaran un cop al tauler mundial i fins a quin punt es modificaran els equilibris de poder. Segons Maddalena Procopio, analista de l’European Council on Foreign Relations (ECFR), el bloc «s’ha tornat més capaç en els últims anys de formar un front unit en diversos assumptes» i ha aconseguit «desviar en ocasions els debats de les prioritats de la UE» malgrat les divisions en el seu si. No obstant, Procopio, en declaracions a aquest diari, considera que l’ampliació cap al sud global no té per què ser necessàriament un pols a Occident, ja que aquests països «no veuen l’expansió de les seves relacions amb altres actors del sud global com una manera de restar importància a les seves relacions amb Occident, sinó més aviat per diversificar socis i maximitzar les oportunitats econòmiques». El que segur que es produirà, afegeix, és una millora de la «legitimitat internacional dels BRICS» i un canvi en els «patrons econòmics i geopolítics globals tal com els coneixem ara». Segons Malamud, encara és «aviat» per saber les implicacions del nou bloc, tot i que augura que les relacions entre els cinc països membres i els sis que s’hi incorporaran al gener no seran fàcils. «La sintonia entre els cinc membres originals és complicada. La Xina i l’Índia són més rivals sistèmics que socis. I aconseguir els grans objectius plantejats, com la moneda única que va proposar el Brasil, requerirà temps i ajustos», assenyala. El sud global Una altra de les qüestions que sorgeixen és si els països de l’anomenat ‘sud global’ treuen profit o avantatges si se sumen al nou bloc. Segons l’opinió de l’investigador del Reial Institut Elcano, no és clar, doncs, si el sud global «no és una categoria homogènia», «hi ha opinions contradictòries sobre economia, la guerra d’Ucraïna, EUA...». «L’únic que beneficiarà els països que estan en via d’incorporació és l’accés al banc dels BRICS (el Nou Banc de Desenvolupament)», afegeix Malamud. L’analista de l’EFCR, en canvi, considera que la pertinença als BRICS «pot ser positiva» per a aquests països, ja que els permetrà «pressionar més resoltament en els entorns de governança global per defensar les seves prioritats, de vegades diferents de les del nord global». El temps dirà si el bloc treballa a favor d’un multilateralisme real i unes relacions més justes, o si bé replica les estructures ja existents i es converteix en un altre actor a la recerca de l’hegemonia global.

L’ampliació dels BRICS: ¿un pas cap al multilateralisme o un desafiament a Occident?

¿Què és la cimera dels BRICS i què s’hi debatrà?

Especial multimèdia | Un any i mig de la guerra d’Ucraïna

El més llegit