L’Àfrica dona l’esquena a la Unió Europea i teixeix noves aliances amb Rússia i els EUA

Manifestants onejant banderes russes a Niamey, la capital del Níger, mentre coregen consignes anticolonialistes i llancen pedres a l’edifici de la missió diplomàtica francesa al país. Els crits d’«¡a baix França!» es barregen amb els crits de joia a Vladímir Putin entre els partidaris de la junta militar que va arrabassar el poder mitjançant un cop d’Estat a Mohamed Bazoum el 26 de juliol en aquest país del Sahel. La imatge crida l’atenció, però no és nova. Fa anys que l’Àfrica s’allunya de la Unió Europea, ressentida pel seu passat colonial, i obre els seus horitzons a noves aliances. L’aixecament militar nigerí ha posat en relleu una tendència que fa prop d’una dècada que s’esdevé a l’Àfrica. El 2014, tot just un any després de la seva creació, el grup Wagner va aterrar a Líbia, en ple conflicte armat, atret per la permeabilitat de la regió i les creixents oportunitats d’establir una relació d’influència que es podria exportar a altres països de la zona. «Són mercenaris, un actor no estatal. Les seves intervencions sempre segueixen la mateixa lògica: teixir llaços amb líders polítics que ostenten o pugnaran pel poder en zones d’inestabilitat sense estar oficialment lligats al Kremlin per aconseguir una posició d’influència», explica Eduardo Saldaña, codirector d’El Orden Mundial. Així va ser al principi en el cas de Líbia, la República Centreafricana i el Congo. Anys més tard, es va donar l’oportunitat al Sahel. La junta militar nigerina que ostenta ara el poder després de deposar i retenir Bazoum ha rebut ràpidament el suport dels recentment establerts governs militars de Burkina Faso i Mali, dos països veïns de la regió. En els dos casos, Rússia té un poder creixent en detriment de la influència francesa, que cada vegada és més mal vista i més fortament rebutjada. I és que després de sengles cops d’Estat el 2021 i el 2022, les juntes de Bamako i Ouagadougou han posat les mires en la direcció russa després d’haver forçat la retirada de les tropes europees del seu territori. En els últims anys, els dos governs han preferit obrir les seves portes als mercenaris russos de Wagner per fer front a la inseguretat que continuar comptant amb el suport de França o altres exèrcits occidentals que encara relacionen amb l’època colonial. Segons l’opinió d’Ameer Chughtai, expert en seguretat i manteniment de la pau de l’European Council of Foreign Relations, la UE ha de canviar el xip per «allunyar-se de les operacions d’imposició de la pau» i apostar pel «diàleg local». Xarxes d’influència russes «Wagner ha funcionat a Mali i Burkina Faso com una mena de grup de protecció per als líders de les milícies o mandataris colpistes i és aquí on aconsegueixen la seva influència. Quan es van produir els cops d’Estat, Wagner va penetrar al país», assegura Saldaña. Arribats a aquest punt un es pot qüestionar si Wagner continua sent el braç armat del Kremlin després del recent aixecament de Ievgueni Prigojin i les amenaces de Vladímir Putin als que van recolzar el seu aixecament. «És diferent el rol de Wagner a Ucraïna que al Sahel. A Ucraïna està involucrat l’Exèrcit rus també i a l’Àfrica no. A l’Àfrica, Rússia necessita actors informals que li permetin estendre les seves xarxes d’influència sense tenir una presència explícita que li impliqui donar explicacions», assegura Saldaña. Aquestes xarxes són cada vegada més fortes a l’Àfrica Occidental, on la narrativa russa ha tingut una bona acollida. És una regió porosa amb una absència de l’Estat patent i la majoria són estats fallits en els quals el buit de poder obre grans oportunitats a actors tercers, com Wagner, que ofereix els seus serveis a governs o líders locals. «Per a Rússia aquesta regió és un doble guany. És senzill entrar perquè comparteixen el clar rebuig a occident i, d’altra banda, és una regió important per als països europeus», assegura Saldaña. «L’aparició de banderes russes és el resultat d’una banda d’una mala aproximació dels països europeus a les seves excolònies, com per exemple França que va mantenir un sistema de dominació econòmica i cultural des dels anys 60 fins a l’actualitat i d’altra banda de les campanyes de desinformació i propaganda per part de Rússia que està demostrat que s’ha portat a terme a través de canals com Rússia Today o Sputnik», afegeix. El fort augment de les crítiques cap a França des de les seves antigues colònies africanes, arrelades en el sentiment que les pràctiques colonialistes i les actituds paternalistes mai van acabar realment i que avui dia continuen plasmant-se en les polítiques gal·les de la Françafrique, han avivat les manifestacions i les protestes en contra seu. Noves aliances En aquest escenari, Rússia no és l’únic actor que ha entrat amb força en el tauler geopolític. Potències com els Estats Units, Turquia i els Emirats Àrabs han vist reforçada la seva presència a la regió amb el debilitament europeu. Turquia és un dels millors exemples de com penetrar a la zona mitjançant una alternança de polítiques que entrellacen elements de poder tou i poder dur. Segons recull l’Institute for Security Studies, Ankara ha anat fent-se espai a l’Àfrica amb polítiques de suport a la seguretat i la lluita contra l’extremisme i col·laborant amb organitzacions com la Unió Africana, la Comunitat Econòmica dels Estats de l’Àfrica Occidental i l’Autoritat Intergovernamental per al Desenvolupament. En el cas dels Estats Units, la seva presència a l’Àfrica està més ben acceptada pels mateixos països que l’europea perquè són vistos com a actors molt diferents a causa el seu passat. Els Estats Units no carreguen amb el pes d’haver sigut una potència colonial i això afavoreix la relació amb l’Àfrica. A més, després d’anys d’abandonament, l’Administració de Joe Biden ha mostrat la seva voluntat d’ampliar les actuacions a l’Àfrica en matèria de seguretat i cooperació. Segons recull el think tank Carnegie Endowment for International Peace, una de les principals motivacions per als nord-americans és la constatació de la importància de l’Àfrica per a les seves prioritats globals, com el ràpid creixement de la població del continent, un dels blocs comercials més grans del món, importants dotacions de recursos naturals, i un alt nivell de desenvolupament econòmic. La presència creixent dels Estats Units i Rússia sembla donar-se, de moment, en una mena d’harmonia. «No crec que visquem una guerra proxy com la que s’està vivint a Ucraïna», rebutja Saldaña davant la possibilitat que es desenvolupi un escenari de guerra freda al Sahel. «Els dos poders optaran per l’estabilitat per consolidar els seus interessos per altres vies», diu per acabar.

L’Àfrica dona l’esquena a la Unió Europea i teixeix noves aliances amb Rússia i els EUA

El cop d’Estat al Níger accentua la pèrdua d’influència francesa a l’Àfrica

El més llegit