Espanya apressa la UE a regular les crisis migratòries en previsió d’onades des del Senegal, Gàmbia i el Sudan

La pròxima gran onada de migrants i refugiats cap a Europa no provindrà de l’Orient Mitjà, com la penúltima, sinó molt probablement de l’Àfrica. I les portes europees a què trucarà no seran les de Grècia i l’Est, com quan va rebentar Síria, sinó les d’Espanya i Itàlia. A aquest escenari apunten els violents desordres al Sudan i, ara, al Senegal i Gàmbia. I sobre aquesta realitat està cridant Espanya l’atenció dels socis de la UE, apressant durant la presidència espanyola UE23 per acordar un reglament de gestió de grans crisis migratòries. Aquest reglament va ser un dels temes centrals de la reunió informal de ministres europeus de l’Interior organitzada a Logronyo la setmana passada. A la UE «hi ha pressa», admet un alt executiu de l’equip de Fernando Grande-Marlaska, no només perquè entrem a la recta final de legislatura europea; també perquè queden dues presidències europees, l’espanyola fins al desembre i la següent fins al juliol, que correspon a Bèlgica, abans del torn d’Hongria, el govern de la qual continua sent un escull per a acords europeus en immigració. Més cayucos, més gent Més cayucos, més gentLes autoritats espanyoles perceben un gradual increment de cayucos que salpen des de les costes senegaleses buscant les Canàries. «Són més i més grans –indica la font esmentada– i surten de costes menys poblades que les marroquines, i per tant més difícils de vigilar». Ja no són llanxes amb una vintena de persones a bord, sinó embarcacions amb un centenar. Segons el servei de Salvament Marítim, portava 103 migrants l’últim cayuco, rescatat per la Guardamar Calíope en aigües d’Arguineguín (Gran Canària) aquest diumenge, mentre Espanya estava lligada amb les eleccions. Només quatre dies abans, el barco de rescat ‘Salvamar Nunki’ acostava el port esportiu canari ‘Vela Latina’ a un cayuco amb 70 homes mésa bord, que navegava perdut a 27 milles a l’est de Las Palmas. I la nit anterior havia rescatat el Salvamar Adhara un altre en aigües canàries, aquesta vegada amb 79 homes i tres dones, tots del Senegal. De la diferència de mides parla l’última pastera a la costa d’Almeria: la ‘Salvamar Algenib’ la va rescatar amb... 18 persones a bord. El degoteig de cayucos augmenta perquè la situació en dos punts d’emissió, el Senegal i Gàmbia, no millora. Amnistia Internacional va certificar fa un mes 23 morts en la repressió policial d’una jornada de manifestacions al Senegal per la condemna d’Ousmán Sonko, líder opositor al president Macky Sall. El pols entre el règim i l’oposició, agreujat des del març passat, ha esdevingut ja en fugida de senegalesos, similar a la que provoca a Gàmbia la repressió iniciada pel ministre de l’Interior, l’inspector general de policia esdevingut en polític Yankuva Sonko, acusat per la fiscalia suïssa de crims contra la humanitat. És previsible un deteriorament significatiu de la situació en els dos països aquest estiu, apunten fonts d’Interior, un dels ministeris europeus amb més ulls a la zona. Contribueix a la fugida no només el temor dels exiliats, també les complaences dels governs amb què se’ls faci, al cap i a la fi, gent desafecta. No com amb Ucraïna No com amb Ucraïna«La pròxima onada no serà com la ucraïnesa, ni a la gent que vingui li donarà Europa el mateix tracte», aposta un oficial de les forces de seguretat de l’Estat dels que van assistir al desbordament de joves marroquins sobre Ceuta el 2021. Europa ha donat sostre a una mica més de quatre milions de refugiats ucraïnesos adaptant veloçment els seus recursos d’acollida i sense que existís reglament de gestió de crisis migratòries. La voluntat política va pal·liar l’absència de regulació. Però no va ser el mateix poc abans, amb centenars de milers de sirians demanant ajuda a les illes del Peloponès, o encanonats i encamellats en erms d’Hongria i Polònia. A aquest tipus de refugiats no els recolzava l’agenda mediàtica ni la propaganda institucional. Per a aquestes onades sense padrí, millor un reglament. Europa ja ha tallat dues de les tres potes legislatives de la seva nova política migratòria. El 8 de juny, el consell d’Assumptes d’Interior i Justícia va acordar a Luxemburg un reglament sobre gestió de l’asil i la migració i un altre sobre el procediment d’asil. Pel segon, tots els estats de la UE han d’actuar igual quan algú es presenta al seu territori demanant protecció internacional; amb el primer es tracta de tancar la discussió sobre quin estat examina si és fundada aquesta sol·licitud i quins països es queden quin percentatge de migrants i amb quanta ajuda dels altres per pagar-lo. Aquesta, en realitat, és la qüestió vertebral. «Si es flexibilitza la solidaritat, llavors hem de flexibilitzar la responsabilitat», esgrimeix un executiu d’Interior a l’hora d’explicar la postura espanyola. El Reglament de Dublín encara vigent obliga al país de primera entrada a fer-se càrrec del migrant tres anys, durant els quals, per exemple, Alemanya pot tornar a Espanya un estranger que, arribat aquí irregularment busqués destí a Hamburg. Ara aquesta responsabilitat es limita a un any... per als migrants acollits que ho hagin sigut per rescat al mar. O sigui, la majoria dels casos cada estiu a Espanya, de subsaharians salvats per SAR (Search and Rescue). Més pressió Més pressióHi ha un altre assumpte a l’agenda d’Interior per al semestre de presidència europea: consolidar a Europa una visió «no només securitària, també holística», té l’esmentat Marlaska, de la «dimensió exterior de la política migratòria». O sigui, conscienciar la UE que contra la immigració il·legal no es baralla a les fronteres de la Unió, sinó prevenint-la en els punts d’origen. «Quan salpen els cayucos, ja qualsevol solució és dolenta», resumeix una de les fonts esmentades, molt pròxima a aquesta acció policial preventiva. Espanya té desplegades forces en països amb els quals ha buscat acords. Hi ha patrulles conjuntes de la Guàrdia Civil amb les policies de Mauritània, Gàmbia i el Senegal, aportant l’institut armat patrulleres i helicòpters. A les ciutats mauritanes de Nuackchot i Nuadibú, a Niamey (capital de Níger) i en les senegaleses de Dakar i Saint Louis ajuden i formen especialistes de la Policia Nacional en la investigació de les màfies del tràfic i explotació d’éssers humans, als anomenats equips ECI. Es tracta no només d’aturar el flux mortal per l’Atlàntic –han arribat al Brasil cayucos africans... buits–, també les enormes caminades saharianes cap al Mediterrani, amb forats negres en la ruta. El pitjor és l’enclavament algerià de Tamanrasset, centre operatiu de les màfies que condueixen als migrants subsaharians cap al nord, i lloc també d’abandonament, quan no assassinat, dels més febles o els insolvents d’aquestes caravanes. De la reunió de Logronyo ha sortit l’anunci, ratificat per l’eurocomissària d’Assumptes d’Interior Ylva Johansson, d’investigar-ho amb ajuda de l’organisme de les Nacions Unides ACNUR. Potser s’arriba a temps per evitar que una onada de refugiats que fugen del Sudan en guerra passi per aquest infern, del qual africans arribats a Europa han referit dantescos relats a Amnistia Internacional i el mateix Comissariat de les Nacions Unides per als Refugiats. La necessitat d’una previsió legislativa per a grans crisis no només ve avalada per la urgència: durarà. Grande-Marlaska, per a qui «la immigració no és un problema, sinó un desafiament», ho va advertir al final de la trobada de Logronyo amb una successió de xifres: «A l’Àfrica viuen ara 1.300 milions de persones. El 2030 seran 1.750 milions. El 2.050, 2.500 milions».

Espanya apressa la UE a regular les crisis migratòries en previsió d’onades des del Senegal, Gàmbia i el Sudan

L’agenda de la reunió dels ministres d’Interior a Logronyo

El controvertit acord UE-Tunísia

El més llegit