Els governs monocolors són cosa del passat a Europa: l’era de les coalicions

Els governs monocolors són a hores d’ara una rara avis a Europa. Els executius de coalició en què Espanya es va estrenar la legislatura passada i que probablement repetirà després de les eleccions d’avui, tot i que potser amb una altra fórmula diferent, són l’aclaparadora majoria als països europeus des de fa anys. Una anàlisi detallada del CIDOB sobre els diferents governs d’Europa, actualitzat el 8 de juliol, constata que dels 27 països membres de la UE només 3 tenen en aquests moments un govern d’un partit en solitari, Grècia, Malta i Portugal, i un més, Eslovàquia, un executiu tecnocràtic. Els executius dels altres 23 països (com el d’Espanya, en funcions) són coalicions, més o menys plurals, més o menys heterogènies, que incorporen des de dues fins a set forces polítiques –aquest últim és el cas de França i Bèlgica–, fruit de pactes entre partits forjats abans o després de les eleccions. Aquesta forma de govern, que tenia gran tradició en alguns països com Itàlia, Àustria, Alemanya, i Finlàndia, s’ha acabat imposant a la resta del continent, i ha dividit els politòlegs sobre si és conseqüència d’una maduresa democràtica quan obliguen els protagonistes a la permanent recerca del consens i el pacte o si, per contra, condueixen a una permanent inestabilitat quan les coalicions són febles i, en ocasions, contranatura. Si bé és cert que els sistemes polítics parlamentaris, en els quals els electors no elegeixen un govern, sinó un Parlament del qual surt un Govern, amb sistemes electorals proporcionals, impulsen executius formats per més d’un partit, no és l’única raó que explica aquesta aclaparadora majoria de governs de coalició a Europa. Carme Colomina, investigadora del CIDOB, es refereix a la cada vegada més significativa «fragmentació dels parlaments per la crisi dels partits tradicionals i l’emergència de noves forces polítiques, que si bé sorgeixen com a força d’oposició, i com a conseqüència del vot de càstig, van adquirint cada vegada més protagonisme en els parlaments i poder de decisió». Ignacio Molina, investigador del Real Instituto Elcano, constata per la seva banda que la política s’ha fet «més complexa amb l’aparició de nous conflictes, com el tema migratori, la irrupció de partits verds i la ultradreta, i tot això fa més difícil que un partit tingui la majoria absoluta». Segons la seva anàlisi, «hi continua havent majories absolutes allà on o bé el sistema electoral és molt majoritari i premia de manera artificial un partit, o allà on la política és més simple i es mou al voltant d’un únic factor de conflicte esquerra-dreta». Cap dels dos entra a valorar si les coalicions són millors o pitjors que els governs en solitari. «És cert que són una realitat, una tendència que s’ha imposat, i si bé en principi l’obligació de buscar acords amb altres forces polítiques pot ser una via per facilitar consensos, passa que aquest procés d’atomització dels parlaments coincideix amb un procés de polarització i això fa que de vegades la recerca de consensos sigui més complicada», opina Colomina. «Des del punt de vista democràtic, la coalició obliga a més deliberació, a més transacció, el resultat final probablement és més matisat i, per tant, més estable en el temps, però des d’un punt de vista de premiar o castigar el responsable de les polítiques aplicades és més difícil perquè han sigut fruit d’una negociació, normalment entre les elits dels partits, i això dificulta la rendició de comptes», afegeix Molina. «Quan només governa un partit, és més clar per al votant premiar-lo o castigar-lo», assegura. Espanya ha tingut la legislatura passada el seu primer govern de coalició de la història democràtica, però sense superar la divisió esquerra/dreta, cosa que sí que ha passat en altres països amb coalicions més heterogènies ideològicament. Només quatre països de la UE sense coalicions a l’Executiu Eslovàquia, Grècia, Malta i Portugal són les excepcions als governs de coalició a la UE actualment. Eslovàquia té un govern tecnocràtic; a Malta, l’estat més petit dels Vint-i-set, hi regeix un bipartidisme en el qual nacionalistes i laboristes s’alternen en el poder des del 1964, l’any de la independència del Regne Unit. A Grècia, el conservador Kyriakos Mitsotakis va aconseguir la majoria absoluta al juny gràcies a una reforma electoral aprovada pel seu partit el 2020 que premia amb 50 escons la força més votada. I a Portugal, el socialista Antonio Costa va guanyar per majoria absoluta el gener del 2022 després d’haver governat l’anterior legislatura en minoria, però amb el suport parlamentari d’altres partits d’esquerra, en una aliança coneguda com la ‘geringonça’. A 23 països més hi governen coalicions de partits, que es van formar després de les eleccions o van arribar a acords abans que se celebressin. I no sempre ho fan amb una majoria parlamentària. A Croàcia, Dinamarca, Suècia i Polònia governen amb suport extern com ha fet l’última legislatura a Espanya l’Executiu del PSOE-Unides Podem. A França i Xipre, les coalicions estan en situació de minoria parlamentària. Pactes entre dos i fins a set partits diferents. Les 23 coalicions governants a Europa difereixen les unes de les altres i no només ideològicament, també pel nombre de partits que les formen. Hi ha quatre països –Croàcia, Àustria, Polònia i Romania– on la coalició està formada per dos partits mentre que la fórmula del tripartit és la dominant i la comparteixen, a més d’Espanya (PSOE-Podem-IU) 11 països més: Alemanya, Xipre, Dinamarca, Eslovènia, Estònia, Hongria, Irlanda, Letònia, Lituània, Luxemburg i Suècia. Quatre estats –Bulgària, Finlàndia, Itàlia i els Països Baixos– tenen a l’Executiu quatre partits. La República Txeca, cinc, i dos països més, Bèlgica i França, set. Bèlgica, per la complexitat del seu sistema polític, està inevitablement obligada a tenir governs de coalició, ja que l’Executiu ha d’estar integrat per representants de les diferents comunitats geogràfiques i lingüístiques. Les fórmules de consens transversals són indispensables per governar, però no sempre fàcils, i el país ha batut rècords a Europa de temps sense govern, fins a aconseguir un acord. Entre el 2010 i el 2011 van transcórrer 541 dies amb executius en funcions, i entre el 2019 i el 2020, 493 dies. Aquest últim període negociador va donar lloc al Govern actual que presideix Alexander De Croo, el més plural de la història del país. França també és un cas particular pel seu sistema presidencialista, ja que és el president que nomena el primer ministre. És clau en aquest país el concepte de majoria presidencial, referida al conjunt de partits parlamentaris que recolzen el president. Però per primera vegada en la Cinquena República, des de les eleccions legislatives del maig del 2022, els set partits i coalicions que recolzaven Emmanuel Macron no tenen majoria a l’Assemblea i el dirigent es recolza ara en una minoria presidencial. A conseqüència d’aquesta situació, nova al país, la primera ministra francesa, Élisabeth Borne, ha sobreviscut a 17 mocions de censura l’últim any. Una Unió Europea clarament escorada a la dreta. Per colors polítics, les coalicions de centredreta són les que dominen a Europa. Vuit països –República Txeca, Croàcia, Finlàndia, Irlanda, Letònia, Lituània, Països Baixos i Suècia– tenen en els governs partits d’aquestes ideologies, mentre que tres més, Hongria, Itàlia i Polònia, estan totalment escorats a la dreta. Sis països més tenen coalicions considerades de centre –Àustria, Bèlgica, Xipre, Estònia, França i Luxemburg– mentre que tres són grans coalicions –sumen els partits majoritaris de dreta i d’esquerres– i només les coalicions d’Alemanya i Eslovènia són de centreesquerra mentre que Espanya és a l’esquerra, segons l’anàlisi del CIDOB. Les amplíssimes coalicions governamentals han sigut la tònica a Itàlia històricament. Des de l’era del quadripartit i el pentapartit, que és com es van conèixer els diferents governs al país transalpí des del final de la Segona Guerra Mundial fins a l’enfonsament de l’antic sistema de partits, als anys 90, fins a l’actualitat, amb l’emergència de noves forces polítiques. Però aquesta forma de Govern ha sigut font d’inestabilitat permanent, i des del 1946 Itàlia ha tingut el rècord a Europa de 69 governs, a gairebé un per any. Fins ara, cap Executiu italià ha aconseguit esgotar una legislatura. La coalició encapçalada per la ultradretana Giorgia Meloni va aconseguir la majoria absoluta en les eleccions del setembre del 2022, i la líder de la formació Germans d’Itàlia va ser nomenada al mes següent primera ministra. Itàlia es va convertir així en el primer país europeu a situar l’extrema dreta desacomplexada al capdavant del Govern. A Polònia i Hongria, les coalicions governants des de fa anys van evolucionar des de posicions més moderades dels primers anys fins a la ultradreta. La gran coalició, l’opció minoritària. S’anomena ‘gran coalició’ l’acord a què arriben els partits majoritaris d’ideologies enfrontades per governar. En aquest moment n’hi ha tres a Europa: a Bulgària, Dinamarca i Romania. A Bulgària va ser necessari celebrar cinc eleccions en dos anys perquè el mes de juny passat els dos partits més grans acordessin governar junts, amb un primer ministre rotatori, per treure el país, el més pobre dels Vint-i-set, de la profunda crisi institucional i política en què estava immers. I aquesta mateixa fórmula de compartir el Govern i fer torns en la direcció va ser l’escollida a Romania l’octubre del 2021 per liberals i socialdemòcrates, en la democràcia més inestable dels països de la Unió Europea, sacsejada permanentment per escàndols de corrupció i mocions de censura que han escurçat la vida dels seus governs. El país ha tingut 19 primers ministres des de la recuperació de la democràcia el 1990. En l’extrem contrari se situa Dinamarca, on els governs en minoria han sigut els més corrents històricament, el suport extern al Govern és una pràctica interioritzada i la moció de censura rarament aplicada. No obstant, en les eleccions del novembre del 2022, la líder socialdemòcrata guanyadora, Mette Frederiksen, encara quedant-se a prop de la majoria absoluta, va preferir pactar una gran coalició amb el centredreta. Però sens dubte la gran experiència de grans coalicions a Europa van ser les tres que va encapçalar l’excancellera Angela Merkel a Alemanya. La dirigent democristiana va presidir quatre governs federals entre el 2005 i el 2021, tres coalitzada amb l’altra gran família política del país: els socialdemòcrates de l’SPD. La ‘Grosse Koalition’ va ser el símbol de l’era Merkel i del poder del centre polític Per a Ignacio Molina, aquesta forma de govern no és «necessàriament millor» i remarca que normalment respon a situacions excepcionals. «A Suècia o Espanya mai hi ha hagut gran coalició i són democràcies de molt alta qualitat. Però per cultura política, cultura de partits i sistema electoral, la democràcia s’ha construït sempre entorn de l’esquerra o la dreta i és molt difícil que hi hagi una gran coalició. No passa així quan aquesta divisió és menys marcada, com a Alemanya, Dinamarca i Finlàndia». Per la seva banda, Carme Colomina adverteix que es produeix de vegades amb la gran coalició que «acaba engrandint la rellevància d’altres forces que al principi es podrien situar més en l’extrem de l’arc parlamentari».

Els governs monocolors són cosa del passat a Europa: l’era de les coalicions

La cultura del pacte s’ha instal·lat a la UE i només tres països dels Vint-i-set tenen en aquests moments executius d’un únic partit

El més llegit