¿Rússia sense Putin? Així són Pàtruixev i Narixkin, els possibles successors del president

El recent aldarull protagonitzat pel capitost de Wagner, Ievgueni Prigojin, ha posat en evidència les costures i la tensió en el si de l’opac règim rus presidit per Vladímir Putin, i ha tornat a l’actualitat la difícil qüestió de la successió del líder del Kremlin. ¿Què passarà el dia, si arriba, que el president, per alguna o una altra raó, ja no ocupi el poder? ¿Què es podria esperar d’un eventual relleu polític a Moscou? Les mirades es concentren, entre altres personatges, en el cercle més pròxim al màxim mandatari rus, en concret, en Nikolai Pàtruixev, secretari del Consell de Seguretat de Rússia i successor oficiós, i en menor mesura en Serguei Narixkin, al capdavant del Servei d’Intel·ligència Exterior (SVR). Un estudi recent, titulat El Putinisme més enllà de Putin i realitzat pel Centre d’Estocolm d’Estudis d’Europa de l’Est (SCEEUS), acaba de concloure que, arribat el cas, sota cap concepte s’haurien d’esperar canvis de rumb o modificacions substancials en l’estratègia seguida per l’actual lideratge en els últims decennis. Els dos dirigents, amb matisos i petites diferències, beuen de les mateixes fonts ideològiques que el màxim mandatari rus, que es resumeixen en un «radical conservadorisme antioccidental en termes russos», compartint un objectiu polític principal, el de «preservar i restaurar el vell Imperi rus», tal com estava concebut en l’època dels tsars, segons assegura a EL PERIÓDICO Andreas Umland, analista del SCEEUS i un dels autors de l’estudi, juntament amb Martin Kragh, vicedirector de la institució i professor associat a la universitat d’Uppsala. El precedent del nazisme Fins i tot règims totalitaris com l’Alemanya nacionalsocialista acollien en el seu si líders diversos de diferents sensibilitats polítiques. «Tots eren racistes», però Heinrich Himmler –recorda Umland– «estava infatuat per l’ocultisme», Joseph Gobbels «procedia de l’ala esquerra, de l’angle nacional-bolxevic», mentre que Alfred Rosenberg «tenia una visió més favorable dels europeus de l’est». Després d’estudiar i analitzar amb deteniment les declaracions i els pronunciaments públics de Pàtruixev i Narixkin entre els anys 2006 i 2020, Umland i el seu company Kragh han arribat a la conclusió que les diferències entre ells i amb Putin «són inferiors» a les dels dirigents de l’Alemanya hitleriana, i que es limiten a «variacions de to» en el que, en moltes ocasions, sembla obeir a un simple repartiment de papers entre policia bo i policia dolent: «Pàtruixev juga el rol de falcó, mentre que Narixkin exerceix el paper de colom», valora l’acadèmic. De tot això, unit al fort caràcter ideològic que ha adquirit el règim de Putin en els últims temps, es dedueix una inquietant realitat per a Ucraïna i els seus aliats occidentals: la pràctica impossibilitat d’entaular amb l’actual elit russa una negociació consistent i arribar a pactes dudaders que siguin respectats. «Amb ells no té sentit mantenir negociacions, es col·loquen (a si mateixos) en la tradició estatista imperialista i consideraran qualsevol negociació com una eina política per potser guanyar una mica de temps», adverteix Umland. "Putinism beyond Putin: The political ideas of #NikolaiPatrushev & #SergeiNaryshkin in 2006–20" With @MartinKragh1 in #PostSovietAffairs@Rout_PoliticsIR @tandfonline Paper: https://t.co/DzNBcdBoaO Video: https://t.co/2ZKyU3CsW5 Preprint:https://t.co/pZwcA9fQBA@SCEEUS_UI pic.twitter.com/4Jv2NeVhx9 — Andreas Umland (@UmlandAndreas) 29 de mayo de 2023 La negació del dret d’Ucraïna a existir com a nació independent fora de l’esfera d’influència de Rússia i amb capacitat per determinar la seva política exterior i establir aliances internacionals és molt present en els pronunciaments públics tant de Pàtruixev com de Narixkin en els últims anys. «El paper líder en la política (d’Ucraïna) després dels esdeveniments del 2014 va ser assumit per organitzacions neonazis. La russofòbia, que aquestes organitzacions van heretar dels seus còmplices feixistes ucraïnesos el 1930 i 1940, està sent imposada al poble germà (ucraïnès)», va escriure el secretari del Consell de Seguretat de Rússia a Rossiskaya Gazeta, tal com recull l’estudi de l’SCEEUS. «Tots sabem on comença la mare pàtria, amb una fotografia al teu manual de text; si el teu manual és substituït per un altre nacionalista, el feixisme, per infortuni, una vegada més, aixeca el cap; desgraciadament, això està passant molt a prop de les nostres fronteres, en un país germà per a nosaltres» (amb referència a Ucraïna), va proclamar Narixkin el 2014 durant una visita a Brest, a Bielorússia, en ocasió de l’aniversari de l’atac nazi a la Unió Soviètica. Rússia, referent de poder La valoració que la Federació Russa constitueix no només un imperi, sinó un dels referents de poder al món, i per tant compta amb el dret a establir una esfera d’influència al llarg de les seves fronteres és també molt present en les declaracions dels dos mandataris fetes a partir del 2006. «Al món multipolar d’avui, en què Rússia és una altra vegada un dels centres de poder líders, el nostre país es distingeix per uns valors sòlidsenvejats per molts a Occident, una voluntat política ferma, una disposició a actuar de manera decisiva en l’àmbit internacional; una vegada més, estem disposats a aixecar-nos amb les nostres forces i a protegir els nostres aliats i amics» (amb referència a règims pro Kremlin de l’espai exsoviètic), va proclamar Narixkin en un escrit que data del 2019. Pàtruixev, per la seva banda, parla en termes similars al referir-se a un món policèntric: «en el món actual, hi ha tendències cap a la formació d’una arquitectura policèntrica; el paper d’un poder líder mundial està sent reclamat per la Xina, mentre que l’Índia, el Brasil i Sud-àfrica s’han establert de forma consistent en les seves respectives regions». Tot i que no esmenta el seu país, sí que es dedueix del context que, com a mínim, considera la Federació Russa un igual entre la llista de potències al·ludides amb drets semblants. A Rússia no s’ha produït un relleu en l’elit política en l’últim quart de segle, concretament des de l’arribada de Putin al Kremlin l’últim dia del 1999. I una inquietant pregunta sorgeix, no només entre els acadèmics, sinó també als passadissos i cancelleries polítiques de la UE i els EUA: ¿Com va ser possible que ideologies tan extremes passessin desapercebudes a Occident, i Rússia pogués interactuar, amb problemes, això sí, amb les democràcies liberals d’Europa i Amèrica durant més de dos decennis? Umland creu que el radicalisme imperialista i antioccidental sempre va ser present a Putin i el seu entorn, però que hi va haver un esforç deliberat «a ocultar-ho». Ara, amb la guerra, com més es radicalitzen els dirigents russos, «més versemblant» sembla aquesta teoria, conclou l’acadèmic.

¿Rússia sense Putin? Així són Pàtruixev i Narixkin, els possibles successors del president

Guerra Rússia-Ucraïna: Última hora en directe

Pàtruixev, falcó de falcons al Kremlin

Massacre de Butxa. ¿Crim de guerra o genocidi?

El més llegit