OTAN: les regles no escrites per sobreviure en una negociació

Fa menys d’un mes, el gabinet de Jens Stoltenberg, secretari general de l’OTAN, va causar un disgust seriós a la ministra Margarita Robles. Des de Brussel·les havien preparat una reunió informal de la indústria occidental de Defensa. Volien parlar d’assumptes com l’escassetat de munició de 155 mil·límetres causada per la guerra d’Ucraïna... i n’havien deixat fora Espanya. El convocant va comptar amb empreses de 18 països; 18 entre 31 aliats de l’OTAN, inclòs, per exemple, Portugal i exclosa, per exemple, Espanya i 13 integrants més de l’Aliança. Però no se li va acudir no trucar a la representació de capital dels Estats Units, la Gran Bretanya, França, Alemanya o Itàlia. De sobres se sap a l’Aliança Atlàntica que no té valor una reunió sense les «cinc reines». «The five queens» «The five queens»diuen truquen a l’OTAN a aquest nucli dur de països fundadors. La preeminència dels EUA, el Regne Unit, França, Itàlia i Alemanya es deixa sentir en qualsevol moment del treball diari, als fòrums de discussió, en l’intercanvi de papers... Qualsevol projecte, qualsevol document propositiu que hagi d’anar a un ple o s’hagi d’elevar a algun nivell de discussió política ha d’haver obtingut almenys l’aval d’aquests cinc membres o no tindrà gaire vida. Qualsevol recent arribat, amb uniforme i sense, aprèn aviat aquesta norma principal de treball a l’Aliança. Norma, per descomptat, no escrita, i també clarament supeditada a un principi general superior: les cinc reines influeixen, però la que més paga és la que més mana, i qui més paga és Washington. Els balls de la cort atlàntica de Brussel·les giren sempre entorn del fet incontrovertible, pura llei de la gravetat, que els més de 857.000 milions de dòlars de pressupost militar nord-americà multipliquen per 2,3 la despesa conjunta de la resta dels aliats. La influència de les cinc reines porta com a estela un corol·lari de regles tàcites de protocol, ruta de despatxos, comptes preferents de correu electrònic, normes de negociació que ordenen la vida interna de la lliga militar més gran i més poderosa del planeta. Tot i que no tot és tàcit en aquest club. Ho és el poder de les reines fundadores, però no ho és el de la «comunitat dels cinc ulls». «Five eyes only» «Five eyes only»s’ha llegit en un cantó superior de certes notificacions militars d’intel·ligència a grans missions internacionals, de les que superen l’àmbit atlàntic. Als cinc ulls a què es refereix aquesta expressió els han trobat junt amb la capçalera de notes d’aliats oficials espanyols de l’Exèrcit de Terra al llegir material classificat cedit pels Estats Units a Najaf, a Kabul, a Bagdad o a Qala-e Naw, en els desplegaments multinacionals de l’Iraq i l’Afganistan. Els cinc parells d’ulls a què es refereix són els dels Estats Units, el Regne Unit, Austràlia, el Canadà i Nova Zelanda. Aquesta aliança es remunta al final de la II Guerra Mundial. És anterior, de fet, al naixement del Tractat de l’Atlàntic Nord. A partir del 1946 els cinc països d’arrel anglosaxona van decidir compartir intel·ligència en el pacte UKUSA. Avui l’acord administra la captació de dades de comunicacions que es fa a través de la xarxa d’escoltes Echelon. L’OTAN és una aliança molt més gran, i en aquesta Austràlia i Nova Zelanda només són amics observadors des de l’altra part del món, però el pes d’UKUSA es deixa sentir. «Sempre és possible que en una família de 31 parents s’acabi assabentant d’alguna cosa abans un cosí de Sydney que el germà de Bucarest», fa broma un alt oficial espanyol de l’Exèrcit. No hi ha gaire a dir davant aquest influx anglo si tres dels integrants de la comunitat dels cinc ulls destaquen en aportació de despesa i capacitats a l’OTAN. I qui té pressupost i mitjans ho determina tot a l’OTAN, sota el govern de tres paraules que comencen per la lletra C. La «regla de les tres ces» La «regla de les tres ces»és un principi vertebral de l’Aliança Atlàntica. Són les «ces» de cash, capabilities i contributions (efectiu, capacitats i contribucions). Jens Stoltenberg va posar el nom de «the 3 C’s» als pilars de la seva política per redistribuir les càrregues a l’OTAN, emanats d’un compromís d’inversió del 2014 que va arribar incomplert a la cimera de Madrid i es va reactivar l’any passat. El secretari general de l’Aliança va explicar que amb el cash es poden pagar les capabilities (carros de combat, caces, fragates, batallons) que s’adquireixen avui per contribuir a desplegaments dissuasoris demà. Amb les tres ces avalua l’OTAN cada aliat. Espanya fins avui ha sigut aportadora neta en la tercera ce –sobretot de personal–, però és de les últimes en la primera, i un aliat mitjà en la segona. Perquè no s’emboliquin les discussions, l’Organització té baremat de l’1 al 10 l’esforç anual de cada aliat en cada un d’aquests tres apartats. Un país amb forces navals, aèries i terrestres en estat de perfecta disponibilitat assoliria un 10 en la nota. Tenir un deu és manar molt en el si de l’organització. No s’aprecia igual una mala nota que una de bona quan, en la discussió d’un pla, arriba l’ocasió de trencar el silenci. El BOS o «break of silence» El BOS o «break of silence»és l’eina de què disposa un aliat per oposar-se a alguna decisió que s’estigui coent a Brussel·les. El Ministeri de Defensa d’Espanya va trencar el silenci contra el pla industrial de Stoltenberg el mes passat, quan es va excloure la indústria espanyola d’una trobada informal que encara no ha tingut lloc. Les discussions circulen a l’OTAN per canals de comunicació sovint silenciosos. La representació d’un país fa un paper, els altres 30 socis el llegeixen, l’avaluen. L’ambaixador proponent pot convocar un «informal lunch» en la seva àrea de despatxos per tractar l’assumpte amb altres representants. Si ningú diu res en el xat, l’assumpte tira endavant. Si aconsegueix un BOS, cal corregir. Si aconsegueix diversos BOS, la idea no està destinada precisament a triomfar. En ocasions el BOS és pròleg del veto. Tots els aliats a l’Aliança tenen dret de veto, però sobretot en el paper. Els representants dels Estats Units –«que, per cert, a Brussel·les sempre és gent molt cordial», diu un alt militar espanyol– tenen poder de convicció sobre un vetant. Tard o d’hora li poden comentar: «Escolta, ¿de veritat vetareu això?». I aquesta pregunta, depenent del país, pot tenir una resposta més ràpida, més lenta... o a la turca. La rigidesa turca és coneguda a tota l’organització. De tots els representants que arriben a les reunions, els turcs –últimament passa una cosa semblant, però de menys relleu, amb els hongaresos– són els que més rígidament s’han de comportar, perquè per a tot necessiten encomanar-se al seu govern. Així, les converses amb els turcs en reunions entre militars o diplomàtics moltes vegades són cordials intercanvis de compliments, però no de preguntes i respostes. «No tenen gaire marge a Brussel·les», comenta un expert de la diplomàcia militar espanyola, ja que «no es poden apartar el més mínim de la posició d’Ankara». Turquia destaca en les tres C’s, així que toca esperar sense apressar. D’aquesta manera, arribat el moment d’intervenir en una reunió, el representant turc llegirà un paper, i del seu contingut no es mourà si no vol ser sancionat. Si se li presenta una proposta sobre la seva posició... caldrà esperar que Ankara autoritzi el seu enviat a donar una resposta. Les reunions preliminars amb alts funcionaris turcs sobre la incorporació de Suècia han deixat, una vegada més, establert aquest principi.

OTAN: les regles no escrites per sobreviure en una negociació

Guerra a l’est d’Europa: última hora

Espanya, candidata a enviar una brigada OTAN a la frontera amb Ucraïna

Claus per seguir la cimera de la lliga militar més gran del planeta

El més llegit