L’hora d’Estefanía Banini al país de Leo Messi

El 1979 es va estrenar als cines de Buenos Aires ‘La fiesta de todos’. La pel·lícula que havia dirigit Sergio Renán retratava la joia de la societat durant el Mundial de futbol de 1978. El film era un cant a la dictadura militar i un exercici de misogínia col·lectiva: la dona no havia d’opinar sobre el joc, i així ho feien saber els homes. Amb prou feines s’havia guanyat el mòdic dret d’espectadora silent. Quaranta anys després, el futbol femení va adquirir en aquest país la seva definitiva carta de ciutadania amb la creació d’una lliga semiprofessional. Si bé la seva pràctica no té l’abast del Brasil, el que va passar el 2019 va suposar un nou moment per a les jugadores i el públic que les segueix. Daniela Lichinizer, una de reconeguda periodista esportiva, reconeix que «encara hi ha un prejudici, com si no es tractés del mateix esport». Aquests recels tenen alguna cosa més que una marca de gènere. La història del futbol femení és relativament recent i ha hagut de travessar a molts països prohibicions i suspicàcies. «És clar que en força, velocitat i intensitat no s’assembla al masculí. Crec que hem de disfrutar-lo dins la seva especificitat i les seves característiques pròpies. Tenim bones jugadores i cada vegada hi ha més comprensió dels conceptes tàctics i la tècnica», diu a EL PERIÓDICO. L’Argentina disputarà a Austràlia i Nova Zelanda el seu quart Mundial, que comença el 20 de juliol. Aquesta vegada està més ben preparada i amb més nivell internacional. «Lamentablement encara no hi ha un entusiasme massiu. Si li preguntem a la gent del carrer potser no sap que hi ha un mundial. Però crec que quan comenci el torneig els argentins s’hi afegiran perquè estimen el futbol», afirma Lichinizer. I si l’equip que dirigeix Germán Portanova avança és molt possible que passi el de sempre amb el futbol: sobrevindrà l’exitisme. Una història d’incomprensions L’Argentina es troben en el lloc 28 del rànquing de la FIFA, que mesura l’evolució de 188 seleccions. El creixement del futbol femení és, principalment, el resultat de l’esforç de les seves protagonistes en un mar d’incomprensions. Les pioneres no poden creure el que passa. Entre el 1950 i el 1990, jugar «a la pilota» suposava un problema familiar i la sanció verbal d’un ambient completament masculí. De fet, aquestes dones eren titllades de «‘machonas’», «‘varoneras’». Se les comminava a fer les feines de casa. El primer punt d’inflexió té lloc el 1991. Aquell any, la Federació de Futbol (AFA) va promoure el primer torneig femení integrat per vuit equips, entre els quals Boca Juniors, River Plate i Independiente. Dos anys després, la selecció femenina va jugar el seu primer partit oficial. Temps de canvi D’aquells inicis a aquest present, el tomb ha sigut perceptible, tot i que insuficient. Cada vegada són més les nenes que s’atreveixen a jugar, de vegades amb els veïns o en un club de barri. El sociòleg Pablo Alabarces, un dels més aguts observadors del que passa al voltant d’una pilota, autor d’‘Héroes, machos y patriotas’, un llibre indispensable per comprendre el lloc simbòlic que ocupa el futbol a l’Argentina, li recorda a aquest corresponsal que l’obertura cap al futbol femení és lluny de ser fruit de la casualitat. Aquest trànsit de la invisibilitat a una presència en els mitjans «ha estat relacionat amb un conjunt de factors que van incloure, d’una banda, els èxits de la selecció nacional, però, a més, l’aparició i enfortiment del moviment feminista tant a l’Argentina com a la resta de l’Amèrica Llatina». El futbol s’ha constituït en un espai més d’empoderament en què es discuteixen i problematitzen els espais històricament assignats als homes i les dones. No ha sigut menor l’aportació de «Nosotras Jugamos», un campionat que reuneix unes 300 jugadores de totes les edats i que s’ha transformat en una mena de planter de la lliga. La semiprofessionalització del futbol femení va constituir un triomf a la tenacitat de les seves jugadores. Es va tractar, en paraules d’Alabarces, d’una lluita contra l’exclusió. Elles han aconseguit posar llum sobre les contractacions irregulars, els salaris baixos i la cobertura mèdica. A partir de l’acord del 2019, els 16 equips de la lliga major reben una suma de diners per contractar una part del seu planter. Lichinizer acota un altre fet rellevant d’aquell any: la decisió dels mitjans públics de transmetre els partits de la Primera Divisió. «Això ha fomentat moltíssim la difusió». Les altres estrelles En un país educat en la idolatria dels seus jugadors, especialment des de la irrupció de Diego Maradona i, després, amb Leo Messi, potser bona part dels seguidors comencin a fixar-se en les «altres» estrelles com Estefanía Banini o la golejadora Yamila Rodríguez si s’avança en el Mundial. El de Banini és un cas especial. Té 33 anys i juga a l’Atlètic de Madrid. Sorprèn per les seves habilitats al terreny. Fins i tot Messi la va voler conèixer i això li va donar més fama. L’atacant ha dit que aquest serà el seu últim Mundial i molts es pregunten si no tindrà la mateixa sort de l’exblaugrana, que, en la maduresa, va trobar la coronació a Qatar. El mateix raonament que tenen els brasilers respecte a la sort de Marta Vieira. Als 37 anys, és considerada com la millor jugadora de la història.

L’hora d’Estefanía Banini al país de Leo Messi

El futbol femení ha transitat a l’Argentina des del rebuig i la invisibilitat fins a la retransmissió televisiva dels partits de Primera Divisió

El més llegit