La dependència de la Xina inquieta cada vegada més Brussel·les: ¿desacoblar-se o reduir riscos?

El 97% del liti utilitzat a la Unió Europea procedeix de la Xina, així com el 93% del magnesi comunitari i el 80% dels panells solars que els països del bloc van instal·lar l’any passat. Són només tres exemples de la dependència europea de la Xina per proveir-se de certes matèries primeres i productes essencials per al desenvolupament de les seves indústries estratègiques. Durant la pandèmia, la Comissió Europea va mirar de quantificar aquesta dependència. Va començar per identificar 137 categories de productes –tots associats a sectors vitals com la salut, la defensa i l’espectre digital– que arriben majoritàriament de fora de les seves fronteres i que no podrien substituir amb les seves capacitats industrials actuals. Va arribar a una conclusió reveladora: més de la meitat del valor d’importació d’aquests productes procedeix de la Xina, concretament el 52%. Aquesta dependència és especialment accentuada en tot allò relatiu a les anomenades terres rares, elements químics essencials per a la fabricació de productes tecnològics i armament, però també de bateries elèctriques i altres components bàsics per a la transició ecològica, semiconductors i xips o principis actius per a la fabricació de molts medicaments. «Cada vegada hi ha més consens a la UE sobre la nostra dependència dels Estats Units per a la transició digital i de la Xina per a la transició ecològica», assegura Miguel Otero, investigador de l’Institut Elcano. I això, òbviament, a Brussel·les preocupa. Els problemes que es deriven de la dependència exterior van quedar palesos durant la pandèmia i, més recentment, després de la invasió russa d’Ucraïna, que ha obligat Europa a diversificar a marxes forçades el seu subministrament energètic. Els dos sotracs van servir per accelerar els plans d’autonomia estratègica i seguretat econòmica a la UE, molt influïts també per la creixent desconfiança cap a la Xina, el seu principal soci comercial. «L’autonomia estratègica està motivada pels recels cap a la Xina, però no només», assegura Luís Pinheiro, economista de CaixaBank Research. «Brussel·les ha passat a identificar la Xina com un rival sistèmic. Sembla que estem entrant en un món de blocs, tot i que serà necessari mantenir la cooperació amb Pequín en nombrosos àmbits». Brussel·les encara no ha entrat al camí de col·lisió auspiciada per Washington, però s’hi està progressivament acostant, a mesura que s’imposa la idea que els riscos superen a les oportunitats en la relació amb Pequín. De moment, la política oficial advoca per «minimitzar riscos, en lloc de desacoblar-se del gegant asiàtic», segons ho va expressar a finals de març la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, una de les exponents més grans de la línia dura. Diversitat de criteris Però, com en tantes altres coses, la postura europea davant Pequín està lluny de ser homogènia. «Hi ha un debat molt intens que transcendeix països, ideologies i partits», diu Otero des de l’Institut Elcano. «D’una banda, aquells que pensen que la Xina és una amenaça seriosa i caldria reduir la dependència; de l’altra, aquells que consideren que s’exagera la preocupació per la seguretat i creuen que Europa no hauria de deixar-se arrossegar per la competència entre els EUA i la Xina». Els falcons estan a poc a poc guanyant la batalla. Un grup que, a grans trets, inclouria els països escandinaus, els bàltics o alguns del centre del continent com els Països Baixos. «La Xina és l’amenaça més forta per a la seguretat econòmica holandesa», van afirmar a la primavera els seus serveis d’intel·ligència. Tots tenen present el que li va passar a Lituània el 2021, quan va permetre a Taiwan obrir una oficina de representació a Vílnius. Pequín va respondre per força interrompent la majoria de les seves importacions del país bàltic, una decisió que el G-7 va arribar a qualificar com un acte de «coerció». A l’altre extrem hi hauria la Françad’Emmanuel Macron, el dirigent que amb més claredat ha defensat la idea que la UE no hauria de comportar-se com «un vassall» dels EUA en la seva relació amb la Xina per mirar d’erigir-se, en canvi, en un «tercer poder» amb autonomia pròpia en la incipient guerra freda entre les dues superpotències. Unes paraules que en el clima actual de rellançat atlantisme –arran de la guerra a Ucraïna– van generar moltes més crítiques que aplaudiments als dos costats de l’Atlàntic. Rebaixar la interdependència amb la Xina El cert és que, si bé Brussel·les encara no ha entrat ben bé en la dinàmica de guerra aranzelària i sancions abanderada des de Washington, sí que es percep com a mínim una intenció de rebaixar la seva interdependència amb la Xina, que és també el principal mercat per a les exportacions europees. Per començar, l’acord de comerç i inversió que les dues capitals van tancar a finals del 2020 no ha sigut ratificat pel Parlament Europeu i es dona per mort. Paral·lelament, Huawei ha sigut en gran manera desterrat dels sistemes 5G europeus, tot i que persisteix molta tecnologia xinesa en l’anomenada ‘perifèria dels sistemes de telecomunicacions, segons un estudi de la consultora Strand Consult. D’altra banda, Itàlia ha anunciat la seva intenció de desvincular-se de la Nova Ruta de la Seda, el massiu projecte global d’infraestructures finançades pel Govern xinès, després d’haver sigut el primer país europeu a afegir-se a la iniciativa. I potser més important, Brussel·les aspira a prohibir la deslocalització d’empreses autòctones per produir tecnologia sensible –des d’intel·ligència artificial fins a microxips avançats o superordinadors– en territori de «rivals sistèmics», com va deixar clar al presentar aquesta setmana la seva estratègia de seguretat econòmica. Per més que es parli de seguretat estratègica i molts advoquin per reduir la dependència xinesa, sembla haver-hi consens a l’hora de concloure que la UE no té actualment les capacitats industrials per prescindir de les importacions xineses a molts dels seus sectors estratègics. «Ara mateix seria molt difícil reduir aquesta dependència a curt termini», afirma Otero. «Abans de res hauríem de debatre si convé produir certes coses aquí. El desenvolupament humà es basa en la divisió del treball i l’avantatge competitiu fa que alguns puguin produir certes coses millor i més barat. Una tornada a l’autarquia tindria un cost enorme i representaria una involució espectacular», afegeix des de l’Institut Elcano.

La dependència de la Xina inquieta cada vegada més Brussel·les: ¿desacoblar-se o reduir riscos?

Europa, a la recerca de la sobirania digital

La Unió Europea es llança a recalibrar la seva relació amb la Xina

El més llegit