Silvio Berlusconi, el gran il·lusionista

Els observadors, gairebé tots, els d’esquerra i els de dreta, coincideixen que Silvio Berlusconi, que va morir dilluns passat, va entrar en política en els noranta del segle passat per dos motius principals: el gust pel poder i salvar les seves endeutades empreses. Va aconseguir satisfer les dues coses, ja que el punt de partida era òptim. L’univers en què el magnat es va infiltrar era un món en decadència. El mur de Berlín havia caigut (1989) i Itàlia havia sigut arrasada pels escàndols de corrupció, entre els quals Tangentopoli, la sèrie d’investigacions dels fiscals de Mani Pulite (Mans netes) que havien posat fi a dècades d’hegemonia de la Democràcia Cristiana, la DC, el partit que havia governat des del final de la Segona Guerra Mundial. L’esfondrament de la Unió Soviètica (1991), en canvi, havia acabat amb el Partit Comunista Italià, el PCI, la principal formació d’aquesta fe ideològica d’Occident. En aquest forat gegant negre, Berlusconi va veure una immillorable ocasió i la va aprofitar. Les seves televisions, l’enorme poder mediàtic que novament el va consagrar aquesta setmana amb un inèdit funeral d’Estat retransmès en directe per l’emissora estatal RAI i Mediaset, van ser el trampolí necessari perquè pogués acabar de conquistar l’escena, dominar el relat públic (en què carregava contra l’establishment de les velles elits del que es presentava com un outsider fins i tot sent-ne part), i aconseguir el poder. Així, enmig d’aquest caos, la crisi de valors i la confusió política, es va posar fi a aquesta era històrica de la Itàlia posterior a la Segona Guerra Mundial, i va néixer l’anomenada Segona República, l’època en què el país transalpí ha viscut fins ara. La novetat va portar d’entrada canvis radicals. El més destacat: la introducció d’una política populista i personalista que des de 1994 va forjar a través de la seva principal criatura, Forza Italia, partit en què mai va arribar a assignar obertament un veritable hereu i que va tractar els electors com a consumidors. D’aquesta manera va ser quatre vegades primer ministre en tres legislatures, en què va mantenir infinits problemes amb la justícia italiana i que va esquivar amb altres tantes absolucions, sobreseïments i prescripcions, de vegades obtinguts, amb lleis ad personam (lleis aprovades per ell precisament per evitar acabar a la presó). Aquí, el germen de l’antipolítica. Promeses i enganys El politòleg Gianfranco Pasquino, intel·lectual d’esquerra i un dels pensadors més respectats d’Itàlia, el considera un dels aspectes més nefastos que el milionari deixa avui com a llegat. «(De Berlusconi), es manté aquesta idea que s’ha de ridiculitzar l’adversari polític; que hi pot haver un conflicte entre el paper del governant, que hauria de satisfer els interessos públics, però s’ocupa dels seus interessos privats; de l’antipolítica reduïda a espectacle televisiu, amb actors que saben poc però exhibeixen molt; el de la convicció que els polítics mai han treballat i que hem de confiar només en la societat civil i no pagar els impostos, perquè això és un deure moral», critica en declaracions a aquest diari. Un engany tan ben cuidat a través d’una retòrica (en l’àmbit econòmic, barreja de neoliberalisme econòmic i promeses de modernització) que va triomfar malgrat ser un fracàs, com diu l’exambaixador Ferdinando Nelli Feroci, avui president del centre d’estudis Affari Internazionali. «Berlusconi es va presentar amb una plataforma política i una agenda molt liberal que prometia alliberar el capitalisme dels seus límits i millorar l’economia del país. Però en tot això va ser derrotat. No hi ha proves que demostrin que Berlusconi va contribuir al rellançament econòmic del país i que Itàlia estigui avui millor que abans», diu Nelli Feroci. Al revés. Enredat en mil acusacions (entre altres, de contactes amb la màfia, de festes amb menors d’edat, de negocis amb dictadors i autòcrates), Berlusconi va ser al capdavant d’Itàlia en moments crucials de la vida socioeconòmica recent del país (va ser primer ministre, entre altres, quan es va introduir l’euro el 2002), i amb promeses pantagruèliques (abaixar els impostos, disminuir l’atur a la meitat). Però el balanç de la seva gestió és, més aviat, pobre. Entre el 2001 i el 2006, l’alta despesa pública i la pressió fiscal es van mantenir substancialment estables, i el creixement econòmic va ser inferior que en anys anteriors. Això va conduir fins a la seva última legislatura, el 2011, un dels anys més baixos de la trajectòria del magnat, quan per pressió dels mercats i de la Unió Europea es va veure obligat a dimitir anticipadament quan Itàlia estava a punt de la fallida. «Pallasso», «per fi», «al·leluia», li cridaven els ciutadans enfurismats. Fills seus Anys d’excessos en què, no obstant, Berlusconi, un fidel atlantista que en els moments crucials no es va allunyar de la política occidental i pro nord-americana, no va aportar amb grans innovacions en la política exterior. Amb una excepció: les seves amistats amb líders polèmics, com el president rus Vladímir Putin, el tunisià Zine al-Abidine Ben Ali, l’egipci Hosni Mubarak o el libi Moammar al-Gaddafi. Però tot i així aquests vincles li van servir, principalment, per permetre que Itàlia continués fent fructuosos negocis en aquests països i perseguint polítiques que després van adoptar altres socis seus. Un exemple d’això és precisament l’acord amb Gaddafi del 2009 en què, a canvi de diners i promeses d’inversions, Berlusconi va aconseguir mantenir les petroleres en el negoci en aquest país i va frenar els fluxos migratoris procedents de Líbia. Acord que després, en termes semblants, va oferir la Unió Europea a Turquia el 2016 per bloquejar aquella ruta migratòria (actualment en vigor), i que també en l’actualitat s’està estudiant per a Tunísia. Resultat de tot això és també Giorgia Meloni, l’actual primera ministra italiana. Després del breu parèntesi de l’antipolítica de Beppe Grillo i el seu Moviment 5 Estrelles, això s’evidencia a través d’alguns fets concrets. El primer: que el mateix Berlusconi va ser qui va llançar el 2007 l’anomenat Poble de les Llibertats, un conglomerat polític que va pretendre unificar les dretes italianes i que, com diu Nelli Feroci, va tenir dos mèrits. «D’una banda, va apagar el projecte secessionista de la Lliga d’Umberto Bossi, que aquells anys encara parlava de dividir el nord d’Itàlia de la resta del país. Per l’altra, va reintroduir en l’escena democràtica una dreta postfeixista que corria el perill de tirar endavant projectes subversius. Això alguns ho consideren un error, però jo no, ja que el fet és que això no va passar», afirma. Lorenzo Castellani, analista polític de la Universitat Luiss de Roma i expert en qüestions berlusconianes, també considera que aquesta és l’herència de més pes del controvertit polític conservador en l’actualitat. «En molts aspectes, gran part de la classe política de més alt nivell de l’actual Executiu italià, es va formar durant l’era berlusconiana en els anys 90 i 2000. Així, avui no només Forza Italia és fonamental per a la majoria parlamentària (de Meloni, sense la qual no pot governar)», afirma. «També aquesta oferta política de centredreta continua sent la predominant i exitosa en termes electorals. I això malgrat que el programa del berlusconisme va ser només parcialment realitzat en aquestes tres dècades i ha sigut depurat de les inclinacions més liberals», argumenta. Una relació indigna amb les dones Una dona que fa una dècada va ocupar infinites portades i que després va ser pràcticament oblidada va reaparèixer aquests dies amb la mort de Silvio Berlusconi: Noemi Letizia. «Davant la mort hem de ser tots respectuosos i seriosos. Lamentablement, quan jo era menor d’edat, la política em va enganyar i em va utilitzar», va afirmar la jove, avui de 32 anys i que, entre els anys 2009 i 2011, va ser una de les grans protagonistes (en tant que víctima) de les acusacions contra Berlusconi de ficar-se al llit amb joves que anaven i venien de les seves mansions. Moltes de les quals després acabaven de candidates en les cites electorals. Es tracta de l’epíleg trist d’una de les facetes més polèmiques del magnat i empresari italià i que va mostrar a Itàlia una de les cares més terribles d’anys de telerealitat i cosificació de les dones en la societat i la política. Fets que també van conduir al divorci de la seva segona dona, Verónica Lario, que va arribar a qualificar-lo de «drac» mentre que el cineasta Nanni Moretti l’anomenava «caiman». «El seu comportament és lesiu de la meva dignitat», va dir llavors Lario, a l’exigir-li disculpes públiques, mentre Berlusconi fins i tot s’adormia en actes oficials i la seva cara va començar a consumir-se. Una època ombrívola de la vida italiana que va coincidir amb la paràlisi d’avanços d’importància en termes de conquestes per als drets civils a Itàlia. Un país on la taxa d’ocupació femenina continua sent molt baixa, en particular entre les joves, i la bretxa salarial és particularment alta, especialment en el sector privat. El que es reflecteix també en l’escassetat de dones en llocs de poder, fins i tot en el periodisme, i l’absència de polítiques nacionals adequades per a les famílies, amb les seves conseqüències també per al creixement econòmic. Un escenari que, no obstant, ha donat a llum el fenomen de Giorgia Meloni, la primera dona primera ministra d’Itàlia que, entre les seves receptes, promou una ambigua política de reactivació de la natalitat com a solució al decreixement poblacional. «Soc una dona, soc una mare, soc italiana, soc italiana», ha repetit Meloni una vegada i una altra durant la campanya electoral que la va portar al poder la tardor passada. Una política que ha anat al xoc directe amb l’anomenat transfeminisme, en moments que aquest corrent també manté una forta divisió amb el feminisme clàssic, cosa que ha debilitat tot el moviment.

El més llegit