El drama dels pobles indígenes de Colòmbia que ha aflorat l’odissea dels nens perduts a la selva

L’espuma emocional que va pujar a Colòmbia enmig de la recerca i el posterior rescat dels quatre nens indígenes que van sobreviure a un tràgic accident d’avió, comença a ser un assumpte lateral en aquest país. El que es manté com a seriós problema és la situació dels 151 pobles originaris que pateixen la pobresa, la discriminació i els efectes residuals del conflicte armat que els converteix en supervivents permanents. L’Organització Nacional Indígena de Colòmbia (ONIC) ho va explicar amb claredat: el rescat dels quatre germans produïa joia. Però l’altra cara de la moneda projectava sobre la societat les seves ombres inequívoques. Reconeixien «els esforços dels Savis, Sàvies, Autoritats Tradicionals, equip indígena de rescat, les Organitzacions i Comunitats indígenes, afegit a les accions de les entitats del Govern i del president Gustavo Petro». I exaltaven «la capacitat i coneixements propis del ser indígena mostrat pels infants per fer front davant l’adversitat». Alhora van remarcar la necessitat de les institucions de l’Estat d’«evidenciar les causes dels fets ocorreguts que van originar el sinistre». Era en aquest sentit necessari «establir una ruta que porti a identificar solucions» davant les greus assignatures pendents. Poques hores abans que es conegués que els nens es trobaven sans i estalvis, la mateixa ONIC havia condemnat els fets de violència que impactaven la comunitat awà, a uns 200 quilòmetres de Bogotà. Gracias al padre creador y seres espirituales y a la naturaleza por proteger y mantener con vida todos estos días a nuestros niños. También agradecer a los Pueblos y Guardias Indígenas y Fuerzas Militares por no desfallecer y perseverar en la búsqueda.#VolverAlOrigen pic.twitter.com/laMrgIXtRF — Organización Nacional Indígena de Colombia - ONIC (@ONIC_Colombia) 10 de junio de 2023 El dolor incessant A principis d’aquest any, l’organització ja va alertar sobre els casos de violència sexual que han afectat en els últims quatre anys 69 nenes jiw, nükak, sikuani, tucano i karijona a Guaviare, a 354 quilòmetres de la capital i molt a prop d’on va caure l’avioneta dels quatre germans. «Amb draps d’aigua tèbia no es poden solucionar els problemes estructurals i les vulneracions dels drets de les comunitats indígenes que hem estat denunciant des de fa diversos anys», va dir en aquell moment el defensor del poble Carlos Camargo. L’1,83% de la població colombiana es reconeix com a originària concentrada especialment a La Guajira (20%), Cauca (16%), el departament més afectat pels fets de sang, Nariño (10,8%) i Córdoba (10,6%). Es tracta d’unes 785.000 persones. El veritable «ningú», com es van autoanomenar, els drets dels quals han sigut històricament relegats. La Comissió de la Veritat va afirmar el 2022 que hi ha un racisme institucional avalat històricament per l’Estat contra els pobles originaris. Es desconeixen les seves autonomies, es rebutgen les seves decisions i objecten les seves prioritats culturals. D’acord amb Oxfam, Colòmbia es troba entre els països amb més bretxes entre la població indígena i no indígena en l’educació i la salut. La diferència en l’accés a aigua potable i l’energia és eloqüent: 41,4% davant el 86,4% del total nacional, i 66% contra 96,3%. Presenta un veritable abisme en l’accés a internet: 6,4% davant el 43,4%. a finales de 2016: una cada 33 minutos y más de 434 víctimas indígenas han sido asesinadas desde finales 2016 en el marco del conflicto armado; una cada cinco días. En los Años 2019 y 2021 son los más violentos para los Pueblos Indígenas desde la firma de los acuerdos. pic.twitter.com/L1Edn8HT1m — Organización Nacional Indígena de Colombia - ONIC (@ONIC_Colombia) 1 de junio de 2023 Bales i amenaces Més enllà de les estadístiques, la violència té una carnadura letal, i es relaciona amb els llasts del conflicte armat i l’existència de grups d’ultradreta i lligats al narcotràfic. El Centre Nacional de Memòria Històrica (CNMH) ha comptabilitzat 5.011 assassinats d’indígenes entre el 1958 i el 2019. D’aquest total, 160 van perdre la vida després de la firma de l’acord de pau entre el Govern de Juan Manuel Santos i les FARC, el 2016. El drama és persistent, com va poder comprovar-ho l’Institut d’Estudis per al Desenvolupament i la Pau (Indepaz). Al llarg del 2022 van ser assassinats 189 líders socials. Quaranta i dues d’aquestes víctimes eren representants de comunitats indígenes. La defensa dels seus territoris, ja sigui per invasions o dany ecològic, són les raons que porten als indígenes a la protesta. La commoció que va provocar l’homicidi de Breiner David Cucuñame Lópeze, un líder ambiental de 14 anys d’un municipi perdut a Cauca, va ser oblidada ben aviat a les grans ciutats. Els organismes defensors dels drets humans recorden que el 90% de les morts violentes dels indígenes no són castigades per la justícia. També responsabilitzen especialment l’expresident de dretes, Iván Duque, per no haver implementat el Capítol Ètnic de l’Acord de Pau. La Comissió Interamericana dels Drets Humans (CIDH) ha alertat sobre el «risc comprovat d’extinció física i cultural, a causa de múltiples i complexos factors entre els quals sobresurten l’impacte del conflicte armat, les lleis que regulen els territoris, el seu baix nombre d’integrants, i la pobresa i les seves conseqüències». Els anhels de «pau total» del Govern de Gustavo Petro són vistos per ara com un horitzó llunyà. El sediment de l’exclusió El menyspreu cultural pot ser explícit o subtil. El 19 de maig passat, mentre els quatre nens erraven sense destí per la selva, es va realitzar a Pereira la fira Eje Moda. Els organitzadors van portar a la passarel·la dues dones de la comunitat Embera. Una d’elles carregava un nadó. Als seus costats, algunes de les models presumien amb les seves peces i vestits de bany. L’ONIC va reaccionar iradament: «Els pobles indígenes, no som objectes d’exhibició o peces decoratives, això clarament representa la colonització del passat, que va deixar la pobresa, discriminació, l’exclusió i la marginació per la societat als pobles indígenes a Amèrica Llatina». Va aflorar llavors el record del que havia dit la vicepresidenta Francia Márquez, d’origen afrodescendent, a l’arribar al cor de l’Estat. «Cent dies no ens donen per canviar 500 anys d’exclusió».

El més llegit