Les amistats perilloses de Berlusconi amb Putin i dictadors àrabs

El 2009 Moammar al-Gaddafi va viatjar a Roma. Anava amb un seguici de més de 300 persones, entre elles 40 de les seves amazones, dones que —com després es va saber i es va documentar— eren esclavitzades, violades i patien assetjaments indicibles per part del líder libi. Silvio Berlusconi no només el va acollir amb tots els honors. També li va permetre instal·lar la seva botiga beduïna a la Vila Pamphili, a poca distància del centre de Roma. Durant dies, ni els romans van poder acostar-se a la zona. El polític conservador, mort dilluns, pretenia complimentar el seu «amic» i, sobretot, volia que firmés un acord per frenar, a canvi de diners, les sortides de migrants del país nord-africà. Ho va aconseguir. D’aquesta manera va obrir un camí, que després van recórrer altres líders: el de normalitzar la relació amb figures controvertides, recular en la defensa dels drets humans, i fer-ho a plena llum del dia i sense respectar allò políticament correcte, per perseguir els seus propòsits. En aquest cas, la defensa de la idea d’una Europa fortalesa. Berlusconi va cultivar més relacions d’aquest tipus. Mantenia també vincles amb el dictador tunisià Zine al-Abidine Ben Ali i el d’Egipte, Hosni Mubarak, que, durant les sublevacions populars a la Primavera Àrab el 2011, va definir com «l’home més savi» de tot el Pròxim Orient. Després d’això, la Unió Europea (UE) va firmar un acord amb Recep Tayyip Erdogan per bloquejar les arribades de migrants a Europa, després de ser acusat d’empresonar milers d’opositors polítics. I Giorgia Meloni, l’actual primera ministra italiana, acaba de viatjar a Tunísia amb la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, per negociar amb l’autoritari president tunisià, Kaïs Saïed. Un vi a Crimea A Berlusconi, els acords també li servien per mantenir la influència d’Itàlia en aquests països, i avantatjar els negocis de les empreses italianes. Comptava el fi, no el mitjà. Aquest va ser el cas també del president rus, Vladímir Putin. Els episodis són molts i coneguts. Berlusconi i Putin van entaular una amistat entorn dels anys 2000 i Rússia es va convertir en un gran soci comercial d’Itàlia, en especial en matèria energètica. Berlusconi el defensava i fins i tot va arribar a assetjar una periodista russa que, durant una roda de premsa a Itàlia, li havia fet al rus una pregunta incòmoda. El setembre del 2015, un any després que Rússia s’annexionés la península de Crimea, tots dos van beure allà una ampolla de vi de Jerez de 240 anys. Va ser l’únic a Europa. També el va continuar recolzant fins i tot amb la més recent invasió russa de gran escala d’Ucraïna en curs. Estratègies exitoses El novembre del 2016, després que Donald Trump guanyés les eleccions, l’economista Luigi Zingales va escriure una llarga opinió al diari nord-americà ‘The New York Times’, en què alertava sobre el risc que els EUA seguissin el camí del pioner Berlusconi. En el seu text, Zingales analitzava les similituds del polèmic líder republicà i advertia sobre el perill d’una oposició que contribuís a alimentar l’estratègia de proposta de la falsa imatge d’«heroi del poble encadenat per les elits». En síntesi, la d’un populista que es presentava com un outsider del poder, algú de fora del sistema. Berlusconi no coneixia Trump, empresari, ric i egòlatra com ell, quan aquest va aparèixer en l’escena política. Però tampoc va renunciar a aprofitar-se de la comparació després que aquest saltés a la fama internacional. Trump va fer el mateix. «M’agrada molt, és una bona persona», va arribar a dir del magnat italià. Treure pit de les seves conquestes amoroses i caure en el sexisme i en el racisme també van ser trets que van compartir. Aquest mateix 2016, el mateix Berlusconi va fer una anàlisi interessant de com ell veia la situació. Trump «va ser elegit per tots els nord-americans cansats de la vella política», va afirmar. «La gent està cansada d’allò políticament correcte. Estan farts de ser gravats per l’Estat, els impostos, la burocràcia, la immigració incontrolada, l’atur i el perill terrorista. I això passa a Amèrica, Itàlia i a Europa», va afegir. Als EUA, van rebatejar llavors el duo com a ‘Trumposconi’. Després, d’altres, també en altres llocs del món, van seguir aquest camí.

El més llegit