President de la Creu Roja d’Ucraïna: «L’ajuda humanitària és un objectiu de guerra per a Rússia»

Al neurocirurgià Mikola Polixtxhuk li ha explicat la seva dona que aquests dies pren una medicació per relaxar-se, «deixar de sentir el soroll dels bombardejos» a Kíiv. Ho explica el president de la Creu Roja d’Ucraïna en un descans del seu viatge a Madrid, on ha acudit per rebre la Medalla d’Or de la Creu Roja espanyola, i en plena setmana en què els drons apareixen quatre vegades al dia al cel de la capital del seu país. «Quatre vegades al dia», repeteix emfatitzant amb quatre dits, buscant comprensió amb la mirada. Malgrat el perill, no «podem marxar de Kíiv –diu-; no ens n’hem d’anar; ens hi hem de quedar com s’hi han quedat tants». El 2021, després d’haver creat un sistema de neurocirurgia d’emergència a Ucraïna, i governat com a ministre de Salut en l’executiu del president Iúsxenko, i dirigit una reforma sanitària al país... va ser elegit president de la Creu Roja d’Ucraïna després de dos anys d’interinitat. «Creia que seria per tres mesos», diu. Li ha tocat en la crisi existencial més gran del seu país des de l’Holodomor, la fam que va matar més de dos milions d’ucraïnesos, entre ells sis fills del seu avi patern. Mikola Polixtxhuk va néixer el 1944 a Lipyaten, un llogarret camperol de la província de Vinnitsa. L’Holodomor estalinista –«aquella matança de neteja ètnica», qualifica– havia assolat el país 11 anys abans, però li quedava encara a Ucraïna patir de nou la holod, la gana, a la postguerra. «El 1946 i el 1947 no hi havia homes per al camp; no hi havia què plantar; no hi havia amb què cultivar...», relata aquest metge de 79 anys, fill d’un combatent soviètic que havia tornat del front amb discapacitat severa. En llogarrets com el seu els que es van deslliurar de morir de gana «amagaven com podien el poc menjar que els quedava entre bales de farratge; així es van salvar», explica. El president de la Creu Roja d’Ucraïna va venir al món durant la II Guerra Mundial, i ha arribat a la vellesa sortint al risc d’una tercera. Vellesa, que no ancianitat; encara menys decrepitud: és una persona enèrgica, activa, conversadora. El seu truc és «no parar», diu emportant-se al crani el dit índex. Ha escrit 36 llibres, la majoria científics però també polítics, i ara va posant el seu testimoni polític i de vida en un altre que ja titula ‘Enmig de dos segles’. Polixtxhuk presideix una xarxa solidària que ha proporcionat ja articles de primera necessitat a 13,4 milions de persones, ajuda mèdica a 517.653 malalts, un espai «amigable» a 117.065 nens i suport psicosocial a 429.407 afligits per la guerra. Els seus 8.000 voluntaris han repartit 6,5 milions de lots d’aliments i 2,3 milions d’articles d’higiene. La benedicció del menjar i el sabó, el primer que troba a faltar la persona a qui un míssil li va destruir la casa. -La Creu Roja ucraïnesa està fent un esforç descomunal, doctor. -Sí, i gràcies a l’ajuda del poble i a moltes altres ajudes. El 2017 l’Estat va deixar de finançar la Creu Roja, però amb l’ajuda d’empreses conscienciades, les federacions internacionals i del Comitè Internacional de la Creu Roja vam poder mantenir l’estructura de la Creu Roja d’Ucraïna, que ha demostrat la seva eficàcia en la guerra. Avui la Creu Roja és la més gran organització humanitària després de la mateixa ONU. Podem funcionar així gràcies també al suport espanyol. I voldria destacar que el president Zelenski recolza molt els voluntaris. -Els voluntaris, els combois, les seus de la Creu Roja... ¿tot això s’està veient atacat en la guerra? -Miri, el 25 de febrer de 2022, el primer dia de guerra, ens van destruir l’oficina de Creu Roja a l’oblast [província] d’Óbolon. Allà hi havia una persona propietària d’una gran oficina, i la va donar perquè la Creu Roja pogués organitzar-se. Hem ocultat on és l’oficina, i hem descentralitzat els paquets d’ajuda humanitària perquè sigui més difícil atacar-los. Hi havia centres d’ajuda humanitària en Odessa, Kherson, Khàrkiv i Zaporíjia, i tots ells han sigut atacats. Avui l’ajuda humanitària és objectiu de guerra per a Rússia. -Però això és un crim de guerra. -‘Da’. Han mort voluntaris. -¿Quants? -‘Niet’. Intentem no parlar d’això. Són de Kherson, d’Odessa, de Khàrkiv i de la regió de Butxa, però no parlar d’això és el procediment en la nostra organització. S’ha enfosquit el roistre de Polixtxhuk, esborrat el somriure que confirmava com de bé que es troba en aquest viatge. Feia quatre lustres que no tornava a Espanya aquest neurocirurgià que abans d’estudiar medicina va ser professor de matemàtiques a la seva regió. Encara recorda vivament els seus viatges a Barcelona, a Montserrat, a València i a Navarra. I no oblida el banquet nupcial dels reis Felip i Letizia, en el qual va participar amb la seva dona. «Ens va agradar molt com servien el menjar. Era deliciós», diu. També recorda «una excel·lent clínica oncològica que vaig visitar a Pamplona». A l’entrevista s’ha presentat abillat amb una vixivanka blava i blanca. Porta la brusa tradicional ucraïnesa, amb els seus brodats al pit, «perquè per a nosaltres és com si fos una bandera», explica. -Hi ha una incògnita informativa clau que ningú aconsegueix desentranyar. ¿Quants morts ha costat ja aquesta guerra? -No l’hi puc dir. Potser el Comitè Internacional de la Creu Roja, que s’encarrega d’actuar en territori de les dues parts del conflicte. Nosaltres actuem en territori no envaït, i les federacions locals de la Creu Roja, a Espanya, a Portugal, a Itàlia... ens ajuda. És una xarxa d’ajuda que inclou 193 països. -¿En algun moment ha parlat amb el president de la Creu Roja de Rússia? -Mai parlaré amb ell. No hi ha contacte, ni ho volem. Amb els enemics hi haurà de parlar el Comitè Internacional. Ells, els de Rússia, ajuden l’exèrcit rus; ells roben la nostra ajuda humanitària a Donetsk i Lugansk i la donen com si es tractés d’ajuda humanitària russa. Per això mai tindrem contacte amb ells. -¿Quin és el material que més urgentment necessita la Creu Roja a Ucraïna? -Necessitem qualsevol ajuda, agafaríem qualsevol ajuda. La més urgent, i també per a la reconstrucció d’Ucraïna, per a programes medicosocials, per a programes de rehabilitació psicosocial... -Quan acabi la guerra, Ucraïna serà, certament, un país ple de persones ferides psíquicament, no només físicament. -Avui ja ho és. Avui, ja, necessitem aquesta ajuda; no després. En les jornades primeres de la guerra, joves voluntaris de l’organització que presideix van repartir un milió i mig de paquets d’ajuda que arribaven de diverses parts del món. Polixtxhuk recorda els joves extenuats, dormint a terra a la seu de Creu Roja a Kíiv en interminables nits a les fosques. La falta de llum va assetjar aquest home en la infantesa i l’ha tornat a envoltar ara, aquest mateix hivern, quan Rússia ha atacat les centrals d’energia. Quan Polixtxhuk era un nen encara faltava perquè, el 1974, els veïns dels pobles d’Ucraïna aconseguissin per fi permís per sortir. «I com que no podia viatjar, em vaig llegir tots els llibres de la biblioteca. Vaig acabar l’escola el 1961, i vaig entrar a la universitat el 1963, i al meu poble no hi va haver llum elèctrica fins al 1965». Aquest veterà es va passar 21 anys llegint i estudiant a la llum de les espelmes, com de vegades fan ara els seus sis nets, d’entre 9 i 12 anys, en un soterrani. -El president de la Creu Roja ucraïnesa és també l’avi Mikola. ¿Què creu que és el que els seus nets no hauran d’oblidar mai d’aquesta guerra? -No és que ho hagin de fer, és que no podran. Crec que els meus nets no oblidaran moltes coses. Quan ets un nen i surts per anar a l’escola, i explota una bomba al cel, sobre el teu cap, i t’has d’ocultar corrents en un refugi... això no s’oblida mai.

President de la Creu Roja d’Ucraïna: «L’ajuda humanitària és un objectiu de guerra per a Rússia»

Guerra d’Ucraïna: última hora

El més llegit