Erdogan, la forja d’un autòcrata

Recep Tayyip Erdogan (Istanbul, 1954) porta més de 20 anys al capdavant de Turquia i iniciarà des d’aquest mateix dilluns un nou mandat de cinc anys més després de superar el candidat opositor Kemal Kiliçdaroglu en la segona volta de les eleccions presidencials. La seva gestió ha transformat el país de dalt a baix i l’ha convertit en l’Estat que és avui dia. Erdogan figura ja als llibres d’història com l’home més important de la política d’Anatòlia després del seu fundador, Mustafa Kemal Ataturk, a qui fins i tot ha superat en longevitat de mandat. Els inicis del president, en canvi, van estar allunyats de la grandesa en la qual viu ara. Va néixer a Istanbul, però va viure la seva infància en una petita localitat costanera. Fill d’un capità a la Guàrdia Costanera de Turquia, la seva família, musulmana de classe mitjana-baixa, es va traslladar a Istanbul quan tenia uns 13 anys des del mar Negre amb l’esperança de poder proporcionar-li un futur millor a ell i els seus quatre germans. Va créixer al barri obrer de Kasimpasa, a Istanbul i en alguns reportatges recollits en mitjans turcs, els seus antics veïns el recorden com un jove «educat, treballador i boig pel futbol». Erdogan, ara convertit en el màxim exponent de l’islamisme polític turc, va iniciar els seus estudis en una escola religiosa quan era jove. El seu pare volia que fos imam, i a mesura que avançava en la seva educació, les seves creences religioses es van anar accentuant fins que, durant l’adolescència, es va unir a grups juvenils islamistes que desafiaven els règims nacionalistes laics de l’època i els líders colpistes que consideraven el seu deure garantir una estricta separació entre la religió i l’Estat. Després d’una intensa militància en la qual va arribar a dirigir les divisions juvenils, es va llicenciar en Administració d’Empreses a la Universitat del Màrmara. Erdogan mai ha presentat un diploma o les proves d’haver-se graduat en l’esmentada carrera i en múltiples ocasions els seus crítics ho han desmentit. Per ser president de Turquia cal tenir un títol universitari segons la legislació, i Erdogan sembla que mai el va obtenir. La seva creixent fe i formació política es van desenvolupar alhora que la seva afició per la pilota. El que seria el futur president de Turquia, va passar de vendre dolços als camps de futbol a guanyar cinc títols a nivell semiprofessional en un club d’Istanbul. Anys més tard, el Fenerbahce li va oferir un contracte per al seu segon equip, però forçat pels desitjos del seu pare que continués amb la seva tasca religiosa, va acabar rebutjant l’oferta i penjant les botes. La pilota va deixar pas poc després a altres menesters com la militància en els partits islamistes dels anys 70 que van anar modelant el seu marcat caràcter religiós que donaria forma a l’actual Govern que dirigeix avui dia de caires populistes, islamistes, nacionalistes i cada vegada més autoritaris. Carrera política Durant aquella primera dècada als anys 70, Erdogan va participar activament en cercles islamistes i es va afiliar al Partit del Benestar proislàmic de Necmettin Erbakan, el seu mentor polític. A mesura que el partit guanyava popularitat en la dècada de 1990, Erdogan també. Fins que finalment va ser elegit alcalde d’Istanbul el 1994 i va governar durant quatre anys. La seva etapa política apuntava a un futur brillant, però es va veure interrompuda abruptament després de ser condemnat a nou mesos de presó per «incitació a l’odi» durant la lectura d’un poema nacionalista en un acte públic. La sentència no va aturar Erdogan, que, després de complir la meitat de la pena, va tornar per dedicar-se en cos i ànima a la política. Va ser llavors, l’any 2001, amb la il·legalització del partit d’Erbakan, quan Erdogan va fundar el Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP) i tan sols un any després va guanyar les eleccions parlamentàries per acabar sent elegit primer ministre el 2003. Va començar llavors un longeu mandat que ha transformat Anatòlia en direccions oposades. En un primer moment cap a l’europeïtzació i el desenvolupament econòmic i més recentment, durant la segona dècada en el poder, sumint el país en una gravíssima crisi econòmica i democràtica. Durant els primers anys, Erdogan es va guanyar la confiança dels mercats internacionals, va engrossir la classe mitjana turca i va reduir dràsticament la pobresa i les xifres d’atur. El seu caràcter reformista li va valer fins i tot la possibilitat d’iniciar el procés d’annexió a la Unió Europea. Ja a finals d’aquell període, els crítics van començar a advertir d’unes tendències cada vegada més autoritàries del mandatari. El 2013, després d’una onada de protestes que va sacsejar el cor del país, Erdogan va quedar assenyalat internacionalment per les seves mesures cada vegada menys democràtiques. Tan sols tres anys després, arran de l’intent de cop d’Estat del juliol del 2016 organitzat majoritàriament per membres civils i militars afins a Fethullah Gülen, Erdogan va portar endavant el que va ser el gir autoritari definitiu del seu Govern i que va implicar una centralització exacerbada del poder a les seves mans i una desinstitucionalització de l’Estat. Gradualment, va anar agafant més i més poder i va anar modificant, a través de decrets presidencials, les lleis, les institucions i els reglaments, segons les seves necessitats. La seva arbitrarietat econòmica en aquesta segona dècada al poder ha sigut també part de la seva identitat, ja que va començar a aplicar mesures poc ortodoxes que han anat enfonsant el país en la més absoluta misèria.

Erdogan, la forja d’un autòcrata

Erdogan reivindica la victòria en la segona volta a Turquia per renovar el seu longeu mandat cinc anys més

El més llegit