Kissinger, el mag de les relacions internacionals, compleix 100 anys

Pocs personatges del segle XX, per no dir cap, han tingut la influència de Henry Kissinger (Fürth, Alemanya, 27 de maig de 1923) en la política internacional, en els moviments decisius de la diplomàcia de la guerra freda, en la gestió de grans crisis –singularment, la guerra del Vietnam– i també en l’exercici d’una realpolitik que, com a Llatinoamèrica, va adquirir el perfil ominós de la repressió sense treva. Des de la publicació d’‘Un mundo restaurado’ (1957) fins a ‘Liderazgo’, la versió en espanyol del qual és d’aquest any, la seva cabalosa i sovint polèmica bibliografia ha tingut un gran impacte en l’anàlisi de riscos a escala mundial per la seva convicció que només l’equilibri estratègic pot evitar l’Harmagedon. A poques setmanes que Kissinger dupliqués el cap dels 100 anys –els compleix aquest dissabte–, el setmanari britànic ‘The Economist’ va publicar una llarga conversa amb ell. La idea de fiar la distensió a una mena d’empat entre adversaris apareix en la seva aproximació a les crisis en curs. Així, sobre la rivalitat entre la Xina i els Estats Units, sosté: «Totes dues parts s’han convençut que l’altra representa un perill estratègic. Anem camí d’una confrontació entre grans potències». I sobre la guerra d’Ucraïna, sentencia que va ser un error obrir a Kíiv la porta d’ingrés a l’OTAN, i es mostra temorós de les conseqüències: «Hem armat Ucraïna fins al punt que serà el país més ben proveït i amb els dirigents d’Europa estratègicament menys experimentats». ¿Quines alternatives promou Kissinger? Per a la competència sino-nord-americana, que les dues parts facin servir la pròxima dècada a aprendre a conviure i a evitar la tercera guerra mundial; per a la guerra d’Ucraïna, ho va deixar escrit el desembre de l’any passat a ‘The Spectator’: «Establir una línia d’alto el foc al llarg de les fronteres existents quan va començar la guerra el 24 de febrer. Rússia renunciaria a les seves conquestes, però no al territori que ocupa fa gairebé una dècada, inclosa Crimea. Aquest territori podria ser objecte d’una negociació després d’un alto el foc». Professor a Harvard Aquest enfocament per a la resolució de conflictes calents no era desconegut per als que a partir dels primers anys 60 van buscar consell en el jove professor Kissinger de la Universitat de Harvard. Aleshores ja havia deixat dit: «L’estabilitat no ha acostumat a ser el resultat d’una recerca de la pau, sinó d’una legitimitat generalment acceptada». La legitimitat, aclaria, «no s’ha de confondre amb la justícia», sinó que es redueix a «un acord internacional sobre la naturalesa dels arranjaments funcionals». Durant els seus anys de conseller de Seguretat Nacional de Richard Nixon i de secretari d’Estat del mateix Nixon i de Gerald Ford va portar a la pràctica aquesta distinció entre legitimitat i justícia: li va valer al Vietnam per posar les bases de la retirada després aconsellar l’extensió de la guerra a Cambodja; li va ser útil per normalitzar les relacions amb la Xina el 1972, congelades des de 1949; va ser d’aplicació en la visita de Nixon a Moscou per posar en marxa l’acord START-1 per a la reducció dels arsenals nuclears. Anys després, al llibre ‘White House years’ (1979), va dir de l’acostament consumat amb l’URSS: «L’èxit més gran va ser el d’haver esbossat l’esquema sobre el qual s’ha de basar la coexistència entre les democràcies i el sistema soviètic». Un recurs d’estil per defugir el fet que, amb prou freqüència, es va acollir a cert relativisme moral que va fer d’ell un mag de les relacions internacionals, justament injuriat pel seu execrable plantejament de l’estabilitat a l’Amèrica Llatina, on va encoratjar insurreccions sanguinàries contra diferents democràcies –Xile, Argentina, Uruguai, Bolívia i altres llocs–, i va caminar darrere de l’‘Operació Cóndor’, que va recórrer al terrorisme d’Estat. El desembarcament dels ‘neocon’ La més gran de les paradoxes és que algú tan associat a la dreta com el doctor Kissinger va deixar d’inspirar la política exterior del Partit Republicà a partir del desembarcament a l’Administració dels ‘neocon’ que van acompanyar George W. Bush de la mà de Richard Cheney. La idea de l’equilibri estratègic va passar a equivaler a claudicació tenint en compte l’enfonsament de l’URSS i la possibilitat d’establir un ordre mundial unipolar, un horitzó que va alarmar Kissinger: «Els desequilibris –va opinar– porten a la confrontació». Un conspicu teòric de la dreta recalcitrant com Bill Kristol va remarcar justament el contrari: «La història ens va donar la raó, l’URSS no era invencible». I Albert Walhstetter, del mateix cercle ideològic que Kristol, va assegurar en els anys noranta que l’equilibri estratègic no va proporcionar estabilitat al sistema bipolar, una cosa que la història desmenteix. Els riscos inherents a la crisi d’Ucraïna i a la tensió Xina-Estats Units, semblen justificar, per contra, la tesi de Kissinger a ‘Orden mundial’ (2014): «S’imposa realitzar una reavaluació del concepte d’equilibri de poder». Per fer-ho i malgrat els 100 anys, té sobre la taula dos llibres en marxa, un sobre intel·ligència artificial i un altre sobre la naturalesa de les aliances. Caldrà llegir-los.

Kissinger, el mag de les relacions internacionals, compleix 100 anys

Kissinger, l’últim Maquiavel, elegeix sis líders polítics

L’exsecretari d’Estat de Nixon és un dels personatges més influents del segle XX

El més llegit